Societat del benestar

Durant els passats dies 9, 10 i 11 de juny ha tingut lloc a Carcaixent la II Fira Modernista. Enguany he vist moltes més coses que l'any passat. I la veritat és que m'ha agradat en línies generals tot el que he vist. Sobretot un fet important: la col·laboració de moltes persones. I em pregunte per la continuïtat de la fira. Perquè, açò continuarà fent-se més anys? Molts anys? No ho sé. Però bé està que es facen coses per buscar alternatives al fracàs de l'agricultura citrícola. Per cert, crec que l'èxit de l'esdeveniment es podrà fer a partir de les visites de gent forastera, d'altres pobles i comarques, cosa que no sé com es calcula.

En canvi una cosa que no m'ha agradat, com sol passar sovint, són algunes crítiques. Sé que hi ha qui critica per criticar. No és el meu cas. La qüestió per a alguns és sempre trobar defectes al que fan els altres, encara que estos crítics siguen incapaços de fer mai res de res, només criticar còmodament asseguts en la terrassa d'un bar. És allò de la crítica fàcil, destructiva. Però a esta gent no cal fer-los cas. Perquè el fet vertaderament important, a parer meu, és l'esforç de les persones que de bona fe i amb la millor intenció proven de cercar noves eixides per al conjunt de la societat. Perquè els carcaixentins i les carcaixentines tinguen un futur digne, treballant d'una manera o altra, en el que siga. Encara que de moment els beneficis més immediats són per al sector dels bars, restaurants i algunes botigues, etc.

Per la meua part vull comentar no una crítica, sinó una cosa anecdòtica. I és que he vist poques persones (els podria comptar amb els dits de la mà) que s'hagen vestit de classe obrera baixa. Vull dir, quasi tothom a qui he vist anaven abillats de senyorets amb bona cosa de fanecades, o com a mínim classe mitjana. Quan la realitat, supose que en aquells temps és que no moltes famílies carcaixentines podrien anar vestides així, tan mudats i això. Segurament és perquè, conscientment o inconscient, tots volem aconseguir allò que es diu la societat del benestar, i, tot i que siga només en una mena de representació teatral... Ara em ve a la memòria una frase d'un antic company de treball del camp, deia que "no val la pena ser pobre per cap de gallet" amb referència a algú que li havia tocat un paper de pobre en una obra teatral.

En fi, que dic tot açò sense mala fel ni ànim de molestar a ningú. Així que l'any vinent igual em pose jo mateix una brusa i uns pantalons apedaçats de jornaler o collidor, que és el que jo mateix he sigut i sóc, un collidor de paraules i històries encara que no interessen a ningú.