Pasqual Adrià

Tertúlia a la casa Blava, amb Pasqual

És més ampla la terra
on molt més fàcil que viure és morir

Des del mes d'agost passat volia escriure unes notes sobre Pasqual Adrià. Ha arribat el moment de passar del desig al fet. D'ara endavant els dies 5 i 6 d'agost seran dies de trist record per a mi. No debades, el dia 6 va tindre lloc el soterrar d'un bon amic carcaixentí dels Quatre Camins, Pasqual Adrià Conejero, amb qui compartia des de feia alguns anys la dèria per l'escriptura, entre altres penes i alegries.

Supose que jo no era una persona d'aquelles que es poden considerar amics en el sentit més adequat de la paraula. Vull dir, no era un amic d'aquells amb qui t'ajuntes prou sovint per anar ací o allà, compartir taula al voltant d'una paella o anar de torrada, etcètera. No obstant això, sí que em considerava amic d'ell, i afectat, ara, per la seua falta. Potser en realitat he sigut més bé un conegut. Encara que en els darrers anys, com avançava adés, sí que havíem compartit alguns bons instants de tertúlia, sobretot al voltant del món de les lletres entre altres moments en què intentàvem també arreglar el món, malgrat que no ens poguérem arreglar nosaltres mateixos. Ja sabeu.

Vaig conéixer Pasqual Adrià seria l'any 1982, quan va entrar a treballar a l'Ajuntament de Carcaixent com a oficial electricista. Així, i malgrat que els treballadors i treballadores de l'ajuntament formàvem part de tres grups: la policia municipal, la brigada d'obres i serveis i el personal d'oficines, no obstant això, alguns contactes i relació teníem, inevitablement. I va ser llavors que ja em va sorprendre Pasqual quan em vaig assabentar que una persona com ell, que fins aquells moments estava treballant d'electricista per una important empresa -que si no recorde mal es diria aleshores Hidroelèctrica Espanyola, ara Iberdrola-, es deixara aquella empresa en què de segur que gaudia d'un bon sou i bones condicions de treball, per accedir, mitjançant l'oposició corresponent, a una plaça de funcionari municipal.

Doncs bé, aquell mateix any, em va tornar a sorprendre en veure que era capaç i s'hi dedicava com a músic en el seu temps lliure a tocar la dolçaina. De manera que poc abans de la pantanada, recorde que va organitzar un curset, al qual em vaig apuntar, per a ensenyar-nos a tocar aquest instrument tan típic valencià. Però d'ací no va passar la cosa, perquè en vespres de començar el curs vingué el desastre de Tous... i allò ja no es va dur a terme, o si es va dur a terme jo almenys no el vaig fer. Aleshores hi havia moltes altres dedicacions més necessàries i imprescindibles que em feren impossible allò.

Fa molts anys, un dia coincidírem en el tren anant a València i parlàrem dels nostres projectes més immediats. Casualment coincidírem en què volíem provar de millorar, fins i tot deixant els nostres llocs de treball a l'ajuntament. I així va ser que, per la meua part, a finals del 1986 me'n vaig anar a treballar a les Corts Valencianes. A partir d'ací vaig perdre el contacte que a través de l'ajuntament tenia amb Pasqual. Però ell no parava de fer i idear coses, i d'una forma o altra més prompte o més tard me n'assabentava. De manera que encara que no puc precisar els anys i l'ordre de les seues activitats, ara mateix no estic segur si també va arribar a mamprendre algun tipus de dedicació gastronòmica, que més endavant va deixar l'ajuntament per ser cofundador de l'editorial Edicions 96. També va tindre algunes activitats d'ajuda mitjançant la relaxació, com a persona vitalista que a través de la ment i dels pensaments positius sap autoajudar-se i ajudar els altres per superar moments de dificultats.

Tertúlia al pati de la casa Blava, amb Pasqual

Ja afectat per la malaltia, impossibilitat de continuar treballant amb normalitat, Pasqual mantenia un parell de blogs a la xarxa d'internet amb dues de les seues passions: la gastronomia, que tant el va ajudar a superar moments crítics (M'agrada cuinar, http://adhoc-magradacuinar.blogspot.com.es/), i un blog de literatura (Castells de sorra, http://castellsdesorra.blogspot.com.es/) en què va tindre a bé incloure'm.

Ara em venen al record dues de les darreres ocasions en què parlàrem a sa casa. A finals de la primavera passada li vaig dur un parell de falcats de fenoll i pebrella, que allí mateix a sa casa que anomenava la casa Blava, vaig triar i netejar els manolls, i volia que li diguera on els havia fet. “No, home, no. Això és un secret”, li vaig dir en broma, per a tot seguit dir-li on havia fet aquelles herbes tan aromàtiques i bones per a la cuina.

Com a escriptor tenia publicats un poemari, El picaporta dubtós; una novel·la ambientada a Carcaixent, Falsa biografia, i la seua darrera obra publicada, Ojalá volvamos a vernos, testimoni narratiu de la seua amarga experiència que pot servir d'ajuda a altres persones. Però també tenia a punt un altre poemari, que al meu parer no desmereix el primer si no és que el supera, i que crec que s'hauria de publicar. A més de tenir una novel·la inèdita i una altra que estava embastant.

En les tertúlies també hi havia algun moment en què comentava com volia la seua família, especialment la seua estimadíssima Pura, i les seues filles Núria i Anna. I sempre, en acomiadar-me d'ell, em donava les “gràcies per la visita”. Ara em sap greu no haver anat a veure'l més vegades, i encara em sorprenc com Pasqual sabia suportar tan sacrificadament els embats dels danys col·laterals de la malaltia. I respecte la nostra dèria per escriure, comentava que amb la nostra passió per les lletres no ens anàvem a menjar un torrat, però només que tinguérem per menjar-nos una paella, això ja s'ho valia tot.

Pasqual Adrià ha sigut un personatge d'aquells que et sorprenen molt gratament i per diverses coses. Sobretot per la seua capacitat per dedicar-se a diverses professions o activitats, i veure que en més o en menys en la majoria d'elles era capaç de sortir-se'n bé. Tot i que, supose que algun que altre fracàs tindria, com és lògic pensar. Que normalment les persones gairebé només solem veure dels altres la part fàcil o bonica, i en canvi ignorem o no valorem les ocasions en què les coses no els han eixit bé. A més dels molts sacrificis i esforços que han hagut de fer per aconseguir allò de què ens sorprenem, i alguns arribem a envejar o, millor, a admirar o a tenir com a models a seguir. Realment Pasqual Adrià era una d'aqueixes persones que destaquen per les seues qualitats. Una persona d'aquelles que arribem a creure que són imprescindibles.

En la darrera visita que li vaig fer em va deixar un llibre, un catàleg de l'exposició Els horts de tarongers... que ja no he arribat a tornar-li en persona. De fet, el darrer contacte que vaig tindre amb ell va ser pel facebook el dia 2 de juliol en què volia anar a tornar-li'l, però em va dir que tornava a estar al Clínic i que ja m'avisaria en tornar...
Confesse ara i ací que en faltar Pasqual jo no sabia com anar a sa casa i tornar-li el llibre a Pura. I això és perquè, perdoneu-me que impúdicament em despulle un poc i admeta una cosa. Jo, que sóc de llàgrima fàcil, pensava que em vindrien ganes de plorar, que no sabria comportar-me amb la serenitat suficient i no encomanar-li a Pura els plors vàries setmanes després del seu traspàs. Així que vaig aprofitar l'acte d'homenatge del passat dimecres 20 de novembre, i li vaig tornar el llibre a Pura... Però, sobtadament, quan menys m'ho esperava em vaig emocionar i no m'eixien les paraules. Li demane disculpes a Pura per no haver sabut comportar-me. A mi em fa molta vergonya que em vegen plorar. Perquè jo m'he emocionat i plorat bastant aquesta vida. I plore, ara, també.

El seu darrer llibre, potser de títol premonitori, li vaig dir a Pasqual que no el llegiria. Cosa que va comprendre perquè ell sabia que a mi no em calia llegir-lo per saber del mal del cranc. En tot cas, efectivament, tant de bo ens tornem a veure, Pasqual. Almenys, jo, espere i desitge tornar-te a veure. Perquè, encara que ningú som perfectes, una de les millors coses que ens pot oferir la vida és arribar a tenir la sort i el plaer de conéixer i gaudir de l'amistat d'algunes persones que, per unes circumstàncies o altres admirem i fins i tot tenim com a referents. Per a mi una d'aqueixes persones has sigut tu, Pasqual.