Acudits, facècies i succeïts (2)

Rafael Lanusse i Mª Teresa Sabalete

Amb la família Lanusse Peiró quasi al complet

2. Provincia de...?

Fa quasi trenta anys, un amic meu de tarannà simpàtic i sovint donat a parlar en to de broma tenia llogat un local a Carcaixent. En concret, un bar-cafeteria situat en un dels carrers a la vora del parc Navarro Darás; local molt conegut per tothom de la ciutat i rodalia. El cas ben cert és que, a causa d'una inspecció efectuada al local per l'ajuntament de part de la conselleria de Sanitat, se li va obrir un expedient perquè li faltava un llibre d'inspecció sanitària. I això, malgrat que el meu amic, complidor escrupolós de tots els requisits legals, va manifestar que no disposava encara del llibre perquè no estaven fets per la impremta; de la qual cosa, fins i tot n'era sabedora la pròpia conselleria. En tot cas, com que la burocràcia sol ser freda i de vegades irracional, aquell expedient va fer el seu camí derivant en una multa que li imposaren, donant-li al final de la notificació escrita complida informació dels terminis i possibilitats de recórrer en contra de la sanció econòmica.

Total, que un dia s'anima a anar a València a la conselleria de Sanitat. I una vegada allí, en informació general li indiquen el departament, secció, negociat, etc., on s'havia de dirigir. Però com que el meu amic estava pixant-se que ja no podia aguantar-se més, va preguntar pels serveis:

–Allí a la dreta els té vosté.

Va ràpid i entra, però... ai!, allò estava... com estava que ix més prompte que havia entrat, i torna i li diu a l'informador:

–Escolte, vosté, quan té necessitat utilitza aquests serveis?

–No, jo no.

–Doncs jo, tampoc.

Així que se'n puja a la planta on li havien dit, pensant si està en veritat a la conselleria de Sanitat, perquè almenys, d'higiene, ben poca. Per allí mateix mira i troba uns altres serveis, ara sí en condicions, on buida la bufeta. Tot seguit, arribat a la seua destinació, demana permís per a entrar i, una vegada dins observa que l'atén una funcionària bastant jove que amb un aire displicent i sense estressar-se gens ni miqueta li diu que s'assega. Així ho fa, i el meu amic li explica el motiu de la seua compareixença amb els papers de l'expedient en les mans. La bona qüestió és que en un moment donat la funcionària va i comença a omplir un formulari amb les dades de l'interessat:

–Entonces, usted se llama Rafael Lanu...?

–Rafael Lanusse Peiró. Lanusse amb dues esses.

–Y vive en... –i com si tinguera dificultat per llegir el valencià, diu– Avenida la Poblallarga?

–És separat: la Pobla Llarga. Ací ho té escrit, mire.

–Sí. Ya veo, la Pobla Llarga. Però la cafeteria está en Carcai...?

–La cafeteria està a –i li lletreja el nom de la població–: CARCAIXENT, amb ics.

–Però usted vive allí o en la Puebla Larga?

–La cafeteria està a Carcaixent, però jo visc a l'avinguda la Pobla Llarga, a Rafelguaraf.

–Cómo?

–Sí, que visc a Rafelguaraf

–Rafel... qué?

El meu amic, igual que abans li lletreja el topònim: RAFELGUARAF.

–Ya –i escriu alhora que sil·labeja desxifrant el nom–: Ra-fel-gua-raf. Muy bien.

I quan ja pareix que l'abnegada funcionària ha acabat, va i li pregunta–: Provincia de...?

El meu amic Rafael –com el tio Canya de la cançó d'Al Tall– en un brevíssim instant es queda entre indignat i sorprés pel desconeixement del que hauria de saber una funcionària de la Generalitat Valenciana, a banda del motiu absurd que l'ha portat allí. I ell, que de vegades actua més ràpid que pensa, li etziba amb un to d'ironia continguda, esperant algun tipus de reacció in extremis:

–LUGO!

Però... xe, res de res. I per increïble que parega, la funcionària, sense fer el mínim gest d'incredulitat, anota LUGO, i afegeix finalment:

–Muy bien. Pues ya hemos terminado.

Total que, Rafael, estranyat que no s'ho acaba de creure, s'alça, s'acomiada i se'n torna a casa... I ja mai més va tindre notícia de la multa que li imposaven en aquell expedient.

(Aquest és un succeït real, o siga, un fet vertader nom i topònims inclosos, per tant, qualsevol paregut amb la realitat NO és pura coincidència) P.D.: I jo afegisc ara: si a la delegació de correus de Lugo hi havia funcionàries/s per l'estil, vés a saber si a hores d'ara encara hi haurà una carta a nom del meu amic pegant voltes per aquella província gallega.