Nihil nóvum sub sole. Res de nou sota la capa del cel. Ara, "a toro pasado" que diuen en castellà, veurem tota classe de valoracions i comentaris sobre la constitució dels parlaments de les comunitats autònomes i dels nous ajuntaments. I per a alguns, bastants, és arribada l'hora dels laments i fins i tot malediccions. Però la qüestió és que, una vegada més, una gran part de la societat torna a repetir els errors del passat. La història es repeteix, sembla que estem condemnats a això. En fi, que s'han constituït les noves corporacions per a dur a terme la gestió dels respectius municipis, que no legislatura, que veig i escolte que diu prou gent sense saber el que està dient. Perquè, no, els municipis no es constitueixen per a una legislatura. Ni per a una ni per a mitja ni per a cap. Que els ajuntaments no "legislen", els que legislen són els cossos legislatius, o siga, les institucions respectives de les diverses autonomies, en l'àmbit de les seues competències, i les Corts Generals de l'estat, que uns i altres tenen aqueixa tasca durant els quatre anys de mandat per als quals han estat elegits els seus membres.

Doncs bé, d'una manera simplista i per acabar prompte veiem que la dreta ha arrassat a nivell de l'estat, i també ací al nostre País Valencià. Però el que no deixa de sorprendre és que, una altra vegada, hi ha que veure com de tossudes són algunes persones que a tot arreu, per l'afany de protagonisme, odis viscerals o pel que siga, no permeten acords entre el conjunt de les forces progressistes, donant en safata el poder a la dreta en bastants ajuntaments. I en açò no cal dir que tal o qual partit s'emporta la palma, que en veiem de tots colors per totes parts. Així que la història es repeteix. La dreta és molt més intel·ligent: la unió fa la força i ells van i trien l'única papereta que els dóna la major força possible, mentre que el conjunt de forces més o menys progressistes ni tan sols després de les eleccions saben anar unides o arribar a pactes.
En fi, jo, com ja fa un grapat d'anys, seguisc en el meu exili. Encara com que tots els anys hi ha primaveres!