Entrada a la caseta de Ròtova
Demà és el dia de Sant Isidre. Abans, en temps de la dictadura franquista (que no enyore en absolut!) es feia a Rafelguaraf una xicoteta festa. Res de llançar coets, vaja, que si no recorde mal, llavors es feia només un simple trasllat de la imatge del sant fins a l’església, perquè la imatge estava ben a prop, a la «Hermandad de Labradores y Ganaderos». Sí, en castellà, com tocava, ens agradara o no. I crec que es feia també com una xicoteta processó fins a tornar novament el santet a aquell lloc, en la planta baixa d’un edifici reeixit del carrer Major. Ara mateix és el CIM Sant Isidre llaurador, i encara hi és la imatge. Però em ve a la memòria perquè, d’alguna manera, per a mi era com l’inici del bon temps. Com si fóra la data, el moment en què s’acabava de veritat el mal temps i era el començament dels dies llargs, calorosos, festius... Com si ja no hi haguera perill del que advertia aquella dita que, també en castellà, fa prevenció de no guardar la jaqueta fins al quaranta de maig, que ve a ser el 9 de juny.
I el cas és que, enguany, ho recorde molt especialment perquè ja no podré tornar a felicitar mai més a mon tio Isidre (ací diem Alsidro o fins i tot Alsidret, supose que és el mateix fenomen lingüístic pel que diem Aixàtiva). Perquè mon tio Isidre Martínez, germà de ma mare i últim tio que em quedava "sang directa", anem a dir, va faltar el passat 29 de gener... Una autèntica pena i una gran llàstima que la vacuna no li haguera arribat abans, que ves a saber si... En fi, què hi farem? Ara és el mateix lament que tantes persones potser es faran, si s’ha donat el cas que algun dels seus familiars directes han faltat per aquesta maleïda pandèmia del dimoni... I és que mon tio Isidre era per a mi molt més que un tio. Perquè jo, d’adolescent i encara més, de jove, el veia com un segon pare, o una mena de padrí d’aquells que es preocupen i ajuden en la mesura possible el seu fillol. I a més, em ve a la memòria, també, els orígens de l’empresa que ell va continuar. Perquè va ser el meu avi, també dit Isidre, qui la va fundar allà pels anys 60, en societat amb un carcaixentí del carrer Balmes, el senyor Batiste Picot. Llaurador tradicional, meticulós, d’aquells carcaixentins experts treballadors de la terra.
La caseta de Ròtova
Encara recorde els primers planters que vaig conéixer de xiquet. Estaven en la caseta de Ròtova, on aleshores hi havia a la vora del camí una paret baixeta de pedra arenisca del Riurau. Hui en dia si a penes en queda alguna que altra d’aquelles pedres. Però sí que queden les restes d’unes dades de contacte i publicitat que hi posaren en la mateixa paret frontal de l'hortet. Després, ja de més fadrí vaig treballar per a Vivers Picot-Martínez (que lluïa en els dos laterals una furgona DKW de color crema) en acabar els estudis a l’institut de Xàtiva, fins que me’n vaig anar a la mili, i novament després d’aquells temps. Però aleshores ja per camps situats majorment molt prop de Berfull, especialment. Que per això és que li tinc tanta volença i estima al llogaret... i també per altres zones del terme i altres llocs de pobles de l'entorn.
Els orígens d'una empresa
Els meus cosins i cosines: Isidre, Cecília, Anna i Rafael han continuat amb l’empresa. Empresa Vivers Picot-Martínez que ja en temps de mon tio Isidre passà a integrar-se primer en Vivercid. Que després i ara mateix és Vivers Vismart, integrats en Proval, que crec que és com una cooperativa de viveristes valencians. En fi, a partir d’un parell de persones enteses i assenyades en el treball dels cítrics, com ho eren l’avi Isidre de Rafelguaraf i el senyor Batiste de Carcaixent, a l’empresa que són ara, que si no m’equivoque poc dalt o baix porten o donen treball a unes 35 persones. Tant de bo que l’empresa continue molts anys. Serà molt bon senyal pels meus cosins i cosines com per les persones que hi treballen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada