Dijous passat, dia 7

Dijous passat, dia 7, en una visita quasi d'arrapa i fuig –per no destorbar el personal en la seua tasca–, vaig tindre el plaer d'esmorzar novament a la cafeteria de les Corts Valencianes amb Anna, Miquel i Belén. En acabant em vaig assomar uns instants al Servei de Publicacions, per fer una visita i veure després de tant de temps (exactament 6 anys, 7 mesos i 10 dies) a altres companyes i companys: Merxe, Josep Maria, Isabel, Cala, Jordi, Dani, Rosanna, Amparo, Mati, Amparo, Paqui, Mònica... Abans, només entrar al Palau de Benicarló, ja havia vist a Felip, Asun, Jordi, Josep Antoni, Dolors i Javi, amb molts dels quals vaig compartir moments agradables i, també, algun que altre instant que no ho va ser tant. Però ara, com respecte el temps de la mili, sobretot recorde les coses bones, i, en canvi, els mals tràngols quasi ni em venen  la memòria, i encara aquestos en blanc i negre; cosa absolutament normal en la quotidianitat del dia a dia durant vora vint anys, des que vaig entrar a treballar a les Corts Valencianes a finals de la primera legislatura. Igualment vaig tenir oportunitat de saludar a altres coneguts com Isabel, Ximo i Fernando, treballadors companys de la cafeteria.
Per atzar, també vaig vore algun imputat d'eixos amb un gran historial, un d'ells ha passat per tot l'arc de Sant Martí polític. Així com tres diputats més, a un dels quals qualificaria dels més grans demagogs i populista que puguen existir al nostre país. En fi, al meu parer, entre tantes coses que caldria reformar del sistema, una d'elles hauria de ser una obligatòria renovació en les llistes dels partits i limitar el temps que es puguen dedicar a la cosa pública; pel contrari, alguns acaben sent només que això: uns vividors que fan de la política la seua professió.