La lliçó del fillet o L'avi i el net

  Quan estava fent el primer de batxiller –ara fa d'això cinquanta anys–, en el llibre de l'assignatura de Lengua Española (de l'editorial Edelvives) hi havia alguns contes al final de les lliçons. Un d'ells és el que m'he pres la llibertat de traduir ara i ací. I encara que allí li posaren de títol de La lliçó del fillet, sembla que en realitat és L'avi i el net, segons que he vist per internet, dels germans Jacob i Wilhelm Grimm, amb el segon dels quals, per cert, compartisc també data de naixement: 24 de febrer). En tot cas vos pose la meua traducció del text castellà d'aquell llibre.

Dibuix que acompanyava el conte

Això era un ancià tan dèbil que si a penes podia donar un pas. Els seus ulls estaven quasi cecs i les mans li tremolaven de tal manera que, estant a taula, part de la sopa li queia sobre les estovalles quan intentava posar-se la cullera a la boca.

El seu fill i la seua nora s'enutjaven en veure el trist espectacle. Així que decidiren que l'avi menjara a part en un racó del menjador. Els fills desagraïts li proporcionaren una escudella de fang i fins i tot li escatimaren l'aliment. El pobre ancià, ple d'aflicció, dirigia els seus ulls negats de llàgrimes cap a la taula on menjaven els seus fills.

I va succeir que un dia les mans tremoloses de l'avi no pogueren sostenir l'escudella, que li va caure i es va fer a miquetes. La nora li va renegar asprament. I després li compraren per quatre cèntims una escudella de fusta.

Mentrestant, el fillet, de quatre anys, assegut en terra, s'entretenia jugant amb uns llistons de fusta. Veient-lo en aquella operació, son pare li va preguntar:

–Què fas, fill meu?

–Estic –va replicar el xiquet– fent un plat de fusta perquè mengeu amb ella quan jo siga major i s'hàgeu fet vells.

En escoltar aquestes paraules el pare i la mare es miraren en silenci. Comprengueren com de mal que s'havien portat amb l'ancià, i determinaren asseure'l a la taula en la seua companyia i assignar-li el lloc de preferència.