 |
| L'odi, de Salvador Dalí |
El
meu caràcter és com el d'aquelles persones que de moment es callen
coses que els molesten, ofenen, etc., fetes o dites per altres. Però
no eternament, i arriba un dia que rebenten per tot el que s'havien
callat. Perquè també la meua paciència té un límit. Segur que enteneu el que vull dir.
Recentment he trencat la relació que he tingut amb una persona durant bastants anys. Li he dit un parell de coses que varen ser les gotes que vessaren el got de la meua paciència, i que des de setembre de 2014 tenia ganes de dir-li. Quina reacció cregueu que ha tingut eixa persona? Doncs, ofesa, m'ha dit que sóc un rancorós.
Bé. En la nostra llengua tenim rancor i rancúnia, i trobem que l'IEC defineix rancor com “ressentiment tenaç” i rancúnia com “sentiment inveterat d'odi, de malícia envers algú”. Mentres que l'AVL diu que rancor és “ressentiment, odi o ira tenaç contra algú”, i en rancúnia remet a “rancor”. Clar, a partir d'eixes definicions podem entrar en les de ressentiment, tenaç, inveterat, odi, malícia, ira... i potser encara més si busquem el significat d'aquestes últimes.
Dit això, no tinc clar, segons les definicions, si sóc rancorós o no. Perquè si bé és veritat que podria passar per un “ressentiment tenaç”, en mi no hi ha cap ànim d'odi respecte a eixa persona. I això ni ara ni mai, quan en alguna ocasió anterior m'ha passat alguna cosa pareguda. Jo crec que en realitat a mi el que em passa és que tinc “memòria”, i quan hi ha algú que està tocant-me els “nassos” de fa temps, de segur que acabarà amb la meua paciència més prompte o més tard; com ha sigut el cas.
Per cert, aquest tipus de situacions em sembla que a tothom ens en passen, en més o menys, i, per tant, cabria concloure que tots som rancorosos?... No. Excepte que tinguem un ànim d'odi, malícia o ira envers eixes persones, segons que diuen els diccionaris. Ara bé, pel que a mi respecta, reconec que ira, el que es diu ira, sí que que en tenia una poca. Perquè quan portes anys i anys aguantant una situació que et desagrada...
En fi, no em feu massa cas. Açò només que són reflexions que no duen enlloc... o sí. Quan em passen aquests tipus de situacions pense que m'agradaria ser com aquells que a la mínima contesten quan se'ls provoca o es veuen afectats pels comentaris d'altres. Però, què hi farem?, cadascú és com és.
Recentment he trencat la relació que he tingut amb una persona durant bastants anys. Li he dit un parell de coses que varen ser les gotes que vessaren el got de la meua paciència, i que des de setembre de 2014 tenia ganes de dir-li. Quina reacció cregueu que ha tingut eixa persona? Doncs, ofesa, m'ha dit que sóc un rancorós.
Bé. En la nostra llengua tenim rancor i rancúnia, i trobem que l'IEC defineix rancor com “ressentiment tenaç” i rancúnia com “sentiment inveterat d'odi, de malícia envers algú”. Mentres que l'AVL diu que rancor és “ressentiment, odi o ira tenaç contra algú”, i en rancúnia remet a “rancor”. Clar, a partir d'eixes definicions podem entrar en les de ressentiment, tenaç, inveterat, odi, malícia, ira... i potser encara més si busquem el significat d'aquestes últimes.
Dit això, no tinc clar, segons les definicions, si sóc rancorós o no. Perquè si bé és veritat que podria passar per un “ressentiment tenaç”, en mi no hi ha cap ànim d'odi respecte a eixa persona. I això ni ara ni mai, quan en alguna ocasió anterior m'ha passat alguna cosa pareguda. Jo crec que en realitat a mi el que em passa és que tinc “memòria”, i quan hi ha algú que està tocant-me els “nassos” de fa temps, de segur que acabarà amb la meua paciència més prompte o més tard; com ha sigut el cas.
Per cert, aquest tipus de situacions em sembla que a tothom ens en passen, en més o menys, i, per tant, cabria concloure que tots som rancorosos?... No. Excepte que tinguem un ànim d'odi, malícia o ira envers eixes persones, segons que diuen els diccionaris. Ara bé, pel que a mi respecta, reconec que ira, el que es diu ira, sí que que en tenia una poca. Perquè quan portes anys i anys aguantant una situació que et desagrada...
En fi, no em feu massa cas. Açò només que són reflexions que no duen enlloc... o sí. Quan em passen aquests tipus de situacions pense que m'agradaria ser com aquells que a la mínima contesten quan se'ls provoca o es veuen afectats pels comentaris d'altres. Però, què hi farem?, cadascú és com és.
Vicent jo crec que quan u fa el que tu has fet i quasi que tots fem alguna que altra vegada ens sentim alliberats d'una cert rum rum que ens arronsa per dins i això sempre és bo. A que t'has trobat molt millor?. I en escriure-ho encara molt millor?
ResponEliminaUna abraçada,
L'encertes de ple. Per què serà? Estic segur que no eres una persona rancorosa, però malauradament en aquest tipus de situacions qui no s'ha vist? Gràcies per les teues paraules. Una abraçada.
ResponEliminaM'atreviria a dir que el rancor és un sentiment més íntim, més profund, més arrelat, però curiosament, menys violent i explosiu que la rancúnia que potser la duem més a flor de pell. Si més no és el que em ve al cap, quan reflexiono ambdues definicions.
ResponElimina