Dissabte 15 d'octubre, quasi que pensat i fet, Empar i jo ens atrevírem a fer un poc de vida social cultural. I és que, per la pandèmia i altres problemes afegits eixim ben poc. I el picar-me la curiositat va ser perquè estic posat en un treball del segle XV, llegint coses que hi havia a la Casa de la Senyoria de Rafelguaraf: a la cuina, al celler de l'oli i del vi del senyor Francesc Ferrer. Total que li vaig proposar a Empar si li agradaria que anàrem, i de seguida em va dir que sí, perquè ella també està llegint -atenció, en anglés!, cosa admirable per a mi- novel·les de Ken Follet de l'època, ara en concret The world without end, i també li picà la curiositat.
Total, que anàrem a Simat a escoltar una conferència d'un historiador nord-americà al Monestir de Santa Maria de la Valldigna. Es tractava d'en Paul Freedman, catedràtic d'Història de la Universitat de Yale. Ep! i parlant més que acceptablement en català, perquè l'home va fer els seus estudis i investigacions a Barcelona quan era jove. Els nord-americans tenen molts diners i en qüestió d'ensenyament al màxim nivell no miren pèl. I a pesar que l'home parlava en veu baixeta el poguérem entendre bé. No és fantàstic, això? Quants professors espanyols d'altres universitats podrien fer una cosa així? Però açò és un altre tema en què no entraré ara.
La qüestió és que Freedman va citar els famosos receptaris el Llibre de totes maneres de potatges de menjar, de l'any 1324, conegut com Llibre de Sent Soví, i el Llibre del Coch, de l'any 1520, del mestre Robert. Al remat, tant en l'edat Mitjana com ara, els poderosos podien estar més llustrosos que els millors teixons, mentre que la majoria del poble pla a passar gana o a menjar coses "insanes", va ser la meua conclusió. Per cert, per allí vaig veure al Cronista Oficial de València, Vicent Baydal i també a Ferran Esquilache, magnífics historiadors ambdós del grup Harca. De fet les dues fotos de més avall són d'ells, i les compartisc ací. M'haguera agradat saludar-los, però no va ser possible. A Vicent Baydal també l'haguera pogut saludar divendres passat, 21, a l'Ateneu Mercantil de València, amb ocasió d'un dinar dels Cronistes del Regne de València. Però no hi vaig assistir. El meu aparell digestiu no està per moltes alegries. En fi, no res més, tornant a la pandèmia: tot ha eixit bé... però res serà igual.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada