Només dir que La
pobila de Benivaire és un dels primers contes que vaig tindre el plaer d'escriure. De fet té ja vint-i-cinc anys complits. El vaig embastar quan anava a la
llibreria Xúquer d’Alzira, a unes Tertúlies Literàries
coordinades per Josep Antoni Fluixà. Es va publicar primer al llibre
de Festes de Carcaixent en 2002 (amb un dibuix de l'entranyable amic Andreu Valls). Després en una revista de Manuel (la Bellota) en
2006, i en 2014 en el llibre Dellà lo riu
Xúquer d’Edicions 96. El que ve a contar és un poc la història clàssica de Romeo
i Julieta o els Amantes de Teruel,
que amb els topònims Benivaire, Alborgí,
més dades històriques i alguna contalla popular sentida a
Carcaixent, és que se’m va ocórrer escriure'l.
En
tot cas, per a un aficionat com jo, és molt d'agrair que aquell conte haja arribat a tocar-li la fibra sensible a una o més persones –i també la imaginació–, per animar-los a bastir un espectacle musical de moros i cristians, a base de dolçaines i percussió. Jo no sé de
música, però em va semblar que les persones que estaven a la plaça Miquel Hernández, de Carcaixent, passaren una nit molt agradable escoltant el
concert. Especialment els membres d'una fila de moros de Carcaixent. Per tant, torne a donar les gràcies
a la feina i l’esforç de la colla de dolçaines la Murga de les
Barraques. Sobretot a Vicent Oliver, que de fa temps es va interessar
pel conte. A Rosa Corell, que va tindre la santa paciència d'aguantar-me durant el sopar previ al concert. I també, com no, a Vicent Cerdà (a qui feia molt de temps que no veia), que entre peça i peça llegia un poquet del conte. Doncs això, moltes gràcies a tots els membres de la colla de dolçaines la Murga de les Barraques.
 |
| N'eren catorze... però sonava com si en foren vint-i-huit! |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada