Adaptació teatral d'El geperut del Buixcarró

El dissabte 13 de juliol de l'any passat el grup de teatre La Barcella, de Barxeta, varen estrenar al seu poble una adaptació del conte El geperut del Buixcarró. Aquella nit em varen prometre una còpia d'un CD que pensaven editar. I així ha sigut. La setmana passada em vaig apropar a saludar l'amic Manel Arcos, que una vegada més intervenia en un acte de presentació d'una obra seua; si bé en aquesta ocasió es tractava d'un llibre de poemes, El vol del silenci, editat per Tívoli.

Doncs bé, allí vaig coincidir entre altres persones amb Alberto Segarra, que si no recorde mal va fer l'adaptació de l'obra, i només veurem em va donar una còpia de la gravació que s'efectuà en directe aquella nit de l'estiu passat mentre es representava l'obra en la plaça Alcalde Josep Lorente.

Recorde que em va sorprendre el muntatge que feren amb projecció d'un audiovisual en dues pantalles laterals a l'escenari, amb imatges rodades en exteriors, em sembla que pels voltants del Buixcarró.

En tot cas, una vegada més, agraïsc al grup la Barcella i a tots els seus components per haver tingut l'amabilitat de pensar en aquesta obra meua.
I sobretot, gràcies a Artur Sanz, Ximo Tortosa, Vicent Giner, Toni Querol, Pepa Miñana, Patro Domínguez, Rosa Ferrando, i els xiquets: Hugo, Mariola, Pau, Lara, Júlia, Natàlia, Arnau, Laia, Álvaro, Jordi i Diego Bertomeu. També a Ricardo Ballester i Alberto Segarra. Enhorabona als artistes i a un poble que té interés per la cultura.

L'arnadí

Arnadí, fet a l'estil de Llanera de Ranes (la Costera)

El meu bon amic Vicent Estrela, que viu a Xàtiva però és natural de Llanera de Ranes, m'ha obsequiat amb aquest arnadí que veieu ací dalt fotografiat. Molts de vosaltres sabeu que aquest dolç tan típic valencià de les comarques centrals és d'origen àrab, o potser siga més correcte dir del temps de la cultura musulmana al nostre País Valencià.

Doncs bé, l'hem tastat la meua dona, Empar, i la meua filla Flàvia, i jo, és clar. La nota que li posaríem? Un excel·lent cum laude! Quasi res si està bo. I és que el meu "mig amic", que em deia quan estudiàvem a l'IES Josep de Ribera, de Xàtiva, és farmacèutic (farmàcia Romera Estrela, a Carcaixent) i diu que l'ha elaborat ell personalment amb una recepta d'una tia seua, que fa les mescles a ull, un poc d'açò una miqueta d'allò altre; però ell, en canvi, més rigorós potser per deformació professional, que si tants grams d'açò i tants d'allò altre. Total que el resultat ha sigut un dels millors arnadins que he tastat en ma vida. Potser per això és que l'arnadí és tan famós a Llanera de Ranes.

De fet... quan li torne la cassoleta li diré si és que en realitat no l'ha comprat a alguna pastisseria o forn d'aquells artesanals que saben fer-los molt bé.

Guardians de la memòria

El fanatisme, la ignorància, la incultura i els extremismes han fet -i fan, encara, malauradament- que de tant en tant passen barbaritats com la que aquestes persones han evitat que passe a Tombuctú. Ells són guardians de la memòria, perquè tenen cura i guarden documentació històrica importantíssima del passat musulmà a la península Ibèrica. Chapeau! pel que estan fet aquests herois. Vos recomane que llegiu l'article que publica hui mateix el periòdic El País, secció Cultura, La historia de Al Andalus huye de Tombuctú:

http://cultura.elpais.com/cultura/2014/03/15/actualidad/1394913984_945148.html

El dia de la dona

Hui és el dia de la Dona. I m'abelleix posar un dibuix molt guapet que ha fet l'amic Pau Álvarez, que treballa en Edicions 96, editorial carcaixentina ubicada a la Pobla Llarga. Només dir que em sembla molt bonic i que en realitat tots els dies haurien de ser de les dones i dels hòmens que conviuen civilitzadament. Però no faré cap comentari més, cadascú que faça la seua particular mirada.

Tres editorials carcaixentines

Malgrat els temps difícils que corren per a les coses del món de la cultura, i molt més en tocant al món de l'edició en la nostra llengua, cal ressaltar que a Carcaixent ara mateix hi ha ni més ni menys que tres editorials. La més veterana és Edicions 96, que dirigeix Dolors Pedrós, editorial en què tinc quatre obres publicades, i si no hi ha algun desastre que ho impedisca, enguany mateix me n'editaran dues més. Una altra, que segons el seu propi nom, el Petit Editor, sembla que va a dedicar-se a publicacions de caràcter no sé si dir més "intimista"? i poètic, de l'amic David Vidal, que comença amb un poemari del poeta carcaixentí Salvador Lauder, que crec que està lligat amb l'editorial en les tasques de correcció. I, finalment, de fa a penes un parell de dies només, sabem del naixement de Sembra Llibres, de Joan Carles Girbés, procedent de l'editorial Bromera, que pel seu passat en aquesta deu tenir una gran experiència en el món de l'edició, que inicia la seua producció amb dues novel·les, una de Xavi Sarrià i una altra d'Esperança Camps i Empar Marco.

En fi, com deia, és molt gratificant que a pesar dels temps que corren hi hagen persones valentes que fan front a la desesperança que, per un altre costat, provoquen dia sí dia també molts polítics que en lloc de donar llum donen fum. En tot cas, l'enhorabona a les més recents i llarga vida a totes. Tant de bo que d'ací molts anys totes continuen endavant. Seria bo per la nostra cultura i seria bo per Carcaixent.

El meu amic Vicent

El meu amic Vicent, que viu a Llutxent i els caps de setmana a Rafelguaraf, és una gràcia de xiquet. En un dels quadres de la darrera mostra de dibuixos de la meua filla, l'ha tret rodejat d'elfs, fades i follets. És un quadre dels que més m'agraden. En el dibuix, Vicent està mostrant-nos uns caragols amb tota la il·lusió i la innocència del món.

Vicent, amb només sis anys, està molt interessat en tot el que siguen animalets, grans o xicotets, de ploma o no, terrestres o de la mar. Per això és que li dic que com a mínim el dia de demà ell ha de ser veterinari o biòleg; però també podria ser paleontòleg perquè el seu tema preferit és... el món dels dinosaures.

La tardor passada un dia em diu "Vicent, quan tornarem a eixir al carrer?", referint-se a la xarreta que fem a la porta de casa molts dies d'estiu algunes persones del veïnat i ens contem coses. I és que als pobles xicotets encara hi ha eixa comunicació humana, directa, cara a cara, això que ja gairebé no es porta. Doncs bé, li vaig dir que tardaria un poc la cosa, perquè havien de passar tres estacions: la tardor, l'hivern i la primavera. Perquè de fet no és fins a finals de la primavera, quan la calor ja apreta, que alguns veïns i veïnes comencen a traure les cadires a la porta de casa per practicar aquesta costum.

De fa temps que li he promés mostrar-li algunes coses de la serra més pròxima: una roca en què creix una mata de romer pràcticament sense terra; si tenim sort, també una aranya tigre (Vicent no li té por a res). Però, sobretot... un "niuet" d'hipurits (Hippurites sp) uns fòssils de mol·luscs que visqueren al cretàcic. I dic bé, niuet, perquè el meu amic Vicent i jo som caçadors de fòssils. Què us penseu, que no?

La meua Flàvia

La meua filla Flàvia és llicenciada en Filologia Anglesa, però tal com està la situació econòmica intenta buscar-se la vida amb algunes altres activitats. Activitats que estan relacionades amb l'art. I per això és que com a pare la recolze posant encara que siga un mínim d'informació sobre aqueixes activitats.

Si vos abelleix veure un poc el seu treball de maquillatge artístic, etc., només cal que poseu Flàvia make-up en el facebook. I per veure el seu treball amb dibuixos, sobretot de boli, poseu La Luce Ninú.

Activitat de la meua filla

 

Com està prou clar no calen massa explicacions. Així que, com a pare, i tenint en compte els temps difícils que vivim, he de recolzar les activitats, en aquest cas, de la meua filla. De manera que, encara que el tema ni és d'història ni de literatura, ací pose publicitat que el pròxim dissabte dia 8 de febrer la meua Flàvia inaugura una exposició de dibuixos a la floristeria Mandràgora, de Xàtiva. Si es trobeu allí o bé per les proximitats i vos abelleix...

Si no ho conte, rebente

El professor Antoni Furió

Si no ho conte, rebente.

Aquesta setmana, en concret el dimarts passat 21 de gener, d'Edicions 96 em passaren un correu electrònic (i també em felefonà l'editora, Dolors Pedrós). El cas és que m'informaven d'un correu en què, Dolors Jimeno, del grup de lectura "el Micalet parla de llibres" (Societat Coral el Micalet, de València), s'interessava per les meues dades de contacte. I tot perquè el senyor Antoni Furió li havia recomanat la meua novel·la Cendres de Ternils.

Per si algú dels qui visiten aquest blog encara que siga per atzar, no sap de qui es tracta, vos diré que el senyor Antoni Furió és Catedràtic d'Història Medieval de la Universitat de València. I el fet que sense tenir cap relació d'amistat amb ell, recomane una obra meua, això, almenys per a mi, és un fet que m'ompli d'orgull. En fi, ja veieu què poc fa falta perquè un escriptor com jo se senta feliç, molt feliç.

Acudits, facècies i succeïts (4)

Camps de vinya a la Domaine de Malijay

Château de Malijay

4. Els de l'Alcúdia

 

Fa molts anys un grup nombrós de jornalers ternilencs i alcudiencs es trobaven pel sud de França, on havien anat a guanyar-se les garrofes fent la temporada de la verema; en concret a una finca anomenada Domaine de Malijay, situada entre Violès i Jonquières, al departament de Vaucluse. La bona qüestió és que allà s'allotjaven en unes cambres bastant grans, on hi havia els llits i lliteres, i on també tenien taquilles per guardar els objectes personals. I allí mateix era normal, de tant en tant, en els seus moments de descans, que es formaren grupets parlant de diverses qüestions que es plantejaven. L'altre lloc on s'ajuntaven era en un saló menjador gran, on, en un lateral hi havia foguers per guisar i fer els corresponents menjars, tant el desdejuni o esmorzar com el dinar i el sopar. Que una vegada allò s'animava i si la gent estava amb ganes de festa, en ocasions pareixia com si foren "las bodas de Canaan", si més no, per l'ambient animat i la bona camaraderia regnant.

El cas és que, en una ocasió estaven xarrant un grup de sis o set en la cambra on tenien els llits i les taquilles, i en un moment determinat es va obrir un diàleg espontani entre el tio Nofre Camacurta, de Ternils, i un jornaler de l'Alcúdia que li deien Jaume, al voltant de en quin any s'hauria realitzat la xarxa del clavegueram de l'Alcúdia. Abans de passar més endavant, cal dir que el tio Nofre Camacurta era, com el seu àlies deia, una persona que coixejava un poc, perquè de xiquet havia tingut una malaltia que l'havia deixat amb una cama menys desenrotllada. I una altra cosa important que cal matisar, és que entre Ternils i l'Alcúdia s'arrossegava de molts anys en arrere una mena d'enfrontament, semblant al que mantenien molts pobles valencians veïns. Però en aquest cas, a més a més, perquè la gran majoria dels veïns de l'Alcúdia mantenien viu l'esperit d'independència municipal, considerant que l'Alcúdia havia sigut un poble independent i ara estava integrat com una pedania del terme de Ternils.

Bé, doncs, fetes aquestes matisacions, és el cas que el tio Nofre Camacurta comentava que al seu parer, segons creia recordar, la xarxa de clavegueram de l'Alcúdia s'hauria fet l'any 1962, mentre que Jaume deia que no, que havia sigut un any abans. I ací tens que un i l'altre s'enxarxaren en una petita discussió sense major èmfasi ni alçar ni poc ni molt la veu. El cas és que, a poc a poc, i segons que entraven o eixien de la cambra, algunes persones més varen intervindre espontàniament en el debat. De forma que anaven canviant un poc els oients i els intervinents en la controvèrsia, segons que s'afegien a recolzar el parer d'un dels dos. I el ben cert és que totes les persones de l'Alcúdia que intervingueren en la conversa es posicionaren a favor de la tesi del seu conciutadà. Mentres que, entre els ternilencs que intervingueren, n'hi havia de totes les opinions.

El cas és que ací tens que d'aquest tema es passaren a altres sense més pols ni caramull, al temps que el tio Nofre es quedava momentàniament callat, fumant, sense dir res més, com un poc absent dels nous temes que eixien a relluir. I és que, en realitat, alguna cosa es notava en ell... com si no haguera donat per tancat el debat. De manera que, al remat, en un moment en què allí no hi havia cap jornaler de l'Alcúdia, el tio Nofre va i diu davant la sola presència de tres o quatre jornalers de Ternils:

–Els de l'Alcúdia...

Tot seriós, amb els ulls un poc llagrimosos per una conjuntivitis, tirant el fum del cigarret que s'estava fumant.

–...no han tingut...

Torna a fer una calada lenta al cigarret.

–...ni tenen...

I els jornalers ternilencs es queden mirant-lo a veure quina mena de sentència farà.

–...ni tindran...

Tots expectants i intrigats a veure què dirà finalment.

–...en la puta vida coneixement!

I tot seguit diu, amb una pregunta a la qual ell mateix dóna resposta:

–¿Serà possible que ningú d'ells ni tan sols haja dubtat un instant i tots s'han posat del costat de Jaume? Doncs... està clar i és evident: perquè jo sóc de Ternils i Jaume és de l'Alcúdia.

Felicitació nadalenca

Com que ara mateix estic sense ordinador, permeteu-me que encara que siga a través del blog vos desitge a totes i a tots que passeu uns Bons Nadals amb les vostres famílies i amics i altres persones que vos estimen, així com que tingueu un Feliç Any Nou 2014.

Manel Arcos a Rafelguaraf

Si per qualsevol circumstància sou dels qui vos agraden les històries de bandolers i encara no heu tingut ocasió d'escoltar a Manel Arcos, el dilluns dia 23, a les 19,30 hores i a la Llar dels Jubilats de Rafelguaraf tindré el plaer de participar en la presentació d'una de les darreres obres publicades d'aquest investigador d'Oliva, una de les persones que més saben ara mateix sobre el bandolerisme valencià del segle XIX.

En la meua intervenció, que procuraré siga ben curta, també avançaré dos aspectes puntuals sobre fets de bandolerisme referits a Rafelguaraf, segons que he pogut saber de fa poc. Ah, per cert, que en el llibre que presenta Manel Arcos titulat Quan els trabucs refilaven he col·laborat fent un xicotet estudi de l'estil narratiu de Manel, que al meu parer és molt encertat per fer més atractiva la lectura per al públic en general.