Arrimat a marge i des del meu exili forçós enyore temps que foren millors. Aquest 9 de febrer he tingut el plaer de retrobar una antiga amistat. Es tracta de dues germanes de l'Énova de qui sempre he tingut un bon record: Rosa i Maruja Doménech. I és que, del temps de l'adolescència –tan diferent a la dels jóvens d'ara– certes coses se m'han quedat gravades per sempre.

Com dic, recorde aquestes germanes allà pels anys... finals dels 60 i primers dels 70 del segle passat, que sona ja a molt vell però no ho és tant. El cas és que, quan jo anava a Xàtiva a l'institut Josep de Ribera en l'autobús que cobria la línia Rafelguaraf-Xàtiva, i poc després de passar el Tossalet entrava el vehicle a la plaça de l'Énova, allà estaven aguardant un grup de persones, entre les quals hi havia Rosa i Maruja amb els seus uniformes del col·legi de les dominiques. Rosa tenia sovint agafada de la mà la seua germana Maruja, tres anys més menuda. Supose que els pares li dirien que tinguera cura de la germaneta, aleshores una xiqueta amb la cara redoneta, ulleres i aspecte de bona estudiant i obedient. Mentres que Rosa, així la recorde, sempre molt formal i gens revoltosa com eren algunes altres un poc més donades a rebolicar la tranquilitat de l'autobús, tot i que sense passar-se'n tampoc.

La bona qüestió és que el dia 9 de febrer havia quedat amb elles per donar-los un exemplar de La subcomarca de Castelló i les Énoves. A més, de pas, volia justificar el per què, anteriorment, farà cosa d'uns tres anys o poc més, els vaig fer a través del meu amic pintor i artista faller Albert Abril uns exemplars de les meues novel·les, pensant, sobretot, que potser a Maruja li servirien un poc de distracció. Però me n'he assabentat que per qüestions de vista té dificultats per a la lectura, de manera que en realitat els llibres en tot cas els podran fer servir els fills de Rosa, encara que siga perquè estan en edat d'estudi.

I em pregunte ara, per què les persones perdem certes amistats? ¿Per què la vida ens separa tant, quan la distància entre els llocs en què vivim no ho és gens? Vull dir, m'haguera agradat mantenir aquella amistat. I ara, un bon grapat d'anys després, ens retrobem. Jo els he dit que estic fet un fregall, i elles em fan algun comentari que pareix que volen competir en això. Els anys no passen debades, diu Rosa. Sí, es nota que ha passat el temps, però elles em pareix que mantenen el seu tarannà. Tot i que em va semblar que es trobaven un poc... incòmodes. Sobretot quan jo, burret com sóc, no m'aclaria en el funcionament de la màquina de fotografiar de la meua filla Flàvia! No estic segur, però el meu caràcter "patidor" em fa pensar en això.

I és que la vida és injusta. Des del moment en què naixem estem en perill que l'atzar ens jugue una mala passada i ens puga ocórrer qualsevol cosa... bona o dolenta, que la sort pot ser bona i pot ser mala. Encara que sovint interpretem el concepte de "sort" únicament en sentit positiu. En fi, al remat, per unes qüestions o per altres te n'adones que per damunt dels diners i les coses materials, per damunt de moltes més coses... no hi ha res més bonic que una autèntica amistat. Així que, em venen al pensament, una vegada més, els versos del meu estimat amic i poeta Robert Cortell,...

.../...

La vida ens separa, mes la memòria

tot ho empara, com la celístia la nit.

Que no és injust l'adéu, sinó l'oblit.

Rosa i Maruja, una amistat retrobada? El temps dirà.