Ahir estiguérem xarrant durant un parell d'hores a ca Pasqual. Com sempre, Adrià ens oferí alguna cosa per beure i passàrem, però sucumbírem a la segona i no li férem oix a uns dolcets de Nadal acompanyats d'un moscatell molt finet i adequat. Com quasi sempre, coincidírem també amb la visita que li fa sovint Arcadi, a qui vaig aprofitar per preguntar-li sobre un personatge carcaixentí, nascut a Xàtiva, que era amic i company de lletres de Blasco Ibáñez: Francesc Sales Sarrión. I, en efecte, alguna cosa em va dir Arcadi, si no recorde mal i segons Soler i Estruch, que potser li ho va dir, era conegut per l'àlies de Cabellots, sent un personatge carcaixentí destacat. Em va dir d'ell que escrivia al setmanari carcaixentí La Ribera, on portava una secció en què signava amb un pseudònim de dona, pel que la gent pensava que era un muller. També em va dir, coincidint amb el que em digué un dels néts aquest estiu passat, que el senyor Francesc Sales sembla que va viatjar per tot el món, o almenys a llocs tan distants que així es podria dir: Estats Units, Austràlia, etc.

Total, que encara que anàvem en principi tant Robert com jo, i supose que també Pasqual, amb ànim de parlar de lletres, al remat acabàrem parlant més de la situació econòmica i del nou president del govern i de com està el pati. O siga, que al remat... no arreglàrem el món, no. En fi, a l'any nou tornarem a repetir visita, i a veure si és possible xarrar de narrativa més que no de la situació del país. Clar que... no sé si això serà possible.

Per cert, molt bons els dolcets nadalencs, i a propòsit, per aquestes dates comence a trobar a faltar un parell de dolços bàsics i essencials que tothom feia abans i que ara normalment la gent sol comprar als forns o pastisseries: els típics pastissets de moniato i el torró de cacau.

Una foto de Berfull dels anys 70 aprox.

Berfull, actualment

No sé perquè però m'ho veia vindre. Ni durant la primavera ni l'estiu passat he observat cap moviment que indicara que s'estava fent algun tipus d'obres per Berfull. I, el que és pitjor, feia temps que Edelmiro no em comentava res al respecte. I jo, que casualitat o no per aquestes dates estava a punt de preguntar-li, i va i el diumenge passat que veig una notícia en la prensa en què, entre altres, es dóna compte d'una sèrie de llocs en què hi ha algun monument, etc., que estan en greu perill, esperant ajudes públiques per a la seua rehabilitació. I dic, doncs ja està clar, ací no es mou res perquè ara amb motiu o excusa de la crisi no hi ha ni un euro per a fer res.

Després d'una sèrie de gestions molt complicades amb els propietaris del llogaret, finalment l'ajuntament havia aconseguit la propietat dels terrenys, i amb això, aconseguir una quantitat de 272.000 euros aprovats en un pla que ara no recorde el nom per intentar salvar el que es puga de Berfull. Supose que especialment l'arc o portal d'entrada i la Casa de la Senyoria, independentment de quina fóra la seua destinació a posteriori. Però la realitat és que a l'Ajuntament de Rafelguaraf no ha arribat ni un cèntim. I això, encara gràcies que la corporació municipal ha avançat algunes quantitats, que òbviament tampoc ha cobrat encara. Fins ací ens ha arribat la sort.

Quan em vaig animar a posar-me en el món de la narrativa, tot i que pensava enviscar-me en una novel·la d'un altre tipus, pensat i fet se'm va ocórrer escriure primer que res una altra sobre Berfull. La vaig redactar entre la tardor de 1995 i la de 1997. Va ser publicada l'any següent, 1998, per edicions La Xara, de Simat de la Valldigna. La novel·la, que potser algú sabrà que es diu Adéu a Berfull, la vaig fer pensant que potser serviria, encara que fóra un poc (ingenu de mi) per tal de salvar Berfull. Si no m'enganye hauran passat quasi quatorze anys la primavera pròxima, i Berfull, com avançava en la pròpia novel·la, cada dia està més pròxim a ser això: un muntó de pedres. No sé com explicar el que sent en aquests moments de ràbia i impotència. Quin país de pandereta que som!

Un arbre monumental. Àlber de l'hort de Gastaldi (5 metres de perímetre)

Fa uns pocs dies acabe de llegir la que es considera un de les obres principals, si més no, de Pío Baroja: El árbol de la ciencia. M'ha agradat més que prou. Tot i que he trobat una qüestió puntual que no sé com interpretar-la. Ho hauré de comentar amb algun bon amic o amiga que també l'hagen llegida, a veure distintes opinions, què en pensen al respecte. En fi, en tot cas, el més important per a mi és això, que m'ha agradat la seua lectura, durant la qual, en algun moment m'han vingut a la memòria Miguel Delibes (per El camino) i Camilo J. Cela (per Viaje a la Alcarria). A mi em sembla que una bona novel·la, amb independència de si l'autor ens vol transmetre algun missatge o idea en concret, l'única cosa que cal demanar-li bàsicament al text és que ens agrade i enganxe, que ens distraga bàsicament i prou i res més. Cadascú som d'una pasta i els arxius de tot tipus del nostre cervell es barregen i ens porten a entendre, a veure o rememorar coses ben diferents.

Des de sempre m'han agradat molt, però que molt, les palmeres, o els datilers, com més vos agrade. A la Ribera del Xúquer, Carcaixent i el seu terme destaquen molt en aquest sentit; o siga, perquè n'hi ha molts molts datilers, i fins i tot encara hi ha una família que s'hi dedica a la seua cura i al comerç dels seus fruits. Com veieu en les fotos, darrere d'un parell d'enderrocaments, al fons de l'antic corral o pati apareixen. O bé en aquest altre raconet cantoner amb la glorieta de l'estació del tren. És un espai privat, de les mongetes que tenen una escoleta de cagons. Una llàstima que el cercat de la paret no poguera ser d'una altra manera. Potser reixes de ferro? Això faria que almenys visualment la ciutadania podríem gaudir d'un espai verd més a dintre la ciutat. Per cert, aquests datilers tan estilitzats, bellíssims, meravellosos s'han lliurat per ara de l'atac de l'escarabat morrut de les palmeres (segons que ho he vist escrit a una web de la Generalitat de Catalunya).

Com deia en la nota anterior, entre els dies 9 al 12 d'octubre he estat a Madrid amb Empar i els nostres amics Joan i Eva. El viatge va començar amb una més que bona, excel·lent notícia. Una notícia d'aquelles que em fan sentir convençut i esperançat en algunes coses bàsiques en què crec: la democràcia, la igualtat d'oportunitats, l'estudi, el treball, l'esforç, la constància... I és que Àlber, fill de Joan i Eva, ha aprovat una oposició per a una plaça de fagot en la Orquesta Sinfónica de Madrid (entre un total de 28 aspirants vinguts de tota Europa).

Ara i ací em sembla oportú posar el seu currículum vitae. I és perquè pense que la gent jove, a pesar de la crisi i tots els entrebancs que siguen, haurien de ser conscients que -malgrat que sempre hi haurà privilegiats que aconseguiran les coses per "enchufe"-, no obstant això i gràcies al sistema democràtic també els fills i filles dels treballadors poden aconseguir pel seu propi mèrit metes importants. Així que, joves, ja ho sabeu: menys perdre el temps i a estudiar, a formar-se, a preparar-se, a combatre pel vostre futur. Sí, sí. A pesar de la crisi, o precisament per això.

Àlber Català i Climent va nàixer a la Pobla Llarga l'any 1987, on va començar amb cinc anys estudis musicals a l'escola d'educands de la Unió Musical, en què va ser membre de la seua banda. Va continuar els seus estudis de música amb vuit anys, estudiant primer al conservatori Mestre Vert de Carcaixent, on va obtenir el Premi Extraordinari de Grau Mitjà en el curs 2003-2004. Posteriorment va estudiar el Grau Superior al conservatori Joaquin Rodrigo de València, on també va obtenir el Premi Extraordinari i el Premi Eutherpe al millor expedient del seu curs.

Entre 2005-2007 va accedir com a membre titular a la Jove Orquestra de Catalunya, realitzant encontres simfònics amb professors com John Orford, David Tomás, Guillermo Salcedo i Silvia Coricelli, i amb directors com Manel Valdivieso, Salvador Mas o Lutz Köhler. També ha realitzat encontres de cambra amb el Quintet Miró o l'Albion Ensemble.

Ha sigut membre titular de la Jove Orquestra de la Generalitat Valenciana. També de l'Orquestra de la Universitat de València, sota la direcció de Cristóbal Soler i membre de la Jove Orquestra de Castelló, dirigida per Sergi Alapont. En 2009 participà amb la Joven Orquesta Nacional de España i en el Encuentro de Música y Academia de Santander en 2009.

Des del curs 2009-2010 és alumne de la Escuela Superior de Música Reina Sofia, a Madrid, en la càtedra de fagot amb el professor titular Klaus Thunemann; escola on va rebre de mans de Sa Majestat la Reina la Mención de Alumno más Sobresaliente de su cátedra en 2010 i en 2011. Té beca de matrícula de la Fundación Albéniz i Fundación Juan Miguel Villar Mir, i de residència de l'Institut Valencià de la Música. Ha rebut lliçons magistrals dels professors Stefan Schweigert, Matthias Racz, Dag Jensen, Stefan Dohr i Sergio Azzolini.

Com alumne de la Escuela Superior de Música Reina Sofia forma part de la Orquesta de Cámara Sony, sota la batuta de Peter Eötvos; de l'Orquestra Simfònica Freixenet, sota la direcció de Peter Csaba i Antoni Ros Marbà, i de la Sinfonietta, dirigida per Zsolt Nagy. Així mateix és membre del Quinteto Orfeo, amb el Professor Hansjörg Schellenberger, i del Grupo Barroco del Instituto Internacional de Música de Cámara de Madrid. També col·labora assiduament amb la Orquesta de RTVE i la Orquesta Sinfónica de Madrid en les representacions d'òpera al Teatre Real.

En 2011 ha guanyat el Tercer Premi del IV Concurs Internacional de fagot i oboe de Lodz, a Polònia, i ha aconseguit recentment una plaça de segon fagot en la Orquesta Sinfónica de Madrid, on començarà a treballar a partir de l'1 de març de 2012. Mentrestant, continua en la Escuela Reina Sofia.
I dic jo ara: i tot açò amb 24 anys! Admirable! Chapeau! I qui vulga perdre el temps en botellons o en el que siga, que continue perdent el temps.

Gairebé com si haguérem anat a celebrar el nostre 30 aniversari, hem estat a Madrid poc més de tres dies, amb la grata companyia dels nostres amics Joan i Eva. Clar, una vegada allí em va semblar que havia de veure el meu nebot José Luis, músic de l'orquestra de RTVE. I ací vos deixe constància gràfica de l'encontre. Vàrem passar unes poques hores agradables, tenint en compte la temperatura encara estiuenca, que no feia vent, etc. Total que el dimarts 11 dinàrem prop de l'Òpera, per la banda de darrere, en un restaurant on hi havia uns anglesos descamisats o potser eren escocesos? i Rafael Álvarez, el Brujo, entre els clients. En fi, xe, guai de veritat! Un dia d'aquests posaré una nota a propòsit del meu nebot, que em sembla que en una nota de 2007 vaig comentar que parlaria un poc del seu historial musical i encara no ho he fet.

El pròxim dissabte 22 del present, a les 20,30 hs. tindré el plaer de presentar a Barxeta l'última obra del periodista i investigador Manel Arcos, que a hores d'ara crec que és un dels màxims coneixedors del bandolerisme valencià del segle XIX. I això, a més a més, amb la participació de Toni Cucarella, que al meu parer és dels millors escriptors valencians actuals.

Doncs bé, ací vull ressaltar-ho posant la tarja d'invitació, i una foto d'una arma de foc de l'època, deixada per Lluís Seguí, de Barxeta, que viu actualment a Rafelguaraf. I la pose perquè, si es fixeu bé hi ha unes inicials gravades... JV (també posa R. Hollis, fabricants de l'arma, de Londres). Doncs bé, els qui hàgeu tingut oportunitat de llegir Bandolerisme a Barxeta (Bernat i els dos germans Escrivà), potser recordareu que no està clar del tot el nom i cognoms del cap de la quadrilla de bandolers que vaig estudiar un poc en el seu moment, perquè igual pot ser que fóra Bernat Bonaventura com, fins i tot, un Josep Ventura que apareix també en la documentació, inculpat junt amb Josep Escrivà, el menut dels dos germans.

Bé, no em negareu que resulta curiós, una arma de foc de Barxeta segurament del segle XIX, un bandoler famós... una arma amb les inicials J.V.... Si deixem córrer un poc la imaginació. Potser aquesta arma va ser de... Josep Ventura? No ho crec, però... En fi, ja parlaré amb Lluís Seguí, a veure si entre els seus avantpassats hi ha algú que les seues inicials foren JV.

Uns amics mig veïns, perquè viuen entre Llutxent i Rafelguaraf igual que jo visc entre Carcaixent i Rafelguaraf, m'han ensenyat un llibre d'en Vicent Blasco Ibáñez. Es tracta d'un exemplar de la novel·la d'aventures La reina Calafia. En el llibre, signat a Menton el mes d'agost de 1923, es pot llegir clarament una dedicatòria “A mi querido amigo y compañero de letras, F. Sales Sarrión como recuerdo de su visita a Fontana Rosa”.

El senyor Francesc Sales Sarrión, avi per part de mare de Paco Segarra Sales (germà de Jeanette Segarra Sales, que va ser alcaldessa de Llutxent i diputada socialista a les Corts Valencianes), va nàixer a Xàtiva, però va viure bastants anys a Carcaixent d'on va passar a València i acabà arrelant a Llutxent en casar-se amb una llutxentina i on ha quedat la seua descendència. Aquest senyor sense dubtes que devia ser una persona amb molta formació per a aquella època, perquè fixeu-vos que la dedicatòria diu "amigo y compañero de letras", a més que, segons que em comentava l'altre dia el seu net, i si no el vaig entendre mal, va estar fins i tot als Estats Units treballant de periodista, i també va treballar doblant pel·lícules, supose que al castellà. El senyor Francesc Sales, després de la Guerra Civil, va ser allunyat del seu poble, on no va poder exercir com a mestre i per això va estar un temps desterrat a Aras de los Olmos, fins que va poder tornar a Llutxent on va faltar i està soterrat.

Però, tornant al llibre, com veiem està dedicat per en Vicent Blasco precisament a la seua finca de Fontana Rosa estant, a Menton, on cinc anys després moriria. No he llegit, encara, moltes coses de Blasco Ibáñez, però en tot cas el que està clar és que era un escriptor com la copa d'un pi. Quina capacitat per a escriure i de tantes coses! I ara em faig dues preguntes: si haguera escrit en valencià, hauria estat més reconegut? I, quina trascendència haguera tingut per a la nostra llengua si la seua obra haguera estat en valencià i no en castellà? Respecte la primera, no ho crec, perquè pertot arreu té dedicats carrers i avingudes, monuments, etc. Ací a Rafelguaraf mateix té un carrer i el grup escolar també du el seu nom. Respecte la segona, no tinc resposta

En tot cas, en castellà o en valencià, en ser un escriptor que va destacar tant pel seu republicanisme, antimilitarisme i anticlericalisme, és per això que durant la dictadura va ser ignorat, com el senyor Francesc Sales va ser repressaliat i desterrat del seu poble. Malgrat tot, la societat valenciana no oblida l'escriptor valencià més reeixit de finals del s.XIX i principis del XX. I ara, jo, modestament, també recorde el senyor Francesc Sales Sarrión. Li preguntaré a Arcadi, de Carcaixent, que ell deu saber d'aquesta persona molt probablement.

De totes formes, i respecte escriure en valencià, cal dir que les primeres obres d'en Vicent Blasco Ibáñez varen ser en la nostra llengua. D'això em vaig assabentar ja fa un bon grapat d'anys (quan jo en tenia 20) en llegir l'obra que apareix en una de les fotos, que conté un total de quatre relats de quan l'autor tenia poc més de 15 anys!, són aquestes: La torre de la Boatella, Fatimah, Lo darrer esforç i En la porta del cel; aquesta última publicada en Cuentos valencianos de l'editorial Aguilar, traduïda al castellà com En la puerta del cielo.

Disculpeu-me. Una de futbol.

Al meu parer, el problema del Real Madrid és que a molts dels seus dirigents i seguidors, el verb PERDRE sembla que no l'accepten com a part del seu vocabulari. Per a ells sols cap la possibilitat de guanyar. No es tracta que NO SAPIEN PERDRE, que de vegades també els passa això, com ahir que perderen la Supercopa a Barcelona, quan fins i tot havien estat ja preparant l'itinerari triomfal pel Madrid ocupat pels joves cristians d'arreu del món. Com dic, en la meua opinió, el seu problema és que NO ACCEPTEN PERDRE de cap de les maneres. Per a ells el Real Madrid sols pot i deu guanyar. Guanyar sempre. Guanyar a tots i en tota mena de competicions. Guanyar-ho tot sistemàticament, com un monstre galàctic omnipotent.

I és que, en aquest fabulós negoci en què s'ha convertit aquesta mena d'espectacle de gladiadors d'avui en dia (com allò del pa i circ de l'antiga Roma), sembla que han oblidat que al final es tracta d'un joc i que NO tot s'aconsegueix amb diners, a colp de talonari. Però heus ací que la realitat és tossuda. I la realitat és que es tracta d'un esport en què participen onze contra onze, encara que siguen jugadors pagats a preus desorbitats molts d'ells. I clar, per als més fanàtics dels seus seguidors, a partir de no acceptar la possibilitat de perdre, venen tot tipus d'arguments gens esportius per justificar la derrota: que si l'àrbitre ha afavorit els contraris, que si els oponents feien teatre, que si... etc; com a mínim oblidant quan l'àrbitre els ha afavorit a ells, quan ells fan teatre... etc. I ve també allò de l'entrenador maleducat i poc esportiu, aquell que nega la realitat dels seus fets (perquè a gosades que ve fotografiat l'intent d'”ullicidi” digital), que amb el seu comportament dóna ales als seus jugadors per a entrar també en aqueix joc brut. I es pregunta aquest individu per què perd el Madrid? Per què? Que continue el pa i circ.

A finals de setembre i d'octubre –vegeu l'apartat agenda i altres– participaré en la presentació del darrer llibre de Manel Arcos, titulat Acabaren con Camot. Bandolerisme a la governació de Xàtiva en temps de Ferran VII (1814-1833)

En aquest llibre, molt interessant per la informació que dóna sobre el bandolerisme a l'antiga governació de Xàtiva, també s'informa entre altres bandolers sobre qui era realment Camot, aquell de la frase feta, que fins ara i en base a la informació –errònia– que donava el pare Sucías en El Heraldo de Xàtiva en 1911 hom creia que era el xativí Francesc Navarro Martínez, però que tal i com s'ha pogut esbrinar per documentació existent a l'Arxiu Municipal de Xàtiva, a la Biblioteca Valenciana i a l'Hemeroteca de València, etc., era un tal Doménec Giner García, també xativí, que va morir arcabussejat en la matinada del 15 de novembre de 1826 a València, en execució de la màxima pena que li fou imposada per haver tingut un enfrontament armat amb voluntaris reialistes.

El Pla de Corrals vist des de dalt el Boscarró
(web Amics del Buscarró, de Quatretonda)

Encara com que vivim en un estat de dret, en què, malgrat tot, funciona la divisió de poders i la suposada independència entre ells. Ja sabeu el que vull dir: un poder legislatiu, un poder executiu i un poder judicial. Així que, al remat, ha passat el que era un dels escenaris possibles. I és que, els resultats electorals no eximeixen ningú, per molt de poder que tinga, del compliment de les lleis. Ara, una vegada es duga a terme el judici, el que tocarà serà l'aplicació estricta de la justícia. De tot açò, però, el que m'agradaria és que algunes persones recapacitaren sobre a qui voten. En fi, quina vergonya!

Taronges valències i vernes (del racó de les Delícies)

L'altre dia em va sorprendre l'amic Lanusse. No té castanyes la cosa que encara tenia taronges valències i vernes. Sí, en efecte, algunes d'elles ja estan tocades de la mosca; sobretot les valències. Home, estem en juliol. Però, així i tot, i malgrat que estan ajustades de suc, encara dóna gust menjar-se'n alguna. Ací teniu una foto. Doncs bé, ara mateix em trobe a tall de reprendre el fil de la novel·la Bandolers, i això compaginant-ho amb la revisió final de Toponímia de Rafelguaraf. De manera que, a veure si és possible fugir de compromissos, i anar treballant ja seriosament, perquè per uns motius o per altres, quasi tots els dies hi ha coses que atendre i al remat passa el dia i jo sense poder escriure. Ahir mateix tinguérem un dia d'aquells de repica'm el colze. Però millor oblidar-ho. Ara a veure la factura. En fi, el que es pot pagar en diners no té més importància. Xe, ara em pose les cançons de Pep Gimeno, Botifarra, i a veure com m'ho planifique.