La Ribera del Xúquer o la Costera?

I lligant també amb la presentació de La subcomarca de Castelló i les Énoves, ací penge l'article que m'ha publicat el periòdic Levante, edició de La Ribera, en el dia d'avui. Un poc més en concret tracta sobre el tema de la ubicació de la finca del Realenc (el Pinar dels Frares) en la comarca de la Ribera del Xúquer o en la de la Costera. Aquesta darrera que apareix en el dibuix em sembla un absurd. En fi, cada investigador, estudiós, historiador o geògraf farà la ratlla per on crega. Però a mi em sembla més lògic que "geogràficament" el Realenc ha d'entrar en la Ribera. Una altra cosa ben diferent és que si algun dia es tramita una Llei de Comarcalització, supose que la societat ja dirà on vol estar. Perquè pel contrari de l'aspecte geogràfic, des del punt de vista "històric" els pobles de la franja sud de la Ribera del Xúquer formaven part del terme de Xàtiva. A mi, almenys, em passa que sempre he tingut i tinc un sentiment d'estima i fins i tot d'enyor per la ciutat socarrada.

Diumenge passat, 1 d'abril, vàrem presentar a Castelló el llibre La subcomarca de Castelló i les Énoves. Va intervindre l'historiador carcaixentí, actualment director de l'Arxiu del Regne de València, en Francesc Torres i Faus. Tenint en compte que feia un diumenge més que primaveral, gairebé estiuenc, que hi havia una concentració motera al poble, i que a més a més el llibre ja s'ha presentat anteriorment a Manuel, a l'Énova, a Rafelguaraf i a la Pobla Llarga... en fi, que podríem dir que l'assistència d'unes vint-i-cinc persones no va estar mal.

Un dels assistents, castelloner, professor d'història i arqueòleg, li va comunicar a Joan que ha aparegut una vila romana, i va quedar amb ell que anirien a veure-ho. Li vaig dir a Joan que fera algunes fotos. I açò em recorda que encara tenim pendent fer unes passejades en companyia d'un xicot d'Algemesí que ens va dir que ens acompanyaria pels termes, si més no, de la Pobla Llarga i de Rafelguaraf. Caldrà recordar-li-ho per quedar amb ell quan li vinga bé.

Pep Jeroni i jo

No són 2, és una sola olivera

Robert i Pep Jeroni al riurau

Dissabte passat vaig tenir el gran plaer d'esmorzar, a Murla, en companyia de Robert Cortell i son tio Pep Jeroni. Aquest home, un homenot físicament, ho és també en el sentit de "gran" persona per la seua bonhomia, pels seus sentiments, pel seu trellat. I per això és que li vaig dedicar un relat inspirat en la seua persona: Un caçador de trellat, que va guanyar el 2on. premi (no previst en les bases de la convocatòria) en el Mossèn Còdol d'Igualada, enguany farà deu anys. A més a més de la satisfacció que em produeix visitar la Marina, escoltar a persones com Pep Jeroni és una gran sort. Sempre acabe pegant-li voltes a alguna expressió o manera de dir, a alguna paraula. En aquesta ocasió també. I he de buscar en diccionaris i on calga a veure si trobe una paraula que li vaig escoltar; encara que em sembla que serà un castellanisme. Quin home, Pep Jeroni. Va camí dels 81 anys i ací el tenim més ben plantat i animós que molts jóvens. De vegades diu que té un cert sentiment de vergonya, per quan està en un dels dos bars del poble, els quals visita alternativament, i veure que els companys són a penes de poc més dels 65 anys.

Després anàrem a visitar un riurau en les proximitats del poble, i també anàrem a la recerca d'unes antiquíssimes oliveres que hi ha pels encontorns. I en veiérem una... Mare de Déu quina olivera! En la meua vida mai havia tingut el plaer de contemplar i tocar un monument viu com aquell. Però no diré per on para no siga cosa que algun capritxós se la vulga endur al seu xalet. Vaig mirar, ahir dimarts, el Costumari botànic de Joan Pellicer, i no l'anomena entre unes quantes que posa a títol d'exemple d'oliveres monumentals que hi ha per la Marina. Vos assegure que aquesta mereix formar part d'un catàleg d'arbres monumentals. Supose, espere i desitge que ja estarà catalogada i protegida.

La primera oroneta d'enguany

Les primeres roselles

La cervesa de diumenge, no és la 1ª

Des de primeries de març, sobretot la setmana de Falles, que estava esperant l'arribada de la primavera, vull dir d'una forma real i efectiva, amb això de les flors i començar a veure alguns pardalets que arriben a les nostres terres per ara. I xe!, de moment, res de res, fins que diumenge passat... de sobte escolte com si un ocell que m'agrada bastant "raonara" en les proximitats. Mire pel balcó i no veig res pel carrer. Mire pel pati i, en efecte, en l'antena del meu veí Batiste, allí estava la primera oroneta (u oronella) de la temporada. En fi, que ara sí que ha arribat a tots els efectes la primavera, el bon temps. Després vaig fer unes fotos de les primeres roselles que he vist arribant a Rafelguaraf i també d'unes flors ben boniques, malgrat ser flors que naixen i moren a la vora del camí, a qualsevol marge. Però boniques, ho són molt. A més, avui dimecres que és quan he pogut passar les fotos a l'ordinador, he comprovat que els dompedros (Mirabilis jalapa) de l'arbre que tinc d'enfront de casa també han tret ja els primers brots.

Anunci de presentació d'un llibre:

el pròxim diumenge 1 d'abril, a les 12,00 hs., al saló d'actes de L'Obrera de Castelló, presentació del llibre La subcomarca de Castelló i les Énoves. A més del senyor alcalde de la població, hi intervindrà el director de l'Arxiu del Regne de València, senyor en Francesc Torres i Faus, i els dos autors: Vicent Sanchis i Martínez i Joan Català i Cebrià, que tancarà l'acte.

Dijous passat, a Carcaixent, hi hagué una manifestació que no m'atrevisc a alfarrassar la quantitat d'assistents, però a bon segur que n'eren alguns centenars. Pel que a mi respecta em va semblar gairebé una festa, doncs el fet que hi hagueren alguns músics, ben joves, va animar la cosa. Em va alegrar veure com una gran majoria eren joves, que de cinquanta en amunt sembla que estem anestesiats. Encara com, després de tot el futur és d'ells i ara mateix tal com està la cosa... ho tenen ben negre. En tot cas, destacaré, això sobretot, que no vaig veure males maneres, ni violència, ni insults cap a ningú. Civisme democràtic contra la brutalitat que hem vist aquests dies passats a València.

Ens ha deixat Andreu Valls

Aquest cap de setmana ens ha deixat l'entranyable amic Andreu Valls. La veritat és que ara mateix no tinc paraules per expressar la pena que em corpren. He tingut el plaer i la sort de compartir alguns bons moments amb ell i altres amics, en excursions o bé en qualsevol altra circumstància que es presentara. Andreu era una persona a la que apreciava pel seu caràcter dialogant i, també, per ser un gran artista. Almenys aquesta és la meua opinió. El dibuix que pose ací és obra d'Andreu. Es tracta d'una perspectiva des de Carcaixent cap a Xàtiva, és a dir, l'espai de la subcomarca de Castelló i les Énoves. Va per tu, Andreu, gran persona i amic estimat sempre en el record a partir de ja mateix.

També dissabte passat vaig participar en la VI Jornada d'Onomàstica, a Alzira. Aurelià Lairón li va dedicar la seua conferència inicial a Andreu, i jo em sume en la dedicatòria amb la meua modesta aportació a la jornada. Per cert, entre el material que ens lliuraren hi ha les Actes de la V Jornada que va tindre lloc a Dénia. Ací hi ha una ponència de Joan-Lluís Monjo sobre la toponímia de Tàrbena, i allí trobe un altre Buscarró. En concret un "es Buscarró", amb l'article salat d'aquell poble que fou repoblat per mallorquins després de l'expulsió dels moriscos. Com deia en una altra nota, és curiós la quantitat de Buixcarró, Buscarró, Boscarró que hi ha pertot arreu de les terres de la nostra llengua.

Aquest cap de setmana la previsió és participar en la VI Jornada d'Onomàstica que tindrà lloc a Alzira. Si algú vol apuntar-se em sembla que encara està a temps.

El futur ja està ací

Fa just un parell de mesos vaig posar un comentari, amb fotos, a propòsit d'un raconet cantoner que hi ha al final del carrer on visc a Carcaixent. Doncs bé, ara pose dues fotos més en què es veu que ho han pintat i arreglat un poc. Però si podeu ampliar la segona foto, on hi ha un cartell... podreu comprovar que s'ha fet per tindre un local on em sembla que van algunes persones necessitades. De fet, l'altre dia em va paréixer veure un matrimoni jove amb una criatura petita... a arreplegar menjar? Potser el futur ja està ací gràcies al capitalisme més salvatge i inhumà.

Vicent Pascual

Vicent Pascual i Granell és una persona que mereix estar entre el personatges "fitxats" per Aurelià Lairón (Cap de l'Arxiu de l'Ajuntament d'Alzira) d'entre els habitants de la Ribera del Xúquer que considera dignes de ser destacats per uns mèrits o altres. I per això és que l'altre dia el va incloure en la crònica que publica cada setmana al periòdic Levante.

Doncs bé, puc dir ara i ací que tinc el plaer i l'orgull de comptar amb la seua amistat, i és per això que també vull posar al blog un resum del seu historial com a gran professional que és: tot un estudiós i expert en educació plurilingüe i ensenyament de llengües. Vicent Pascual és, sens dubte, una persona d'aqueixes ben capacitades que gairebé passen per la vida sense alçar pols ni remolí. Jo puc dir que si he arribat a escriure alguna "coseta" de trellat -perdoneu la immodèstia- en gran mesura ha estat gràcies als seus bons consells i suggerències que des que el conec sempre m'ha fet, em fa... i espere que continue fent-me durant molts anys més. Gràcies, mestre!

Dinar a València

Ahir diumenge, gairebé pensat i fet, dinàrem amb Joan i Eva a València, a La Mamma (no sé si ho escric bé), un restaurant d'estil italià amb cambrers sudamericans, que hi ha al carrer de Cavallers prop del teatre Talía. Després gaudírem d'un tallat descafeinat a una de les cafeteries de la plaça de la Reina, prop del Micalet, fins que es va amagar el sol per darrere la torre de Santa Caterina primer i la resta d'edificis dels voltants finalment. Hi havia molta gent per aquella zona del centre de la ciutat, però serà per la crisi que no em semblava observar massa alegria en les cares de la gent. A banda dels monyicots em sembla que els Reis Mags no han dut gran cosa als adults. Joan va fer una foto, mentre a mi em donava el sol de cara que fins i tot em molestava de mirar al front.

A propòsit del llibre Acabaren com Camot, de Manel Arcos

Presentació a Rafelguaraf el passat 10 de desembre

A propòsit del llibre Acabaren com Camot, de Manel Arcos