Cendres de Ternils a València

Gràcies a Intersindical Valenciana i la Societat Coral el Micalet de València, el proper dimecres 14 de desembre, a les 19,00 hores tindré el plaer d'estar amb el grup de lectura El Micalet parla de llibres per parlar sobre Cendres de Ternils. Si vos abelleix...

Imaginem-nos que Berfull ja estiguera rehabilitat

Potser a algú no li agrade el que vaig a dir per escrit. Però al meu parer, les instàncies on s'haja de tramitar la possible modificació del BIC ja estan tardant molt en aprovar el que calga per salvar almenys una part de Berfull. En la meua opinió pense que és millor qualsevol cosa menys dir més prompte que tard: "ací estava Berfull", i que només quede un muntó de pedres i runa.

Sóc una persona sense estudis de dret o d'arquitectura, però em sembla que quan les circumstàncies són tan adverses en tots els sentits, i ara, a més a més, urgents, pense que s'hauria de modificar el que calga per evitar l'enfonsament definitiu del llogaret. Això, és clar, si és que encara s'està a temps, que ho dubte.

Perquè, ¿de què serveix una declaració molt bonica de BIC, si ni la Unió Europea, ni l'Estat espanyol, ni la Generalitat Valenciana, ni els mateixos propietaris no posen un euro per salvar Berfull? Doncs bé, front a l'evidència, s'hauria de facilitar que els propietaris, amb el concurs de l'empresa privada, puguen fer compatible el conservar una part a canvi de traure benefici econòmic de la resta.

I ara imaginem-nos que Berfull ja està rehabilitat. Allí, junt a l'arc d'entrada, la Casa de la Senyoria i l'esglesieta han fet unes cases noves que recorden molt les antigues, on viuen jubilats noruecs o alemanys o d'on siga d'arreu d'Europa. Hi ha bona comunicació per carretera amb Rafelguaraf, amb la Pobla Llarga i amb l'estació de Manuel-l'Énova, i més enllà amb Xàtiva, Alzira i València. I és que les persones majors necessiten tenir bona comunicació amb els hospitals Lluís Alcanyís i de la Ribera per motius obvis. Però com gaudeixen de bona salut i d'una economia també més que bona, tant ells com els familiars i amics que ara i en acabant els visiten, han donat nova vida al llogaret i, de retruc, als pobles de l'entorn...
En fi, vosaltres mateixos, si voleu, seguiu somniant.

Una vegada més, Berfull

Açò ja fa temps que s'ha convertit en una mena de partit de tennis. Teua, meua, ara et toca a tu, ara em toca a mi. Total, que passa el temps i la casa per agranar, o, dit d'una altra manera: tots per al sac i el sac en terra. En fi, malauradament, res de nou. Berfull serà, de fet ja ho és, una ruïna.

Eixa és la realitat, perquè no hi ha diners, perquè no hi ha sensibilitat, perquè les nostres intel·ligències no donem per a més, pels motius que vulgueu dir, però Berfull serà irremeiablement un muntó de pedres. Només cal que faça algun temporal de pluges més i després alguna que altra ponentà... i tot per terra. I si no, al temps. Ja m'agradaria equivocar-me, ja. I això que jo m'equivoque moltíssim, però pel que fa a Berfull em sembla que no. Ací no val ni l'estat, ni el Consell, ni la diputació, ni el sumsumcorda.

Una revista per a una subcomarca: La Comuna

Hui tinc el plaer de presentar-vos una novetat. I és una revista que naix amb la voluntat de contribuir a conéixer la nostra subcomarca. He copiat el text de l'editorial, que reproduïsc ací perquè estic absolutament identificat en tot el que es diu, des de la primera fins l'última paraula; per cert, editorial que ha estat redactat per Pau Martínez, de Manuel.

"La gent que habitem els pobles que reguen les seues hortes de la séquia Comuna de l’Énova i Castelló, compartim un territori, una història i una cultura comunes. L’Énova, la Pobla Llarga, Manuel, Rafelguaraf, Sant Joanet i Senyera formen una subcomarca, al límit sud de la Ribera Alta, ben definida geogràficament com una planura al·luvial formada a la dreta dels rius Albaida i Xúquer. La serra de Manuel-l’Énova i la de Barxeta tanquen aquesta planura marcant el límit amb la comarca de la Costera.
Tenim un territori i una història compartida, la que han anat fent els habitants que ens han precedit, ibers, romans, àrabs i finalment al segle XIII els de la nostra cultura cristiana. De tots ells tenim la seua empremta en la nostra manera de viure, de cultivar les terres, de fer els menjars, de parlar i escriure, d’organitzar-nos col·lectivament i afrontar les alegries i les adversitats de la vida. Els ajuntaments dels nostres pobles s’han unit en un projecte comú, el d’impulsar una revista per a tots, que ens permeta conéixer-nos més i compartir allò que fem en cadascun dels nostres pobles. Una revista que siga una finestra oberta que eixample el nostre horitzó de vida i ens permeta conéixer i saber més, per poder gaudir i estimar més allò que tenim més a prop. Que s’ocupe dels temes que puguen tindre un interés col·lectiu.
Som pobles menuts, però en conjunt sumem 12.000 habitants, què són suficients per tirar endavant projectes més complexos que il·lusionen els nostres joves, que animen a la gent més major, i que atraguen cap ací gent d’altres pobles que vulguen conéixer els nostres valors culturals, naturals i patrimonials. Els joves de la major part dels nostres pobles estudien a l’institut de la Pobla Llarga i això és un punt de contacte i coneixement intermunicipal. Volem apropar-nos a ells també, presentar-los el projecte i que el facen seu. De segur que ens sorprenen amb les seues inquietuds i aportacions.
L’hem batejada com La Comuna, per ser la séquia el nexe d’unió de tots els pobles que hi participen i per ser el nom apropiat per fer-la nostra, la que és comuna a tots nosaltres. La revista està oberta a les col·laboracions de tots i serà confeccionada per un consell de redacció on hi haurà participació de gent de cada poble, la qual s’ocuparà de replegar les col·laboracions del seu poble i marcar la línea temàtica de la revista. Aquesta s’editarà en paper, es repartirà per tots els pobles i tindrà un cost simbòlic. A més la posarem a les xarxes socials per multiplicar la seua difusió i les possibilitats de més col·laboracions."

Dibuix de la subcomarca fet pel carcaixentí Andreu Valls

XVII Assemblea d'Història de la Ribera

A partir d'aquesta vesprada i fins diumenge tindrà lloc a la Pobla Llarga la XVII Assemblea d'Història de la Ribera, que enguany té com a motiu en la seua part monogràfica el tema de vil·les, alqueries i cases de camp, poblament dispers, noves poblacions i urganitzacions a la Ribera del Xúquer.

També hi ha, com és natural, les comunicacions presentades a la part miscel·lània. Doncs bé, allí estaré participant en l'apartat d'història Antiga amb una xicoteta comunicació que en teoria tindrà lloc a les 18,00 hores. Però sobretot gaudiré escoltant les aportacions d'historiadors. Enguany n'hi ha unes quantes que tenen un especial interés per a mi.

A Tavernes de la Valldigna anem

El pròxim divendres dia 11 de novembre, tindré el plaer de presentar Terra de frontera a Tavernes de la Valldigna. L'acte tindrà lloc a la Biblioteca Pública, situada a la Casa de la Cultura que està ubicada en el Passeig de Lepant, s/n. Hi intervindrà la professora Encarna Sansaloni, que a més a més és Cronista Oficial de la població, i jo mateix.

Com sabeu els qui ja heu llegit la novel·la, la Valldigna té molt de protagonisme, perquè gran part de l'acció transcorre o està relacionada amb el monestir de Nostra Senyora de la Valldigna. Així que la presentació allí no podíem deixar-la de banda.

Per cert, que ara fa trenta-sis anys que vaig tindre la sort i el plaer de treballar a l'Ajuntament de Tavernes de la Valldigna durant un període de temps prou curt. Però vos assegure que va ser una estada que se'm va quedar gravada per sempre. Entre altres motius que se m'ocorren ara mateix, quan escric esta nota tal com em venen al pensament algunes coses, perquè Tavernes de la Valldigna és, d'alguna manera, la platja més pròxima dels pobles situats a ponent, des de Barxeta, passant pels pobles de la subcomarca de les Énoves fins a Carcaixent. I quantíssimes vegades que hem anat i anirem allí. És un poc la "nostra platja".

Rafelguaraf - el Riurau

El passat dijous va ser inaugurat oficialment, pel President de la Diputació de València i l'Alcaldessa de Rafelguaraf, el carril de vianants i per a bicicletes, així com la passarel·la que faciliten la comunicació entre la pedania del Riurau i Rafelguaraf. Esta era una reivindicació de feia molt de temps. De fet ja existia una passarel·la construïda ja feia temps, però que es trobava en bastant mal estat. Açò permetrà que el Riurau no es quede incomunicat pel camí més curt per accedir al llogaret, on viuen vora 70 persones, moltes d'elles jubilades o pensionistes, que en molts casos fan quasi a diari l'anada a Rafelguaraf per uns motius o altres.

Cal tenir en compte que per estes dates, quan hi ha les fortes pluges de la Tardor, de vegades es produeix el fet de quedar la comunicació tallada, durant unes hores o fins i tot dies, per l'aigua que baixa dels barrancs de les serres de Rafelguaraf i d'una gran part del Realenc. Precisament el passat 20 d'octubre, dia de la inauguració, va fer 34 anys de la gran inundació com a conseqüència de la rotura de la presa de Tous, i, per tant, dia d'ingrata memòria per a la Ribera del Xúquer.

Aprofite per comentar per a qui no ho sàpia, que este és el barranc que a partir de la Pobla Llarga i fins Alzira rep el nom de "barranc de Barxeta". Un barranc que és especialment famós a Carcaixent i Alzira per motiu d'inundacions. Barranc que només a títol anecdòtic cal dir que no duu ni gota d'aigua procedent del terme de Barxeta. Perquè la línia divisòria dels termes entre Barxeta i Rafelguaraf segueix exactament la línia divisòria d'aigües a un costat i l'altre. Moltiu pel que, per la procedència de les aigües primeres que l'originen (al Molló Alt del Realenc) potser el nom més correcte seria "barranc del Realenc", o bé, si es vol referir al primer poble per on passa, "barranc de Rafelguaraf". I faig esta observació no per reivindicar un canvi de nom, que no és el cas, sinó perquè el barranc de Barxeta i el riu de Barxeta són dos topònims que porten a confusió a moltes persones. I no és una cosa nova en absolut, que ja en el segle XIX hi ha referència a la confusió que produïa entre els geògrafs. Ja posaré un dia una nota al respecte que ara mateix no sé exactament per on la tinc arxivada.

El diumenge passat, 9 d'octubre, a Barxeta

A Barxeta el 9 d'octubre passat, amb l'alcalde i la regidora de Cultura

Aquest passat 9 d'octubre ha estat un dia especialment emotiu per a mi. D'entrada vos diré que és, entre altres coses que ens afecten als valencians i valencianes, l'aniversari de la meua boda. Empar i jo hem fet 35 anys de casats. Però és que, a més, el passat diumenge, a Barxeta, vaig tenir el plaer de rebre el Premi de novel·la curta Poble de Barxeta 2016. I això per l'obra Roders, una novel·la de bandolers basada en fets reals. De fet en una nota de l'autor que figura a l'inici pose la següent observació:

«Durant el primer quart del segle XIX al País Valencià hi havia una quadrilla de roders comandats pels barxetans Bernat Bonaventura i els dos germans Escrivà, que actuaven pel territori de l'antiga Governació de Xàtiva, amagant-se sobretot a recer de les serres del Buixcarró i del Mondúver. Aquesta novel·la està basada en les seues malifetes i altres successos reals. I com a prova de tal veracitat és pel que, a peu de pàgina, hi ha transcrits sols una xicoteta mostra dels documents en què es basa i que ja són part de la memòria històrica.»

Com dic, aquesta novel·la està basada en molt gran mesura en fets verídics que vaig tractar en el xicotet estudi titulat Bandolerisme a Barxeta. Bernat i els dos germans Escrivà, producte d'una investigació que vaig fer prèviament a la novel·la i que també va publicar en el seu moment l'Ajuntament de Barxeta. I ara, damunt, he tingut la sort que m'hagen premiat l'obra narrativa. En fi, amics i amigues, aquesta és la novetat que des de fa uns dies vos volia contar. Moderadament desvanit i content que estic ara mateix. I dir-vos també que, teòricament, l'any 2017 serà publicada per Edicions 96.

Fa un grapat d'anys

Entre la primavera de 2002 i l'estiu de 2003 vaig tindre el plaer d'escriure una novel·la juvenil –El repòs del sobirà– amb que vaig tenir la sort de guanyar el Premi de narrativa juvenil Ciutat de Torrent. Doncs bé, en aquella novel·la un dels protagonistes és anglés i viu a Londres. Es tracta de Richard Collins, que el faig un professor d'Història de Mongòlia de la Universitat de Londres, a Bloomsbury, prop de Russell Square, i viu en un barri de cases unifamiliars per Saint Pancras.

Dit açò, vos diré ara que durant la primera quinzena del mes d'agost passat he estat uns dies a Londres amb la meua muller i la meua filla. Anàrem per veure el meu fill que està temporalment a la Universitat de Westminster, on gaudeix d'una beca. I, casualitats de la vida, mira per on que estiguérem en un hotel molt cèntric. Pràcticament a la vora de Russell Square, del British Museum i altres llocs d'interés. És a dir, molt a prop d'on pose que té el seu despatx universitari el professor Collins. Per això és que vaig tenir l'oportunitat de comprovar in situ la ubicació geogràfica que faig en la novel·la pel que fa al que acabe de dir.

En tot cas vàrem gaudir un muntó pels carrers del centre de Londres amb les cases típiques que veiem en les pel·lícules, els jardins magnífics amb uns arbres gegantins allí mateix a Russell Square, on vérem un esquirol molt confiat. I entre altres llocs visitàrem el Natural History Museum –que només per veure l'edifici ja val la pena–, on vaig tenir l'agradable sorpresa de veure aquesta foto de Roy Chapman Andrews, entre altres investigadors famosos que ho han sigut del món dels dinosaures. Un personatge de qui parle en la novel·la i que devia ser –o així me l'imagine jo– una mena d'Indiana Jones del seu temps. Un reeixit descobridor de restes d'aquells animals impressionants que visqueren entre els períodes Triàsic al Cretàcic.

Monòleg d'un frare dominicà

Terra de frontera visita Llutxent

Perquè Llutxent té protagonisme en la novel·la

Així que, potser ens veurem al convent...

He estat uns dies treballant en un Monòleg d'un frare dominicà. I és que ho he preparat per a les pròximes presentacions de Terra de frontera. Especialment la que segurament tindrà lloc a Llutxent la pròxima tardor. Així que, de moment, ací vos deixe unes fotos de l'entorn del convent del Corpus Christi, i del poble de Llutxent, on, si cap motiu de força major ho impedeix, tindrà lloc la representació dramatitzada del text, alhora que la presentació de la novel·la.

Per cert, fins ara totes les persones que m'han comentat haver-la llegit, a tots els ha agradat molt i fins i tot l'han trobat curta. Bon senyal... o bé és que tinc la sort de trobar-me en persones molt amables i diplomàtiques que volen quedar bé en mi. En fi, siga con siga, moltes gràcies a tots i totes.

La meua gratitud

Amb Vicent Flores i l'alcaldessa Rafaela Aliaga

La veritat és que no sé molt bé com expressar la meua gratitud a totes les persones que tingueren l'amabilitat de vindre a la presentació de la meua darrera novel·la, Terra de frontera.

Sé que de vegades hem de fer alguns petits sacrificis, o no tan petits, per poder anar a un acte cultural com ho és la presentació d'un llibre. Però, una vegada més, potser amb més èxit d'assistència que mai portàrem endavant l'acte. Segons que m'han dit érem en total unes 55 persones. El local ple de gom a gom. Així que vos done les gràcies a tots i a totes els qui vinguereu el passat dimecres.

Done les gràcies també a l'alcaldessa de Rafelguaraf, Rafaela Aliaga, i al professor Vicent Flores que em feren quedar molt bé davant el públic assistent.

El local es quedà xicotet

Quan va finalitzar l'acte m'haguera agradat poder saludar-vos a tots personalment. Però entenc que per l'hora d'acabament i el temps que li dediquem a la signatura de llibres això ja no va poder ser. Ara només espere que gaudiu tant de la lectura de la novel·la com a mi em va passar en escriure-la.

Geografia literària

Ací teniu la ubicació geogràfica de la meua darrera novel·la publicada per Edicions 96, i que demà mateix, a les 20,30 h. presentarem a la Llar dels Jubilats de Rafelguaraf. La veritat siga dita és que ja fa temps que pense que en les meues obres, totes, siguen novel·les o contes i relats curts, no està de més un mapa d'ubicació per tal que els possibles lectors de tot arreu es puguen fer una idea bastant aproximada dels llocs per on transcorren els fets narrats.

En tot cas, pel que fa a aquesta en concret, Terra de frontera, els llocs més citats i amb més protagonisme quant a l'argument de la narració són Xàtiva, Barxeta (sobretot), Simat de la Valldigna, la Casa dels Frares (del Realenc), Llutxent i Agullent.