Dellà lo riu Xúquer

Em plau comunicar-vos que el proper dissabte, dia 31 de maig, a les 20,00 h. tindrà lloc la presentació del meu darrer llibre de relats curts Dellà lo riu Xúquer (El País de les Muntanyes). Com de costum, l'acte serà a la Llar dels Jubilats, C/Joan Silvestre, núm. 1, de Rafelguaraf. Intervindran l'escriptor Robert Cortell, l'il·lustrador Salvador Álvarez i jo mateix. Cal que diga que per la meua part faré una presentació diferent a les que habitualment tinc costum de fer. Si m'ho permeteu... serà un poc més "desimbolta" (o almenys eixa és la meua intenció) i amb projecció d'imatges que estic segur vos agradaran. I, en tot cas, la duració de l'acte no es farà llarg.

Trobada a Llocnou d'en Fenollet

A Llocnou d'en Fenollet, amb Maria Josep Escrivà

Dissabte passat, 10 de maig, vaig tenir el plaer de participar en la Trobada d'Escoles en Valencià, que se celebrà a Llocnou d'en Fenollet (comarca de la Costera). En concret vaig estar en les taules d'Edicions 96, amb la grata companyia de Maria Josep Escrivà i la seua neboda Laura. Vaig estar des de les 10,30 fins a vora les 14,00 hores. La veritat és que feia una calor més que considerable. Sempre em passa igual, que les primeres calors les note molt més que quan l'estiu ja està més o menys “estabilitzat”.

El cas és que vaig estar xarrant amb Maria Josep, que com sabeu és una de les poetes més importants de la nostra llengua. Una persona de qui sempre intente aprendre alguna cosa de profit, malgrat les meues limitacions. També vaig tenir el plaer de saludar a Manel Arcos, a qui li he passat l'esborrany d'una novel·la sobre bandolers al voltant de la zona del Buixcarró. Òbviament, en tractar-se de bandolerisme del segle XIX, no podia fer altra cosa que passar-li-la per saber el seu parer sobre si l'adequació històrica no coixeja per alguna part. S'ha compromés a tornar-me-la al llarg de l'estiu.

Portada del darrer llibre de relats curts

 I també cal que diga que ací es va fer la presentació mundial de la meua darrera obra, Dellà lo riu Xúquer, amb dibuixos del xativí Salvador Álvarez, que a més a més de ser un gran dibuixant és, sobretot, una gran persona. Així que, acabat d'eixir del forn, que jo ni tan sols en tenia encara, passaren per allí Maria Josep Cortés i Pau Viciano i compraren el primer exemplar, i a qui els el vaig dedicar amb molt de gust, com és natural.

També vaig veure a la regidora de cultura de l'Ajuntament de Manuel, i altres amics/es i coneguts de Barxeta, de Llocnou, de Xàtiva, de Manuel, d'el Genovés, etc. etc. En fi, un matí ben agradable per a mi almenys.

Signant el primer llibre a Maria Josep i Pau

Acudits, facècies i succeïts (5)

5. València, de bon matí

Són poc més de les 8 del matí d'un dia laborable del mes de gener. Acabe d'arribar a València en un tren de rodalies de la línia de Xàtiva. Baixe del vagó i em dirigisc a passar les barreres automàtiques que comproven que duc el bitllet corresponent. Passe sense entrebancs i, de seguida, entre la gentada m'encamine cap a l'eixida de l'estació del Nord.

Eixint de l'estació note que fa bastant fred i humitat. No debades l'oratge és plujós i, damunt, amb ràfegues de vent bastant molest. Hi ha molta gent trafegant en totes direccions amb rapidesa. És l'hora d'entrada al treball de moltes persones, treballadors, estudiants, etc. Uns es dirigeixen als accessos del metro, altres cerquen parades d'autobús, i altres, com jo, continuen caminant. Treballe en una institució pública pròxima al Palau de la Generalitat i, anant a peu, en total són uns quinze minuts de caminar apressat. Diuen que és bo per la salut, com una mena d'exercici de manteniment.

Segons que ho permet el primer semàfor, junt a algun company o companya de treball, creue el carrer Xàtiva i vorejant l'institut Lluís Vives note que hi ha circulant més vehicles que de costum. Sempre passa igual. El dia ha amanegut bastant rúfol i fred. I en aquestes circumstàncies hi ha més gent que agafa el cotxe per desplaçar-se. Però això contribueix que el trànsit vaja pitjor en tota la ciutat. I, fins i tot, note com si surara en l'ambient un cert nerviosisme, perquè tothom sembla tenir molta més pressa que de normal.

Arribe al segon semàfor per creuar el carrer de Sant Pau, enfront de l'edifici que deien la Casa del Xavo. L'enllumenat públic de la ciutat encara està en funcionament, així com el d'alguns establiments hotelers que han sigut més matiners. Continue caminant i un poc més avant guipe amb una ullada fugissera, sense aturar-me, algun titular de premsa en el quiosc situat al cantó del carrer Marqués de Sotelo i la plaça de l'Ajuntament. He arribat al carrer periodista Azzati i faig una escorribanda per aprofitar el verd del tercer semàfor i passar a la vorera de l'edifici faller per excel·lència.

Per davant la façana principal de l'Ajuntament de València arribe al quart semàfor i passar el carrer de la Sang. Creue el carrer i continue caminant a bon pas. No és moment d'entretenir-se en res. Vaig al treball, a complir amb la tasca diària. I aquest és el motiu pel que tothom anem atrafegats i en pressa. Ara mateix estan entrant al treball moltes persones: funcionaris, sanitaris, botiguers, oficinistes, etc. Tots anem ràpids. Però també, o potser més, els qui van en cotxes cap a les seues respectives destinacions.

S'apaga l'enllumenat públic quan estic passant la plaça de l'Ajuntament per d'enfront de botigues, cafeteries, bancs i altres establiments, i deixe a l'esquerra els carrers d'En Llop i de Cotanda. Ara passe a una illeta que fa la vorera, on conflueixen la plaça de l'Ajuntament, l'avinguda de Maria Cristina i el carrer de Sant Vicent, i em dirigisc a creuar pel pas de vianants regulat pel cinqué semàfor que em trobe cada dia al meu pas cap al treball. Dóna accés a la vorera del carrer Sant Vicent per continuar cap a la plaça de la Reina.

Com el semàfor està en verd em dispose a creuar, quan, un cotxe que arriba uns segons tard pel carrer de Sant Vicent cap a l'avinguda de Maria Cristina ha de frenar sobtadament. El conductor del vehicle, com si fóra una protesta, fa sonar el clàxon. Sembla dir-nos al grup de persones que estem creuant que té pressa, que ens afanyem, que vol passar, ja. Al meu costat va caminant un home major, un vell que pel seu parlar em sembla que deu ser d'algun poble de l'Horta de València o del nord de la Ribera del Xúquer. Malgrat escoltar el clàxon continuem endavant, i l'home major, sense ni mirar el cotxe tan sols, imita el so del clàxon i diu:

–Piiit? Haver-te alçat més prompte, xicon.

Adaptació teatral d'El geperut del Buixcarró

El dissabte 13 de juliol de l'any passat el grup de teatre La Barcella, de Barxeta, varen estrenar al seu poble una adaptació del conte El geperut del Buixcarró. Aquella nit em varen prometre una còpia d'un CD que pensaven editar. I així ha sigut. La setmana passada em vaig apropar a saludar l'amic Manel Arcos, que una vegada més intervenia en un acte de presentació d'una obra seua; si bé en aquesta ocasió es tractava d'un llibre de poemes, El vol del silenci, editat per Tívoli.

Doncs bé, allí vaig coincidir entre altres persones amb Alberto Segarra, que si no recorde mal va fer l'adaptació de l'obra, i només veurem em va donar una còpia de la gravació que s'efectuà en directe aquella nit de l'estiu passat mentre es representava l'obra en la plaça Alcalde Josep Lorente.

Recorde que em va sorprendre el muntatge que feren amb projecció d'un audiovisual en dues pantalles laterals a l'escenari, amb imatges rodades en exteriors, em sembla que pels voltants del Buixcarró.

En tot cas, una vegada més, agraïsc al grup la Barcella i a tots els seus components per haver tingut l'amabilitat de pensar en aquesta obra meua.
I sobretot, gràcies a Artur Sanz, Ximo Tortosa, Vicent Giner, Toni Querol, Pepa Miñana, Patro Domínguez, Rosa Ferrando, i els xiquets: Hugo, Mariola, Pau, Lara, Júlia, Natàlia, Arnau, Laia, Álvaro, Jordi i Diego Bertomeu. També a Ricardo Ballester i Alberto Segarra. Enhorabona als artistes i a un poble que té interés per la cultura.

L'arnadí

Arnadí, fet a l'estil de Llanera de Ranes (la Costera)

El meu bon amic Vicent Estrela, que viu a Xàtiva però és natural de Llanera de Ranes, m'ha obsequiat amb aquest arnadí que veieu ací dalt fotografiat. Molts de vosaltres sabeu que aquest dolç tan típic valencià de les comarques centrals és d'origen àrab, o potser siga més correcte dir del temps de la cultura musulmana al nostre País Valencià.

Doncs bé, l'hem tastat la meua dona, Empar, i la meua filla Flàvia, i jo, és clar. La nota que li posaríem? Un excel·lent cum laude! Quasi res si està bo. I és que el meu "mig amic", que em deia quan estudiàvem a l'IES Josep de Ribera, de Xàtiva, és farmacèutic (farmàcia Romera Estrela, a Carcaixent) i diu que l'ha elaborat ell personalment amb una recepta d'una tia seua, que fa les mescles a ull, un poc d'açò una miqueta d'allò altre; però ell, en canvi, més rigorós potser per deformació professional, que si tants grams d'açò i tants d'allò altre. Total que el resultat ha sigut un dels millors arnadins que he tastat en ma vida. Potser per això és que l'arnadí és tan famós a Llanera de Ranes.

De fet... quan li torne la cassoleta li diré si és que en realitat no l'ha comprat a alguna pastisseria o forn d'aquells artesanals que saben fer-los molt bé.

Guardians de la memòria

El fanatisme, la ignorància, la incultura i els extremismes han fet -i fan, encara, malauradament- que de tant en tant passen barbaritats com la que aquestes persones han evitat que passe a Tombuctú. Ells són guardians de la memòria, perquè tenen cura i guarden documentació històrica importantíssima del passat musulmà a la península Ibèrica. Chapeau! pel que estan fet aquests herois. Vos recomane que llegiu l'article que publica hui mateix el periòdic El País, secció Cultura, La historia de Al Andalus huye de Tombuctú:

http://cultura.elpais.com/cultura/2014/03/15/actualidad/1394913984_945148.html

El dia de la dona

Hui és el dia de la Dona. I m'abelleix posar un dibuix molt guapet que ha fet l'amic Pau Álvarez, que treballa en Edicions 96, editorial carcaixentina ubicada a la Pobla Llarga. Només dir que em sembla molt bonic i que en realitat tots els dies haurien de ser de les dones i dels hòmens que conviuen civilitzadament. Però no faré cap comentari més, cadascú que faça la seua particular mirada.

Tres editorials carcaixentines

Malgrat els temps difícils que corren per a les coses del món de la cultura, i molt més en tocant al món de l'edició en la nostra llengua, cal ressaltar que a Carcaixent ara mateix hi ha ni més ni menys que tres editorials. La més veterana és Edicions 96, que dirigeix Dolors Pedrós, editorial en què tinc quatre obres publicades, i si no hi ha algun desastre que ho impedisca, enguany mateix me n'editaran dues més. Una altra, que segons el seu propi nom, el Petit Editor, sembla que va a dedicar-se a publicacions de caràcter no sé si dir més "intimista"? i poètic, de l'amic David Vidal, que comença amb un poemari del poeta carcaixentí Salvador Lauder, que crec que està lligat amb l'editorial en les tasques de correcció. I, finalment, de fa a penes un parell de dies només, sabem del naixement de Sembra Llibres, de Joan Carles Girbés, procedent de l'editorial Bromera, que pel seu passat en aquesta deu tenir una gran experiència en el món de l'edició, que inicia la seua producció amb dues novel·les, una de Xavi Sarrià i una altra d'Esperança Camps i Empar Marco.

En fi, com deia, és molt gratificant que a pesar dels temps que corren hi hagen persones valentes que fan front a la desesperança que, per un altre costat, provoquen dia sí dia també molts polítics que en lloc de donar llum donen fum. En tot cas, l'enhorabona a les més recents i llarga vida a totes. Tant de bo que d'ací molts anys totes continuen endavant. Seria bo per la nostra cultura i seria bo per Carcaixent.

El meu amic Vicent

El meu amic Vicent, que viu a Llutxent i els caps de setmana a Rafelguaraf, és una gràcia de xiquet. En un dels quadres de la darrera mostra de dibuixos de la meua filla, l'ha tret rodejat d'elfs, fades i follets. És un quadre dels que més m'agraden. En el dibuix, Vicent està mostrant-nos uns caragols amb tota la il·lusió i la innocència del món.

Vicent, amb només sis anys, està molt interessat en tot el que siguen animalets, grans o xicotets, de ploma o no, terrestres o de la mar. Per això és que li dic que com a mínim el dia de demà ell ha de ser veterinari o biòleg; però també podria ser paleontòleg perquè el seu tema preferit és... el món dels dinosaures.

La tardor passada un dia em diu "Vicent, quan tornarem a eixir al carrer?", referint-se a la xarreta que fem a la porta de casa molts dies d'estiu algunes persones del veïnat i ens contem coses. I és que als pobles xicotets encara hi ha eixa comunicació humana, directa, cara a cara, això que ja gairebé no es porta. Doncs bé, li vaig dir que tardaria un poc la cosa, perquè havien de passar tres estacions: la tardor, l'hivern i la primavera. Perquè de fet no és fins a finals de la primavera, quan la calor ja apreta, que alguns veïns i veïnes comencen a traure les cadires a la porta de casa per practicar aquesta costum.

De fa temps que li he promés mostrar-li algunes coses de la serra més pròxima: una roca en què creix una mata de romer pràcticament sense terra; si tenim sort, també una aranya tigre (Vicent no li té por a res). Però, sobretot... un "niuet" d'hipurits (Hippurites sp) uns fòssils de mol·luscs que visqueren al cretàcic. I dic bé, niuet, perquè el meu amic Vicent i jo som caçadors de fòssils. Què us penseu, que no?

La meua Flàvia

La meua filla Flàvia és llicenciada en Filologia Anglesa, però tal com està la situació econòmica intenta buscar-se la vida amb algunes altres activitats. Activitats que estan relacionades amb l'art. I per això és que com a pare la recolze posant encara que siga un mínim d'informació sobre aqueixes activitats.

Si vos abelleix veure un poc el seu treball de maquillatge artístic, etc., només cal que poseu Flàvia make-up en el facebook. I per veure el seu treball amb dibuixos, sobretot de boli, poseu La Luce Ninú.

Activitat de la meua filla

 

Com està prou clar no calen massa explicacions. Així que, com a pare, i tenint en compte els temps difícils que vivim, he de recolzar les activitats, en aquest cas, de la meua filla. De manera que, encara que el tema ni és d'història ni de literatura, ací pose publicitat que el pròxim dissabte dia 8 de febrer la meua Flàvia inaugura una exposició de dibuixos a la floristeria Mandràgora, de Xàtiva. Si es trobeu allí o bé per les proximitats i vos abelleix...

Si no ho conte, rebente

El professor Antoni Furió

Si no ho conte, rebente.

Aquesta setmana, en concret el dimarts passat 21 de gener, d'Edicions 96 em passaren un correu electrònic (i també em felefonà l'editora, Dolors Pedrós). El cas és que m'informaven d'un correu en què, Dolors Jimeno, del grup de lectura "el Micalet parla de llibres" (Societat Coral el Micalet, de València), s'interessava per les meues dades de contacte. I tot perquè el senyor Antoni Furió li havia recomanat la meua novel·la Cendres de Ternils.

Per si algú dels qui visiten aquest blog encara que siga per atzar, no sap de qui es tracta, vos diré que el senyor Antoni Furió és Catedràtic d'Història Medieval de la Universitat de València. I el fet que sense tenir cap relació d'amistat amb ell, recomane una obra meua, això, almenys per a mi, és un fet que m'ompli d'orgull. En fi, ja veieu què poc fa falta perquè un escriptor com jo se senta feliç, molt feliç.