El raconet de plantes aromàtiques del terreny

Vaig camí dels 60 anys i encara no puc evitar, tot i que bé que ho intente, que de tant en tant em posen dels nervis alguns energúmens als que, sense pretendre-ho, accidentalment els escolte dir barbaritats que serien per a tancar-ne a més d'un. I és que hi ha individus o subjectes, que no persones, amb moltíssima falta d'educació, que van per la vida fets uns "matxos ibèrics", i que no obrin la boca que no es posen a bramar en contra dels immigrants o de les dones o de gairebé qualsevol altra cosa, dient tota classe de destrellats. Són com una mena de polítics de bar o de carrer, populistes, maleducats, bròfecs, que més que parlar renillen o lladren i peguen alguna que altra coça. No m'estranya que aquest poble fóra conegut... o encara siga conegut com una mena de ciutat sense llei. Ara, lamentablement, en aquest aspecte crec que no és una excepció, al contrari em sembla que és una mena de poble bastant representatiu. Res, jo al meu exili.

Salt al barranc de la Font del Perelló (Rafelguaraf)

Amb aquesta nota vull recordar-vos que, a Notes de l'exili i sense una periodicitat fixa, pose de tant en tant Notes (notícies breus, comunicacions concises) sobre tota mena de coses que en un moment donat m'abelleix. Però amb preferència per qüestions al voltant d'aspectes diversos sobre geografia, història, toponímia i etnografia de l'àmbit local-comarcal a què fa referència el paràgraf descriptiu del blog, així com també pose algun que altre comentari sobre aspectes literaris, sobretot per donar a conéixer la meua activitat narrativa. I açò darrer, perquè massa que sabem que qui no ix pels mitjans de comunicació (especialment per la tele) és com si no existira; o siga, en aquest sentit l'existència del blog és per fer un poc de publicitat de la meua obra.

I són de l'exili (allunyament, voluntari o forçós, del territori d'un estat, especialment per motius polítics) –tot i que exili “interior”, òbviament– per dues raons bàsiques. Una primera, voluntària, perquè des de fa temps que em sent fora d'aquesta societat tan banal i meninfota en què vivim. I una segona, per motius de força major, que pel que fa a relacions socials em fan estar bastant al marge de la vida “normal” de qualsevol persona. Ara, quant a les ganes d'escriure... no les perd de cap de les maneres. Així que, en la dèria d'escriure, continue.

Nihil nóvum sub sole. Res de nou sota la capa del cel. Ara, "a toro pasado" que diuen en castellà, veurem tota classe de valoracions i comentaris sobre la constitució dels parlaments de les comunitats autònomes i dels nous ajuntaments. I per a alguns, bastants, és arribada l'hora dels laments i fins i tot malediccions. Però la qüestió és que, una vegada més, una gran part de la societat torna a repetir els errors del passat. La història es repeteix, sembla que estem condemnats a això. En fi, que s'han constituït les noves corporacions per a dur a terme la gestió dels respectius municipis, que no legislatura, que veig i escolte que diu prou gent sense saber el que està dient. Perquè, no, els municipis no es constitueixen per a una legislatura. Ni per a una ni per a mitja ni per a cap. Que els ajuntaments no "legislen", els que legislen són els cossos legislatius, o siga, les institucions respectives de les diverses autonomies, en l'àmbit de les seues competències, i les Corts Generals de l'estat, que uns i altres tenen aqueixa tasca durant els quatre anys de mandat per als quals han estat elegits els seus membres.

Doncs bé, d'una manera simplista i per acabar prompte veiem que la dreta ha arrassat a nivell de l'estat, i també ací al nostre País Valencià. Però el que no deixa de sorprendre és que, una altra vegada, hi ha que veure com de tossudes són algunes persones que a tot arreu, per l'afany de protagonisme, odis viscerals o pel que siga, no permeten acords entre el conjunt de les forces progressistes, donant en safata el poder a la dreta en bastants ajuntaments. I en açò no cal dir que tal o qual partit s'emporta la palma, que en veiem de tots colors per totes parts. Així que la història es repeteix. La dreta és molt més intel·ligent: la unió fa la força i ells van i trien l'única papereta que els dóna la major força possible, mentre que el conjunt de forces més o menys progressistes ni tan sols després de les eleccions saben anar unides o arribar a pactes.
En fi, jo, com ja fa un grapat d'anys, seguisc en el meu exili. Encara com que tots els anys hi ha primaveres!

Reproduïsc aquesta foto i una nota de prensa en què es fa saber el següent:

En la nit del divendres 27 de maig, a les 21 hores, es va celebrar el sopar d'entrega dels XXI Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians, on també es va retre homenatge a l'escriptor Josep Piera, amb parlaments de Sebastià Alzamora i Marc Granell. Hotel Astoria Palace (Pl. Rodrigo Botet, 5, València).

Amb data de 14 de maig l'AELC ha atorgat els XXI Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians en les seues cinc categories: Assaig, Narrativa, Poesia, Teatre i Difusió de la literatura.

Reunit a València el jurat dels XXI Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians, constituït per Xavier Aliaga, Salvador Company, Albert Forment, Marisol González Felip i Francesc Mompó, ha decidit atorgar els següents premis:

- Assaig: En el curs del temps. Un itinerari a través de vuit-cents anys de literatura catalana (Moll) d'Enric Sòria.

- Narrativa: Ex aequo:
- Les ratlles de la vida (3i4) de Raquel Ricart Leal.
- La penombra de la coloma (Sra. Llavi de Neu, llibres) d'Andreu Sevilla.

- Poesia: Abisme i ocell (Bromera) de Ramon Guillem.

- Teatre: La taula de canvis (la proporció) (3i4) de Francesc Adrià Cucarella.

A aquests premis cal afegir el Premi Difusió de la Literatura, atorgat per la Junta de l´AELC del País Valencià, i que enguany ha estat per al llibreter Vicent Beguer.

Doncs bé, vull recalcar especialment el premi de Teatre, atorgat al carcaixentí Francesc Adrià Cucarella, que està darrerament en bona ratxa. Enhorabona Paco!, i enhorabona també a Cento, el llibreter de Torrent.

Ací teniu dues fotos ben boniques del... Buixcarró, o Buscarró o Boscarró? La primera està feta des de les Cases d'Escrivà al terme de Barxeta, i l'altra és del grup de gent que va participar en la darrera pujada a aquesta bonica muntanya; pujada que organitza cada any l'associació del seu nom de Quatretonda. I ara em pregunte si seria més apropiat escriure Boscarró, Buscarró o Buixcarró. Boscarró vol dir bosc petit, bosquet, com barrancó vol dir també un barranc més bé xicotet, o Castelló vol dir un castell petit, malgrat que sone així com si fóra al contrari, o siga, com si es tractara d'un gran castell, o barranc o bosc. De manera que boscarró sembla que és la paraula que donaria origen a l'actual topònim reconegut oficialment. I per a què es produïsca aquesta diversitat de denominacions segurament s'haurà produït la següent evolució fonètica: de Boscarró, vindria Buscarró i, finalment, Buixcarró. Per cert Boscarró també n'hi ha topònims a Catalunya. Així com també hi ha al País Valencià un parell de Buixcarró més, un d'ells entre Alcoi i Bocairent i l'altre no recorde ara mateix on.

La foto de l'esquerra és meua i la de la dreta l'he agafat de la pàgina de l'Associació Amics del Buscarró de Quatretonda, que sembla que és tal com ho diuen allí, i que organitzen cada any una pujada. En canvi a Barxeta, l'Associació en Defensa del Massís del Boscarró ja ho han normalitzat pel que fa a l'origen de la paraula. Origen que ve reflectit en el llibre Història de Barxeta, d'Abel Soler, on hi ha un mapa de la Baronia de Llutxent del segle XVI, en què, tot i que siga mirant amb una lupa, apareix ben escrit el topònim: Boscarró. En fi, supose que l'AVL hauria de canviar aquest topònim i escriure també Boscarró; i no sé si les dues associacions que utilitzen el topònim també haurien de posar-se d'acord.

Foto de Mercè Climent (Els primers gestos del verd)

Vaig dir que posaria una nota sobre el lliurament del primer premi de narrativa juvenil Ciutat de Benicàssim, i a això vaig ara mateix, tot i que siga a les 17,35 hores del dissabte. Nota que modifique puntualment diumenge, cap a les 21,00 hores.
Al saló de l'Hotel Voramar, amb una vista magnífica a la platja, puntualment va tenir lloc l'inici del sopar que va estar amenitzat per uns músics que tocaren diverses peces de jazz fent més agradable la nit. Durant el mateix varen intervindre un xicot que desconec qui era, Josep Lluís Tàrrega, membre del jurat, i Francesc Mompó, també membre del jurat; sent els altres membres Josep Palomero, Pep Castellano i Pasqual Mas. Segons que contaren els dos primers en diverses intervencions, a aquesta primera convocatòria s'han presentat un total de 24 obres, de les quals els membres del jurat feren una selecció de dotze que consideraren les millors, a les quals sembla que l'editor de Tabarca oferirà a la majoria dels autors/es la seua publicació (crec que amb un poc de sort ací dins estarà la meua, cosa que sabré relativament prompte, espere). Al remat és que tot el que puc dir-vos és que el finalista va ser Josep Usó Mañanós, amb una obra titulada La plaça del gall, mentres que la guanyadora va ser Teresa Broseta, amb la novel·la Els treballs d'Hèrcules Llopis. Aquesta és una autora ja d'un gran i reconegut prestigi doncs no debades té vora una quarantena d'obres publicades en diverses editorials, segons que he pogut veure per internet consultant l'ISBN.
Amb aquesta convocatòria, a la que li desitje llarga vida, l'editorial Tabarca vol ser un dels màxims referents en la narrativa juvenil al País Valencià. De moment han aconseguit ser el segon premi pel que fa a la quantia econòmica en joc, després del premi Bancaixa dels Ciutat d'Alzira. Per cert, no sé si demà diumenge vindrà alguna referència en la premsa, però hui dissabte de moment l'únic comentari a un esdeveniment a Benicàssim és que el programa Sé lo que hicisteis va tindre lloc en el mateix hotel durant la vesprada abans del sopar literari. I, en efecte, el diumenge sí que venien unes poques referències en la premsa Levante, Las Provincias, i premsa de Castelló de la Plana.

El divendres 29 d'abril, a les 21,00 hores tindrà lloc a l'hotel Voramar de Benicàssim, el sopar de lliurament del 1r. Premi de narrativa juvenil Ciutat de Benicàssim. Fa un parell de dies vaig rebre una telefonada del gerent de Tabarca, editorial que publicarà les obres guanyadores, convidant-me a mi i a Empar a l'esmentat sopar. Açò en principi pot ser senyal que la meua novel·la Terra de frontera -que ja ha quedat finalista, si més no, en dues ocasions: a Cullera i a Alzira- pot ser que estiga entre les que els membres del jurat d'aquest premi consideren com de les millors i d'on eixiran la guanyadora i la finalista. Però jo, realment, no em faig moltes il·lusions, ja estic acostumat a quedar-me amb la mel als llavis. Ara bé... mantinc una mínima esperança. Així que ja veurem què passa. Siga quin siga el resultat, promet contar-ho el dissabte següent.

Per altra banda, potser alguns sabreu que Memòries d'un alamí (ara amb el títol d'Històries d'un alamí) és la meua novel·la més internacional de totes, almenys que jo sàpia. Doncs no debades, fins ara estava sabedor que hi ha exemplars a la biblioteca del Congrés dels Estats Units i a la biblioteca de la Universitat d'Illinois i Urbana-Champaign. No obstant això, segons la darrera informació de què m'he assabentat també està a la biblioteca de la Universitat de Yale. En fi, de xicotetes alegries vivim els escriptors aficionats, o de tercera categoria, o de la sèrie B, o com vulgueu dir, ja m'enteneu.

Dijous passat tinguérem una altra tertúlia a la Casa Blava, que és com li agrada dir a Pasqual en referir-se a la seua. La veritat siga dita és que jo sempre la trobe igual de bonica, la façana. Sempre està igual. No sé si és que tots els anys li peguen una passada de pintura, però, en fi, que té com una fisonomia permanent i inalterable al temps.
El cas és que al pati, tan acollidor i agradable, estiguérem fent-nos un aperitiu, destacant unes faves bollides, un poc salades, tot s'ha de dir, però bones, acompanyades d'unes cerveses ben fresquetes. Algú recordà que en l'anterior ja avançàrem sobre el guanyador d'un premi de teatre, encara que ara i ací no vaig a posar noms. De totes formes, la tertúlia va derivar més a temes de política local, dels quals jo em declare absolutament desconeixedor, i un intent de fer una porra per avançar els resultats electorals, que en qualsevol dels casos donen pocs motius per l'esperança. En fi, a vore si en la pròxima parlem més d'escriptura i menys de política. Pasqual em passa per correu una novel·la seua que ell considera millor que la primera, per tal que li done el meu parer. Ara toca llegir-la.

Al final, el dissabte passat sí que poguérem anar Joan i jo a la XIV Assemblea d'Història de la Ribera que va tindre lloc a Alginet. Allí, a la vora de l'ajuntament, vaig tindre el gran plaer de compartir uns minuts de tertúlia amb l'amic Josep Lozano, que com sempre és tan natural i assequible de tracte, precisament una persona com ell, dels tres o quatre millors escriptors del País Valencià. Durant l'assemblea va tindre lloc la presentació de llibres d'història com l'últim que tanca l'obra sobre la Història de la Ribera del Dr. Tomàs Peris i un altre, que va ser premi Víctor Oroval, de Carcaixent, de la historiadora carcaixentina Mª Josep Sigalat. Per cert, els he de comprar els dos, naturalment. Vàrem contactar amb un historiador jove d'Algemesí, amb qui hem quedat per a aquest estiu per tal de fer unes prospeccions. Com de costum, també tinguérem el plaer de veure altres amics i coneguts als quals veiem gairebé sols d'assemblea en assemblea.

Si voleu més informació sobre de què va anar la cosa, trobareu el programa detallat ací http://www.xiv-assemblea-historia-ribera.es/index.php

He presentat dues comunicacions a la pròxima, ja immediata, XIV Assemblea d'Història de la Ribera, que tindrà lloc a Alginet els dies 1, 2 i 3 d'abril. La primera tracta sobre la Troballa de dues moles d'època preromana a Rafelguaraf, i la segona, amb el meu company i amic Joan Català i Cebrià, es titula Tres alqueries medievals del terme de Rafelguaraf. Però ara mateix no està gens clar si ningú dels dos podrem anar-hi. Igual, amb un poc de sort...

I pose aquestes imatges magnífiques, impactants, sorprenents, meravelloses, espectaculars... que en el seu moment em va fer sabedor de la seua existència Vicent Bravo.

http://vimeo.com/moogaloop.swf?clip_id=2539741

Diumenge passat, dia 20 de febrer, presentàrem Joan i jo el llibre de la subcomarca a l'auditori de Rafelguaraf, que tal i com prevéiem es va quedar massa gran per a l'audiència. Total varen vindre no arriba a quaranta persones, cosa que, comparant amb l'assistencia a l'Énova es queda moltíssim per baix. En fi, tampoc té major importància: el que hi ha, juga. I tambe és veritat que moltes persones havien anat a l'Énova. De totes formes, com que ens havíem oferit a anar a tots els pobles, és el cas que ja hem complit amb Manuel, l'Énova, la Pobla Llarga i Rafelguaraf. I em sembla que tancarem la gira amb la presentació a Castelló de la Ribera, o perquè ningú s'ofenga, a Castelló, que gairebé tothom diem per ací, Castelló, sense més.

Entre els assistents, però, sempre hi ha algunes novetats destacades. Estava el meu amic Cortell i la seua filla Natàlia, recent vinguda d'Itàlia, i Aigües Vives, que em va semblar que s'ha refet després de la seua eixida de l'AVL, que em va contar una cosa sobre la possibilitat d'anar un dia a l'Institut Cartogràfic Valencià, pel tema dels fullets de toponímia que sembla que fins i tot es poden modificar, si cal, pels propis autors. 

A les acaballes d'una "picadeta" m'assabente que a l'alcalde de Rafelguaraf li han furtat... no sé si va dir 85 plantons de caquier, sent la cinquena vegada que patix algun tipus d'atemptat al seu camp. Ni que siga per motius polítics o per qualssevol altres, és un acte de covardia trencar, robar, etc. arbres o plantes indefenses. Però aquest tipus d'actes no són una novetat per aquesta contornada, que també els patixen alcaldes d'altres colors, que en això no hi ha exempcions, el poc de trellat ataca igual a uns que a altres.

Igual que vaig posar allò més interessant de la intervenció d'Aurelià Lairón en l'acte de presentació del llibre La Subcomarca de Castelló i les Énoves, el dia 30 de gener proppassat a l'Énova, ara pose un resum de la intervenció del doctor en Història per la Universitat de València, senyor Tomàs Peris, que va tenir a bé fer uns comentaris a propòsit del llibre i dels autors el passat dia 11 a la Pobla Llarga.
"Esta nit compartim el goig de presentar un magnífic llibre d'història local del qual són autors Joan Català i Vicent Sanchis. L'estudi es titula: La subcomarca de Castelló i les Énoves, i tracta com expressa el subtítol, de Geografia i d'Història, sobretot l'evolució de la xarxa vial i la toponímia del territori.
He emprat ben conscientment l'adjectiu de "local" per referir-me a aquest nou llibre d'història perquè és un concepte que li afegeix valor...
En el pròleg del llibre Economia Agrària i Història Local, publicat l'any 1981, un gran intel·lectual valencià (Joan Fuster) reivindicava la Història local. Defensava aquest gènere afirmant que era una modalitat d'estudi del passat que no es limita a tractar de "les 'historietes' dels reis i dels senyors feudals..., (sinó de) la vida diària, la del jornal i la de la missa, la dels imposts i la dels llibres, la de les escoles i la... del treball. La 'història local' és... la història que ens és desconeguda, la història del 'poble' i la dels 'pobles'... De més a més, tota 'història', si es vol 'història total', ¿no haurà de començar per ser 'història local'?".
La intensa renovació metodològica experimentada per la historiografia valenciana des de la dècada de 1970 anà de la mà de la dignificació dels estudis d'Història Local i del refermament dels vincles amb el món universitari. Dos símptomes d'allò més eloqüents dels nous aires foren l'exitosa celebració del I Congrés d'Història del País Valencià en 1971 i del I Congrés Internacional d'Història Local que, amb el títol de l'Espai Viscut, organitzà la Diputació de València en l'any 1988...
Fonamentals en aquest procés d'elaborar una història local rigorosa, depurada de tòpics i prejudicis, han resultat les Assemblees d'Història de la Ribera, encetades a Sueca l'any 1980, unes trobades qualificades com de "fructífer encontre entre una generació de respectables erudits locals i d'inquiets universitaris".
No menys importants foren els nombrosos llibres publicats o els articles donats a conèixer en revistes com Quaderns de Sueca, Al-Gezira... o en els programes de festes dels pobles, bastants dels quals molt dignes...
Joan Català i Vicent Sanchis pertanyen al bo i millor d'aquesta tradició d'història local a la qual m'acabe de referir...
Sovint, la pròpia humilitat dels autors, la familiaritat que deriva de compartir quotidianitats -ser un més del poble-, així com també del fet de no cobrar pel seu treball com a historiadors fa difícil captar l'alt mèrit del producte cultural que ens ofereixen...
L'excel·lent i impagable llibre escrit per Vicent i per Joan no sorgeix del no res.
D'una banda, segueix les llunyanes petjades dels Roc Chabàs, els Carles Shartou, Benet Ballester, Andreu Piles, Francesc Fogués o les més recents dels Víctor Oroval, Josep Maria Parra i d'altres insignes historiadors de la nostra comarca, intel·lectuals reeixits als quals la societat riberenca ja ha reconegut el seu generós esforç (a hores d'ara, tots ells donen nom a algun carrer, una biblioteca, una escola o un institut en el municipi beneficiat pels seus estudis).
D'altra part, no és el primer treball d'història que Vicent o Joan realitzen.
Com tants historiadors locals, JOAN CATALÀ porta molts anys amb una doble activitat professional: la que li permet guanyar-se la vida i la d'infinitat de dies i milers d'hores de treball no remunerat dedicades a estudiar el passat de la seua terra (La Pobla i les comarques de la Ribera i la Costera). Aquest esforç discret i abnegat li ha permès oferir un bon grapat de coneixements als conveïns i als especialistes: geògrafs, historiadors, filòlegs...
VICENT SANCHIS és altre exemple pregó d'intel·lectual compromès amb la societat. Ell també porta una virtuosa "doble vida". D'una part, l'activitat professional formal (és a dir, la de la nòmina i l'horari reglat). D'altra banda, un esforç i una dedicació cultural gairebé sense límits, un veritable pou sense fons on aplica bona part de les energies que li queden després de complir amb les obligacions laborals...
Tant la tradició cultural de la millor història local valenciana com l'experiència i maduresa aconseguida per Joan i Vicent durant dues dècades d'exercici intel·lectual es veuen reflectides en el llibre que avui presentem: La subcomarca de Castelló i les Énoves...
Vuit anys després de l'edició del llibre de Josep Lluís Navarro, La Pobla Llarga. Introducció a la seua història, tenim la sort de poder disposar d'una síntesi que ens ofereix una visió alhora global i detallada sobre la geografia, la història, l'evolució de la xarxa vial i la toponímia dels set pobles que reguen de la Séquia Comuna.
L'objectiu dels autors mai no ha estat -com sí que ho era en el segle XIX- aconseguir una finalitat apologètica, és a dir, exaltar, des d'un cert patriotisme de campanari, les glòries de cada poble. Ben al contrari, com expliciten en la dedicatòria col·lectiva, l'objectiu del llibre és més madur i més ambiciós. Literalment, ells expliquen que l'han escrit "per a que els veïns i les veïnes de la subcomarca... puguen conèixer i estimar un poc més la terra on viuen".
És de justícia donar l'enhorabona als autors, tant per l'esforç realitzat com pels magnífics resultats assolits.