Cendres de Ternils, a Rafelguaraf

Demà dia 2 d'agost, a les 20,00 h, tindrà lloc la presentació de la meua darrera novel·la publicada, Cendres de Ternils, al "meu" poble de naixença, Rafelguaraf. L'acte tindrà lloc a la Llar dels Jubilats, C/Joan Silvestre, núm. 1. Ara mateix estem en festes, de fet ahir va tindre lloc el Pregó d'inici de les Festes Majors, en què vaig intervindre com a pregoner. Una cosa curteta, uns 6-7 minuts, calcule. Així que, encara que siga sols per la brevetat em sembla que a la gent li va agradar.

Bé, i demà, què? Només puc dir-vos que a la Llar dels Jubilats hi ha aire condicionat. Així que per aquest aspecte heu d'estar tranquils. Però en canvi vos diré que sols les primeres cinquanta persones podran asseure's en una cadira d'aquelles de plàstic o reïna... o el material que siga, segur que sabeu a què em referisc. Ah! i un avís: com que nosaltres som complidors, l'acte, vull dir, el conjunt dels parlaments, no duraran en total més enllà d'uns 30 minuts. Així que si s'animeu a vindre podeu fer el següent compte. Posem per cas que donem uns 10-15 minuts de cortesia per aquells que s'animen a anar a última hora, més uns 30 minuts dels parlaments, podem calcular que a les 20,45 hores, aproximadament, haurà acabat l'acte. Ara bé, si a continuació teniu gust de fer la xarradeta amb algun conegut, que vos signe el llibre, etc. això ja és un altre compte.

Ah!, per cert, un record molt especial per a la meua amiga i companya de lletres Aida, que està molt lluny d'ací i no podrà vindre. Ja t'ho contaré a finals d'agost, xiqueta. I dir-vos també que amb un poc de sort igual ve a la presentació una de les poetesses més famosa del País Valencià: Maria Josep Escrivà, a qui li demane disculpes per endavant perquè jo no sóc molt lector de poesia. Què hi farem? és una de les meues faltes. Xe, no m'enrotlle més que són les 12,30 de la matinada i ja comence a badallar.

Himne a la Festa

L'estiu de l'any 2010 el meu nebot José Luis em va acomboiar per tal que escrivira un himne per a la festa de Moros i Cristians de Rafelguaraf, amb la idea que ell s'encarregaria de la música, com va ser el cas. Doncs bé, després de mirar tres models d'himnes d'aquesta festa tan popular al nostre País —el d'Alcoi, el de l'Olleria i no recorde quin altre—, al final em va eixir aquest que vos pose ací a continuació. La meua idea va ser fer un himne el més fàcil i clar possible, sense paraules estridents ni poc adequades, encara que amb alguna petita exageració més o menys inevitable (tot és germanor?). Ara, això sí, un text políticament correcte, no m'ho negareu. Però el cas és que enguany, 2012, ja veig una transcripció errònia en el programa de festes, cosa que no sé perquè m'imaginava que tard o d'hora podia passar, perquè en qüestió de papers, impremtes, textos, etc., passa el que passa. De manera que considere adequat posar ara i ací el text, tal com a mi em va eixir. Es titula Himne a la Festa

Obra de moros

va ser el meu poble,

on ara vivim

un munt de cristians.

Al ple de l’estiu

s’ompli la vila,

de música i llums,

de pau i amistat.

Tot és germanor,

color i alegria

a Rafelguaraf.

Visca la festa,

visca l'harmonia

de Moros i Cristians!

La presentació de Cendres de Ternils, a Rafelguaraf, serà el dijous, dia 2 d'agost, a la Llar dels Jubilats (Carrer Joan Silvestre, núm. 1). Allí tindré el gust de parlar de la meua última novel·la publicada per Edicions 96, de la Pobla Llarga, encara que gairebé tot el personal que hi treballa són gent de Carcaixent. En fi, si algú dels visitants del meu blog que visquen per la rodalia no teniu res millor a fer, podrieu apropar-vos per compartir uns instants agradables dins de tota esta maror de crisi econòmica. Per cert, als llibres no els han apujat l'IVA. Vull dir, el llibre val 14 euros des del dia de la seua eixida al mercat... i malgrat les darreres mesures i retallades del govern, continua al mateix preu.

Jacques Callot (Envy - Enveja)

Paco Salom, candidat del Bloc-Compromís a l'alcaldia de Carcaixent, es lamentava l'altre dia en el facebook per com els té de castigats als funcionaris aquest govern. I el cas és que, per desgràcia, em sembla que una majoria de la societat veu bé això que fa el govern contra els treballadors de l'administració. Només cal recordar que malgrat totes les retallades i mesures anticrisi, segons les enqüestes del CIS, el PP continua allà dalt en intenció de vot.

Per altra part, com que un dels defectes del ser humà és l'enveja, i ací al nostre país i a l'estat espanyol n'hi ha en quantitats industrials, en el fons a una gran part de la societat els agrada aquestes mesures contra els funcionaris. Aqueixes persones, envejoses, tenen tan poc de trellat i són tan irracionals que veuen bé tot el que vaja contra els treballadors de l'administració, que no deixen de ser uns treballadors més i en la majoria dels casos cobren uns salaris que no són res de l'altre món.

I és que és molt fàcil veure només la part bonica d'allò que s'enveja, però no els anys d'estudis i sacrificis que han hagut de fer les persones que han accedit a la funció pública d'una forma "neta i sense trampes". És allò del refrany castellà “mal de muchos, consuelo de tontos”. Al meu parer crec que són persones que quan tenen un problema –de salut, econòmic, etc.,– en realitat estan desitjant que altres persones també el tinguen. Sembla que d'aqueixa forma se senten com més tranquils i resignats a la seua desgràcia en la mesura que afecta a altres més. Res de nou sota la capa del cel. Bé, així va el món. Què hi farem?

Quan haig de firmar algun dels meus llibres, em passa molt sovint per no dir sempre, que en lloc de la meua firma -correcta, vull dir- m'ix una mena de gargot il·legible que no sé si en el millor dels casos podria passar per allò que hom pot entendre com a rúbrica. De manera que no sé si algun persona psicoanalista podria traure com a conclusió que sóc un individu amb doble personalitat, o alguna cosa així més terrible encara, com el doctor Jekyll i mister Hyde.

Jo, com a justificació, l'única cosa que puc dir és que en aqueixes circumstàncies de signatura de llibres m'entra com una espècie de nerviosisme, que m'afecta únicament a la mà dreta. I crec que és sobretot i especiament perquè em sap molt mal que ninguna persona estiga esperant ni uns pocs segons el seu torn per tal que li firme el seu exemplar. Disculpeu-me però és una cosa que ho tinc més que comprovat, la mà se'm posa tan nerviosa que no puc controlar-la de cap de les maneres i actua pel seu compte. Va independent de la resta del cos.

Doncs bé, ací teniu la meua signatura normal i habitual... i la mena de gargot o rúbrica? que solc fer en el millor dels casos. Demane disculpes per si algú es pot considerar... enganyat per la firma.

En aquesta obra, sobretot, estic basant-me per a la pròxima novel·la: Bandolers

A partir d'aquest pròxim cap de setmana em trasllade a la meua residència oficial d'estiu (i d'hivern i dels caps de setmana, etc). De manera que a veure si puc reprendre el fil d'una novel·la que tinc mig embastada. Duu per títol provisional Bandolers, i, com es podeu imaginar és una narració basada en gran mesura en fets puntualment reals sobre el bandolerisme al voltant del Boscarró, Barxeta, etc. De fet, una monografia que vaig fer titulada Bandolerisme a Barxeta (Bernat i els dos germans Escrivà), la vaig fer amb la intenció de documentar-me primer el màxim possible. I ja tinc moltes ganes de reprendre-la, que per unes coses i altres només faig que deixar-la i tornar-la a deixar. Vinga, va, anem a veure si aquest estiu sí que és possible que l'acabe.

Benvolguts i benvolgudes.

Considere molt adequat penjar la intervenció de Vicent Pascual en l'acte de presentació de Cendres de Ternils, que com sabeu va tenir lloc el passat dia 14 a l'ermita de Sant Roc. I és que, a més de ser un expert en educació plurilingüe i ensenyament de llengües, o precisament per això, és també un autèntic  "seductor de la paraula" tal com he escoltat a algú que el va definir d'aquesta forma tan bonica. Heus-la ací, doncs, la seua intervenció.

Benvolguts amigues i amics,

Sempre és un honor, i un autèntic plaer, presentar el llibre d’un amic, especialment si este amic és Vicent Sanchis. Però el plaer és més gran encara si, com és el cas hui, el presentador està convençut que té a les mans un llibre important, un llibre que hauria de ser llegit amb un profund interés no solament per les persones que van conéixer i patir la postguerra, i després van viure els esdeveniments posteriors; sinó més encara pels joves, als quals se’ls ha negat el coneixement d’un fragment de la història del seu país que, tanmateix, ha condicionat les seues vides per a sempre.

Possiblement vos preguntareu: per què és tan important analitzar el passat? Per què és crucial conéixer els fets i experiències que marcaren la vida dels nostres pares i dels nostres avis? No fóra millor oblidar un passat ple d’amargors i pensar només en el present i en el futur?

Doncs no. No és una bona estratègia. Perquè som molts els que pensem que és aquell passat, i són aquells fets i experiències, els que expliquen tant la nostra història més recent com el moment angoixós que estem vivint actualment.

Tots el qui sou ací presents, persones inquietes i atentes a la nostra realitat actual, no heu deixat d’advertir, ben segurament, el desconeixement flagrant que tenen les generacions més joves del nostre passat històric, ni la deriva conservadora de la nostra societat, ni el menfotisme general envers la corrupció dels polítics o l’ànsia desmesurada de poder i de riquesa de les elits en el poder, ni l’ambigüitat respecte a la nostra llengua i les nostres arrels, ni l’ambient cultural patèticament pobre —amb les honrosíssimes excepcions de rigor— que presenten els nostres pobles, viles i ciutats. I, sobretot, la resignació i la falta d’espenta de les nostres forces vives per afrontar els problemes i promoure un canvi radical en la nostra societat.

I quan vos heu preguntat per les arrels d’esta situació, segurament heu arribat com jo a la conclusió que les persones som producte de la nostra història i que, per tant, caldria buscar-ne les causes en els esdeveniments i circumstàncies que van marcar bona part del segle xx a Espanya i al País Valencià: és a dir, la guerra civil, la dictadura i una tímida transició que de cap manera va fer trontollar les estructures del poder econòmic, polític i ideològic de l’Espanya franquista durant la resta del segle XX.

Per això és important que llegiu este llibre, lectores i lectors grans, madurs i joves. Serà tot un descobriment. Com en un conjur màgic, a través de les seues pàgines, veureu com pren vida un poble que ja fa temps que no existeix, però que és creat per la màgia de l’escriptura. En este escenari fantàstic observareu com intenta sobreviure un poble atemorit durant els anys durs de la dictadura, amb una classe treballadora explotada econòmicament i reprimida ideològicament, uns moments en què es censura qualsevol manifestació ideològica que no siga la del règim i s’aniquila qualsevol consciència lingüística i cultural pròpies, i on les úniques manifestacions populars permeses són els rituals socials reelaborats dins un marc ranci, conservador i acrític, que és el que agrada a les noves autoritats polítiques, socials i religioses.

També hi trobaràs les primeres passes democràtiques durant la transició, i la debilitat dels seus plantejaments, provocats per la nul·la educació política i el baix nivell cultural, conseqüència directa dels anys foscos de la dictadura, la pressió dels poders fàctics i la por, una por que l’arribada de la democràcia no va esborrar mai del tot del cor dels ternilencs.

De segur que, a molts de vosaltres, després d’haver sentit de què va el tema de la novel·la, se vos ha encollit el cor. Rodeu el cap pensant que no teniu cap gana de tornar a passar, ni que siga llegint un llibre, per les misèries de la postguerra ni les baralles de la transició. I ací és on vos haureu equivocat de cap a cap. Perquè Cendres de Ternils no és un llibre per a patir, sinó el llibre possiblement més divertit que haureu llegit en els darrers anys.

És cert que no era fàcil escriure una novel·la com esta, sense estalviar cap detall i sense decantar-se descaradament per cap dels bàndols en què estava dividit Ternils. Cal dir, tanmateix, que Vicent Sanchis mai no amaga el seu tarannà progressista i liberal, tot i que intenta dissimular-lo atribuint la narració dels fets a Llibertat Martí, filla d’una família d’esquerres. Des d’esta presa de posició, Vicent Sanchis, demostrant la seua categoria com a escriptor, desplega tota una sèrie de recursos narratius que converteixen la novel·la en una autèntica delícia.

En primer lloc construeix un relat no lineal. No hi ha una única història que comença i que s’acaba. Tampoc té uns protagonistes preferits i una colla de secundaris que els acompanyen. És un relat dels que anomenem corals, en el qual apareixen molts personatges, tots diferents i tots igualment valuosos, que en conjunt donen idea de la diversitat de situacions econòmiques, idees polítiques, caràcters, pensaments, i maneres de ser i actuar dels habitants de Ternils.

I no és una narració lineal, perquè Vicent Sanchis, amb molta habilitat tècnica, va elaborant escenes independents, amb diferents protagonistes, a través de les quals va desenvolupant la narració. Estes escenes tenen com a eix central fets polítics, festes i els succeïts habituals en un poble agrícola com Ternils, on els protagonistes són pràcticament sempre ciutadans ternilencs. I estes escenes van articulant-se com els esclavons d’una cadena que s’estén des de la postguerra fins a la pantanada. Alhora, mentre es va explicant la història de Ternils, indirectament, com si pel fons anara passant un decorat més general, anem coneixent també els esdeveniments que estan succeint i els canvis que s’estan operant en cada moment a nivell de l’estat.

Ara els hauré d’explicar per què els he dit que Cendres de Ternils és un llibre divertit. En primer lloc perquè Vicent Sanchis construeix personatges creïbles, entranyables, de manera que fins i tot els més desagradables són vistos amb tendresa i comprensió per part de l’escriptor. I en segon lloc, perquè les situacions en què els col·loca, fins i tot les més tràgiques, com és ara el moment de la mort, són descrites des d’aquell punt de vista tan nostre que adopten les contalles, on els valencians ens riem, com sol dir-se, del porc i de la cansalada.

Per tal que vegeu per on van els tirs, vos contaré un fragment de l’escena en què Eleuteri Sarrió, de malnom Fanecades, s’està morint.

Eleuteri Sarrió, que havia volgut ser el primer alcalde de Ternils, en el llit de mort li diu a la seua dona, a la qual havia fet patir d’allò més, encara que ella s’ho havia agafat com una màrtir:

—Regineta... si em mor... ja ens veurem en l’altra vida.

I segons conten algunes llengües baladrones, la tia Regineta li va contestar, encara amb certa por, no fóra que reviscolara d’un bell en sec el moribund i li amollara una última bufetada:

—Home, Luteri... allí... també?

El que més els sorprendrà de la novel·la, sens dubte, és la qualitat del llenguatge amb què està escrita. I no em referisc a l’habilitat innata de Vicent Sanchis per a contar els fets, ni a la seua gràcia per a contar-los des d’un punt de vista divertit i punxeta, ni tampoc a la seua agudesa i inventiva a l’hora de crear imatges de doble sentit.

En això de la sornegueria i de les imatges de doble sentit, Vicent Sanchis és un mestre. Fixeu-vos, si no, en la manera tan enginyosa que té d’anomenar els dos bàndols principals omnipresents al llarg de la història de Ternils: l’un, l’esquerrà, l’anomena amb el nom tradicional del braç treballador; l’altre, el dretà, no tenint un nom a mà per a posar-li, tira pel dret i l’anomena del braç en alt. I així tot queda ben clar.

El mateix passa amb els malnoms que figuren a la novel·la. Pràcticament tots els ternilencs en tenen un. Jo no sé d’on els ha tret, però cada malnom defineix exactament, amb un sol traç, el personatge que el porta. Penseu si no vos feu una idea del personatge simplement llegint que es tracta d’Hilari Rius Tunomanes, Llibertat Martí la Figaferro o el que ja hem anomenat Eleuteri Sarrió Fanecades.

I continuant amb el llenguatge, el que a mi m’agradaria emfatitzar, però, de l’escriptura de Vicent Sanchis, és aquella capacitat que té per a aconseguir un text de lectura fàcil i entenedora per a tot tipus de lector. És cert que molta gent creu que llegir en valencià és difícil. Argumenten que per a les generacions que no han anat a l’escola en valencià el llenguatge literari els resulta una mica complicat. Esta afirmació, tanmateix, no és aplicable a la novel·la que hui presentem. Precisament en este punt és on radica, per a mi, un dels màxims valors del llibre. Perquè Vicent Sanchis ha sigut capaç d’aconseguir la màxima qualitat literària utilitzant sempre que pot el riquíssim lèxic tradicional que encara resulta familiar per als valencianoparlants de més edat. Un llenguatge autèntic, popular i genuí que dóna un sabor especial a Cendres de Ternils.

Arribats ací, tampoc m’agradaria que vos formàreu una opinió equivocada de la novel·la per culpa meua. Perquè Cendres de Ternils no solament vos farà riure. I és que Vicent Sanchis, en cada una de les escenes, fins i tot en les més còmiques, deixa caure sempre una càrrega de profunditat. Una càrrega de profunditat que, després del somriure inicial, ens obliga a pensar, a reflexionar, a comparar el que llegim amb la realitat present que coneixem, i a descobrir, darrere l’anècdota més divertida, les grandeses i misèries de la naturalesa humana.

En dos moments, fins i tot, Vicent Sanchis es posa realment seriós i la narració adopta un to especialment fosc: l’un al començament de la novel·la, quan descriu els moments més durs de la repressió franquista; l’altre al final, quan Ternils deixa d’existir després de la pantanada.

Si llegiu Cendres de Ternils —com vos aconselle i espere—, el final vos deixarà potser un regust amarg a la boca, perquè en arribar a este punt advertireu —si no ho havíeu advertit ja—, que no esteu llegint només la història de Ternils, sinó també la història del nostre País Valencià. I quan la riuada del Xúquer faça desaparéixer el conjur i de Ternils ja només en queden les cendres, potser traureu per al País Valencià les doloroses conclusions que Vicent Sanchis —per boca de la narradora Llibertat Martí— trau per a Ternils: que un poble que per falta d’espenta abandona les seues arrels i el seu patrimoni lingüístic i cultural, un poble que no es capaç de lluitar contra l’opressió dels poderosos, un poble al qual li costa adequar-se a les noves exigències d’un món en constant evolució, i un poble que no és capaç de construir un projecte polític comú per al futur dels seus fills no té capacitat per a sobreviure i està destinat a diluir-se, com Ternils, en els pobles del costat.

Moltes gràcies.

Vicent Pascual