Dinant a la Calçada, després de la presentació a Castelló

       A l'igual que vaig posar en el seu moment un resum de les intervencions dels senyors Aurelià Lairón, historiador, cap de l'Arxiu de l'Ajuntament d'Alzira, i de Tomàs Peris, historiador, professor de l'IES Arabista Ribera de Carcaixent, ara pose també part de la intervenció de Francesc Torres, historiador, director de l'Arxiu del Regne de València, el proppassat 1 d'abril a Castelló de la Ribera.

"…D’entrada hem de dir que el títol i el subtítol en són ben significatius, ja que ens ajuden a entendre el perquè de l’obra: es tracta d’un estudi sobre set pobles de la Ribera que reguen de la Séquia Comuna, o millor dit del riu Albaida. És el riu Albaida i la Séquia Comuna de l’Énova els que han unit sempre aquests set pobles, i els autors el que han fet és prendre la seua denominació històrica, “Castelló i les Énoves”, com a títol del llibre...

En el primer (apartat), el més curt dels tres, els autors ens donen una visió geogràfica del territori dels set pobles. Ens parlen de les muntanyes i del pla, dels rius i de l’horta i, el que per a mi és molt important, inclouen una cartografia molt interessant i detallada i unes fotografies comentades, el que ens ajuda a entendre moltes qüestions del paisatge. I el que fa que la lectura del llibre siga més agradable, un aspecte molt important de cara als lectors, però també de cara als investigadors.

Potser la meua vinculació al departament de geografia de la Universitat de València fa que jo valore molt més aquestes representacions cartogràfiques i les fotografies, ja que pense que és una aportació molt interessant que fan els autors. Evidentment, és un paisatge que veiem tots els dies, però la cartografia i les fotografies ens mostren molts detalls que moltes vegades ignorem per desconeixença, i que gràcies al llibre de Joan Català i Vicent Sanchis podem comprendre i estimar una mica més.

El segon gran apartat és molt més consistent... els autors dediquen una especial atenció al tema dels camins, que en determinats moments es converteixen en el camí, valga la redundància, vertebrador del llibre. La xarxa de camins és un tema molt important i no molt estudiat, encara que últimament s’han fet diversos estudis a nivell de les terres valencianes, i a poc a poc anem coneixent millor el tema de les vies de comunicació.

Personalment, el que destacaria d’aquest segon apartat, és l’esforç dels autors per fer una història que supere l’àmbit estrictament local, ja que han tractat de donar una visió de conjunt de tots els pobles. I açò no és gens fàcil, ja que suposa treballar a un nivell diferent de l’àmbit estrictament local, encara que, evidentment, hi han nombrosos trets comuns entre els set pobles que ajuden una mica a donar aquesta visió de conjunt...

La tercera part del llibre la dediquen els autors a fer un resum històric dels set pobles de la subcomarca de Castelló i les Énoves. De cadascun dels pobles ens parlen del nucli urbà, del terme municipal, del relleu, de la hidrografia, de la xarxa de reg, la demografia, les vies de comunicació, la parròquia, les festes i per últim fan un resum històric de la població...

A l’igual que en el primer apartat, els autors inclouen un aparell cartogràfic molt interessant i nombroses fotografies, que moltes vegades són tant importants com el mateix text. De fet, he de dir que, gràcies a esta cartografia i a algunes de les fotografies, personalment he pogut conèixer detalls que havia estudiat i que fins ara no havia pogut documentar sobre el terreny...

Un llibre no naix de la nit al matí. Al seu darrere hi ha un treball intel·lectual, però també de camp en este cas. El llibre no s’hagués pogut fer sense el coneixement exhaustiu que els autors tenen dels pobles que conformen la seua terra, la terra que rega la Séquia Comuna, i que avui coneixem una mica més.

Crec que Joan Català i Vicent Sanchis pertanyen al millor de la tradició de la Història Local valenciana. Però a més són dues persones compromeses amb la seua terra, la seua llengua i la seua cultura. De fet, no és el primer treball d’història que Joan i Vicent realitzen.

A més a més, pense que el seu treball ultrapassa el fet de la Història Local i passa a ser un treball d’Història Comarcal, ja que inclou un total de set pobles. Això és important, ja que ens permet comparar, veure com les diferents comunitats locals han donat solucions semblants o diferents a uns mateixos problemes, o bé si han sabut conjuminar-se per buscar solucions comunes, com és el cas del regadiu.

Com tants historiadors, locals i no tant locals, JOAN CATALÀ porta una doble activitat professional: la que li permet guanyar-se la vida i la dedicada a estudiar la història de la seua terra, els pobles de la Sèquia Comuna. El seus treballs, publicats als programes de festes i revistes de la Pobla Llarga, Rafelguaraf i Manuel des de 1995, ens han permés conèixer nombrosos detalls, tant als ciutadans com als investigadors, del seu poble i de la comarca.

Com la majoria dels historiadors de la comarca, ha participat en les Assembles d’Història de la Ribera i, com es pot comprovar en el llibre que hem presentant, és un especialista en l’estudi de les antigues xarxes vials (camins, assagadors ramaders, etc). També és un inestimable col·laborador en la tasca de normalització toponímica que ve realitzant-se els darrers anys, i ha col·laborat amb l’edició dels fullets de Toponímia dels Pobles Valencians que impulsen la Generalitat i l’Acadèmia.

VICENT SANCHIS també ha portat fins fa poc una «doble vida». D’una part, la seua activitat professional, i d’altra banda la seua dedicació cultural. Vicent va començar publicant llibres d’història, en concret una Història de Rafelguaraf que vaig tindre l’honor de presentar al seu poble l’any 1995. Però després s’ha dedicat majoritàriament a la literatura, i de fet té un grapat de llibres publicats (5 novel·les i 37 relats curts) i ha guanyat diversos premis literaris. Ara, s’hi dedica totalment a la seua afició: escriure i investigar.

Resumint i per a concloure, l’obra que avui presentem és un exemple de la millor història local valenciana, la que comença en la dècada dels setanta del segle passat, i de l’experiència i maduresa aconseguida per Joan i Vicent durant vora dues dècades d’investigació i treball de camp.

Els autors mai no han volgut fer una història de campanar, d’enhaltir les glòries locals de cada poble. Ben al contrari, han fet un treball rigorós i científic, però també han sabut fer un treball didàctic, és a dir, que el seu treball siga útil i comprensible per tots els veïns dels set pobles. Com els autors expliciten en la dedicatòria col·lectiva, el llibre l’han escrit «per a què els veïns i les veïnes dels set pobles de la subcomarca... puguen conèixer i estimar un poc més la terra on viuen».

Per tant, és de justícia donar l’enhorabona als autors, tant per l’esforç realitzat com pels magnífics resultats assolits. També cal felicitar a les autoritats de les institucions que han finançat l’edició del llibre, per haver tingut clar que els diners gastats per posar a disposició dels ciutadans el treball elaborat per Vicent i per Joan són una inversió cultural del màxim interès, i molt més perquè ho han fet en una situació difícil com l’actual..."

Els afortunats guanyadors

Participació del públic

     
      Aquest cap de setmana passat ha tingut lloc al Tossalet un concurs de pintura ràpida. I això ha sigut possible, bàsicament, gràcies al Grup SanCop, amb el recolçament de veïns i veïnes del Tossalet i de l'Ajuntament de Rafelguaraf.

       Durant el dissabte tota la població i voltants va estar animada per un total de 33 pintors/es, que donaren amb la seua presència i treball artístic una mostra d'art a l'aire lliure, sent les obres exposades al públic posteriorment. Després, a mitjan vesprada, els membres del jurat es reuniren i decidiren els tres premis que foren lliurats l'endemà diumenge a migdia. Bé està que es facen coses positives, culturals, que permeten encara que siga de tant en tant parlar de coses bones, positives, i són una mostra de civisme, d'educació i de bones maneres. Actes que permeten pensar, encara que siga per unes hores, que som una societat amb il·lusions i expectatives de futur i d'esperança.
       Tot el contrari es podria dir del subjecte o subjectes que han destrossat quasi tots els “pilonets” de la carretera que unix el Tossalet i Rafelguaraf. En tot cas l'enhorabona a totes les persones que amb la seua col·laboració han dut a terme aquest acte, i especialment al Grup SanCop que amb el seu esforç econòmic l'ha fet possible.

Acció inqualificable

Tot un senyor pi a l'entrada del Tossalet, accedint des de Rafelguaraf

Aquest pròxim cap de setmana vaig a participar d'una forma molt particular en una mena de Dia del Llibre; amb un poc de retard però bé està. I és que al Tossalet (oficialment Tossalnou) tindrà lloc el dissabte un Concurs de pintura ràpida entre les 10 i les 18 hores. Posteriorment les obres seran exposades al públic i el diumenge seran lliurats tres premis (de 400, 300 i 200 euros), que seran atorgats a parer d'un jurat de persones enteses en la matèria. Si no m'enganye, allí estaran entre altres persones, Vicent Armiñana, reconegut artista rafelguarafí, i també Albert Abril, que ja és més carcaixentí que rafelguarafí, igual que jo, perquè ja portem vivint més anys a Carcaixent. El cas és que ahir dilluns a l'Ajuntament de Rafelguaraf vaig coincidir amb els organitzadors i em convidaren que participe. Així que allí estaré per facilitar que les persones que es puguen interessar per alguna de les meues obres les puga adquirir o bé les informaré d'on poden aconseguir-les.

La Ribera del Xúquer o la Costera?

I lligant també amb la presentació de La subcomarca de Castelló i les Énoves, ací penge l'article que m'ha publicat el periòdic Levante, edició de La Ribera, en el dia d'avui. Un poc més en concret tracta sobre el tema de la ubicació de la finca del Realenc (el Pinar dels Frares) en la comarca de la Ribera del Xúquer o en la de la Costera. Aquesta darrera que apareix en el dibuix em sembla un absurd. En fi, cada investigador, estudiós, historiador o geògraf farà la ratlla per on crega. Però a mi em sembla més lògic que "geogràficament" el Realenc ha d'entrar en la Ribera. Una altra cosa ben diferent és que si algun dia es tramita una Llei de Comarcalització, supose que la societat ja dirà on vol estar. Perquè pel contrari de l'aspecte geogràfic, des del punt de vista "històric" els pobles de la franja sud de la Ribera del Xúquer formaven part del terme de Xàtiva. A mi, almenys, em passa que sempre he tingut i tinc un sentiment d'estima i fins i tot d'enyor per la ciutat socarrada.

Diumenge passat, 1 d'abril, vàrem presentar a Castelló el llibre La subcomarca de Castelló i les Énoves. Va intervindre l'historiador carcaixentí, actualment director de l'Arxiu del Regne de València, en Francesc Torres i Faus. Tenint en compte que feia un diumenge més que primaveral, gairebé estiuenc, que hi havia una concentració motera al poble, i que a més a més el llibre ja s'ha presentat anteriorment a Manuel, a l'Énova, a Rafelguaraf i a la Pobla Llarga... en fi, que podríem dir que l'assistència d'unes vint-i-cinc persones no va estar mal.

Un dels assistents, castelloner, professor d'història i arqueòleg, li va comunicar a Joan que ha aparegut una vila romana, i va quedar amb ell que anirien a veure-ho. Li vaig dir a Joan que fera algunes fotos. I açò em recorda que encara tenim pendent fer unes passejades en companyia d'un xicot d'Algemesí que ens va dir que ens acompanyaria pels termes, si més no, de la Pobla Llarga i de Rafelguaraf. Caldrà recordar-li-ho per quedar amb ell quan li vinga bé.

Pep Jeroni i jo

No són 2, és una sola olivera

Robert i Pep Jeroni al riurau

Dissabte passat vaig tenir el gran plaer d'esmorzar, a Murla, en companyia de Robert Cortell i son tio Pep Jeroni. Aquest home, un homenot físicament, ho és també en el sentit de "gran" persona per la seua bonhomia, pels seus sentiments, pel seu trellat. I per això és que li vaig dedicar un relat inspirat en la seua persona: Un caçador de trellat, que va guanyar el 2on. premi (no previst en les bases de la convocatòria) en el Mossèn Còdol d'Igualada, enguany farà deu anys. A més a més de la satisfacció que em produeix visitar la Marina, escoltar a persones com Pep Jeroni és una gran sort. Sempre acabe pegant-li voltes a alguna expressió o manera de dir, a alguna paraula. En aquesta ocasió també. I he de buscar en diccionaris i on calga a veure si trobe una paraula que li vaig escoltar; encara que em sembla que serà un castellanisme. Quin home, Pep Jeroni. Va camí dels 81 anys i ací el tenim més ben plantat i animós que molts jóvens. De vegades diu que té un cert sentiment de vergonya, per quan està en un dels dos bars del poble, els quals visita alternativament, i veure que els companys són a penes de poc més dels 65 anys.

Després anàrem a visitar un riurau en les proximitats del poble, i també anàrem a la recerca d'unes antiquíssimes oliveres que hi ha pels encontorns. I en veiérem una... Mare de Déu quina olivera! En la meua vida mai havia tingut el plaer de contemplar i tocar un monument viu com aquell. Però no diré per on para no siga cosa que algun capritxós se la vulga endur al seu xalet. Vaig mirar, ahir dimarts, el Costumari botànic de Joan Pellicer, i no l'anomena entre unes quantes que posa a títol d'exemple d'oliveres monumentals que hi ha per la Marina. Vos assegure que aquesta mereix formar part d'un catàleg d'arbres monumentals. Supose, espere i desitge que ja estarà catalogada i protegida.

La primera oroneta d'enguany

Les primeres roselles

La cervesa de diumenge, no és la 1ª

Des de primeries de març, sobretot la setmana de Falles, que estava esperant l'arribada de la primavera, vull dir d'una forma real i efectiva, amb això de les flors i començar a veure alguns pardalets que arriben a les nostres terres per ara. I xe!, de moment, res de res, fins que diumenge passat... de sobte escolte com si un ocell que m'agrada bastant "raonara" en les proximitats. Mire pel balcó i no veig res pel carrer. Mire pel pati i, en efecte, en l'antena del meu veí Batiste, allí estava la primera oroneta (u oronella) de la temporada. En fi, que ara sí que ha arribat a tots els efectes la primavera, el bon temps. Després vaig fer unes fotos de les primeres roselles que he vist arribant a Rafelguaraf i també d'unes flors ben boniques, malgrat ser flors que naixen i moren a la vora del camí, a qualsevol marge. Però boniques, ho són molt. A més, avui dimecres que és quan he pogut passar les fotos a l'ordinador, he comprovat que els dompedros (Mirabilis jalapa) de l'arbre que tinc d'enfront de casa també han tret ja els primers brots.

Anunci de presentació d'un llibre:

el pròxim diumenge 1 d'abril, a les 12,00 hs., al saló d'actes de L'Obrera de Castelló, presentació del llibre La subcomarca de Castelló i les Énoves. A més del senyor alcalde de la població, hi intervindrà el director de l'Arxiu del Regne de València, senyor en Francesc Torres i Faus, i els dos autors: Vicent Sanchis i Martínez i Joan Català i Cebrià, que tancarà l'acte.

Dijous passat, a Carcaixent, hi hagué una manifestació que no m'atrevisc a alfarrassar la quantitat d'assistents, però a bon segur que n'eren alguns centenars. Pel que a mi respecta em va semblar gairebé una festa, doncs el fet que hi hagueren alguns músics, ben joves, va animar la cosa. Em va alegrar veure com una gran majoria eren joves, que de cinquanta en amunt sembla que estem anestesiats. Encara com, després de tot el futur és d'ells i ara mateix tal com està la cosa... ho tenen ben negre. En tot cas, destacaré, això sobretot, que no vaig veure males maneres, ni violència, ni insults cap a ningú. Civisme democràtic contra la brutalitat que hem vist aquests dies passats a València.