De vegades amb unes poques línies, senzilles i esquemàtiques, però ben conjuminades es poden aconseguir efectes molt bonics. L'amic Vicent Flores, de Barxeta, em va enviar aquest dibuix, fet per Patrícia Albiol, i que tenia ganes de posar ací al bloc. Em sembla que en algunes escoles s'està treballant una adaptació teatral per a públic infantil que vaig fer l'any passat.

A propòsit de Berfull penge aquest vídeo, del senyor Antonio Acuña, que acabe de veure pel youtube per la seua actualitat. De fet s'aprecien fins i tot unes cates arqueològiques. Aquest és l'estat actual de Berfull... Vergonya em fa i només que vergonya, en un país que diu ser la 8a. potència econòmica mundial. Però, com a societat avançada, sensible i culta... com si estiguérem a l'Àfrica. Esperem que les darreres gestions que s'estan fent aconseguisquen evitar que Berfull siga un muntó de pedres.

Fa poc més d'un any vaig posar una nota a propòsit que per part de l'Ajuntament de Rafelguaraf s'estaven fent gestions per tal de salvar el llogaret de Berfull. Doncs bé, pel que he pogut llegir en premsa i m'han contat algunes persones, sembla que la corporació ha rebut una subvenció (crec que per a quatre anys) de vora 300.000 euros per tal de començar a rehabilitar Berfull; i no sé si rehabilitar és la paraula correcta. En tot cas, en estar declarat el conjunt com a BIC (Bé d'Interés Cultural) s'està procedint a la realització prèvia d'unes cates arqueològiques, que ara per ara pareix ser que no han trobat res que no vaja més enllà de l'edat mitja.

No obstant això, li vaig deixar a l'arqueòleg unes peces de ceràmica que vaig trobar en tombar el mal anomenat molí de Berfull, i també unes altres que aparegueren en fer el poliesportiu municipal de Rafelguaraf, sobretot per la zona de la piscina i parets que envolten el recinte. Sembla que per a dur a terme aquesta rehabilitació es crearà un taller d'ocupació en què hi haurà persones contractades de diverses especialitats, treballant primer que res en la rehabilitació de les teulades, etc.

En fi, que ara tot apunta que tenim raons per l'esperança, i encara que siga a poc a poc, és posible que al final s'aconseguirà el que estic segur que moltes persones volem: SALVAR BERFULL! Si és així, el nom més adequat per a aquella primera novel·la meua, que vaig escriure amb la finalitat de remoure consciències per a evitar la desaparició del llogaret, no haurà sigut un esforç debades. I per aquest motiu el títol més encertat ja no serà Adéu a Berfull, sinó Fàtima de Berfull, que és el títol de la tercera edició en el còmput global.

Per si de cas no se vos ocorre punxar en l'apartat Agenda i altres, a partir de hui, dia 5 de gener, he posat aquesta nota:

-El pròxim diumenge, dia 30 de gener a les 12,00 hores, tindrà lloc la presentació del llibre La Subcomarca de Castelló i les Énoves al Centre Cultural de l'Énova. L'acte consistirà en uns parlaments de l'Alcalde de l'Énova, del senyor Aurelià Lairón, dels autors: Joan Català i Vicent Sanchis, i tancarà el Diputat d'Empreses Públiques.

El senyor Aurelià Lairón és, entre altres coses, historiador, Arxiver de l'Ajuntament d'Alzira i professor de la Universitat Catòlica de València, que farà uns primers comentaris a propòsit de l'obra. Farieu bé, doncs, forasters i gent del terreny sobretot, en acompanyar-nos en l'esmentat acte que pretén promoure el sentiment de subcomarca entre els poc més de 20.000 habitants que hi resideixen, alhora que revitalitzar una denominació històrica i documentada per al conjunt dels pobles que reguen, des de molt abans de 1325, de la Séquia Comuna: Manuel, l'Énova, Rafelguaraf, Sant Joanet, Senyera, Castelló i la Pobla Llarga.

S'ha fet una edició única de 1.000 exemplars a repartir proporcionalment entre els set pobles. Llibres que estaran a la venda a partir del dilluns, dia 31 de gener, al preu de 20 euros. El llibre és de format DIN A-4, amb unes 400 pàgines, 72 mapes i 260 fotografies.

El nostre amic Gonçal Benavent, historiador, arxiver, col·laborador de la revista La Bellota i membre de l'Associació Cultural Mitja Galta, de Manuel, ha vist publicat recentment un article seu titulat Memoria y desmemoria de la represión franquista. Aproximación al caso valenciano. I ho ha fet en una revista que es diu Viento Sur, la lectura del qual vos recomane (http://www.vientosur.info/sumarios/index.php?x=113) Jo l'he llegit i estic d'acord amb ell. Al meu parer, ni amb la Transició ni després encara no s'han resolt una sèrie de coses que, tant els intel·lectuals, historiadors, escriptors, periodistes i la societat en general haurem de tractar amb completa llibertat com més anem més cada dia. I un poc a propòsit d'açò, de moment, jo mateix vos anuncie la pròxima publicació d'una novel·la meua, titulada Cendres de Ternils, que tracta precisament del temps de la dictadura franquista i la transició democràtica. Segons l'editorial (Edicions 96) sembla que entre Falles (19 de març) i el dia del llibre (23 d'abril) volen tenir-lo en les llibreries.

Estimats i estimades: vos desitge que passeu unes molt bones festes nadalenques amb els vostres familiars i amics, i que tingueu tots un feliç i millor any 2011, sobretot ple de salut i felicitat.

Acompanye aquesta foto a mode de tarja de felicitació. Es tracta de Sugus, un conill d'Índies, cobai de la meua filla Flàvia. De segur que quan seria menut cabria en la caseta, però ara li hem hagut de comprar una altra nova, de fusta i més gran, perquè passe les nits a cobert en la galeria.

No és que siga jo molt aficionat al futbol. Tampoc és que siga un gran bevedor de cervesa, però... Vinga, va, un dia és un dia, i vaig a fer publicitat d'una cervesa que no puc beure. No per res, sinó perquè em sembla que per ací no es ven aquesta marca.

Amb independència que cadascú de nosaltres vulguem o no (la independència), ens agrade o no (la independència), compartim o no (la independència), desitgem o no (la independència), votem o no per (la independència)... en tot cas és innegable que aquest vídeo està molt ben fet. Tant que han aconseguit un récord mundial a la participació popular en un Lipdub. Per altra banda, però a propòsit, ací vos deixe el Poema per als meus fills, de Robert Cortell.

Avui vaig a donar-vos una bona notícia:

no us obliga cap llei a ser perfectes,

ni cap bandera a morir com herois,

ni cap raça a demostrar la puresa,

ni cap creença a viure agenollats,

ni cap joc a ser els millors,

ni cap veritat a no pensar,

ni cap costum a deixar-vos portar,

ni cap mestre a encertar sempre,

ni cap déu a resignar-vos,

ni cap predicador a defugir la raó.

A Carcaixent em sembla que passarà desapercebuda la publicació d'una obra de poesia del poeta, narrador i autor teatral Robert Cortell. Però així són les coses en tocant a la cultura. El cas és que li acaben de publicar una obra escrita en castellà. I això perquè la inspiració li va vindre quan, les connexions del suprem ordinador que és el cervell, pareix ser que estaven connectades de manera que els impulsos nerviosos i mecànics transmesos al braç i la mà no podien fer altra cosa que deixar escrites en el paper en blanc les grafies d'aquest idioma que també és nostre. I no s'ho perdeu, que està publicada l'obra en una col·lecció amb autors clàssics i altres tant nacionals com internacionals de reconegut prestigi; sens dubte com ell mateix ho comença a ser. L'obra es diu OTRAS VOCES, publicada per EDICIONES VITRUVIO, de Madrid. En la contraportada interior diu sobre l'obra: "OTRAS VOCES es, por tanto, su primer libro en castellano. Importante oportunidad para leer a un poeta reflexivo, lúcido, que mira el interior del hombre y conoce su laberinto." En fi, com passa bastants vegades, Cortell crec que serà més prompte reconegut fora que a casa nostra. I això que també ha aconseguit un premi important ací com el Premi de poesia Marc Granell 2008.


En reproduïsc una. Es diu Tierra, dedicada a Amparo Jurado


Acaricio la tierra y me gusta respirarla,
cuando la lluvia se filtra entre las ramas
de esta vieja encina que nunca desfallece
y sobrevuela el tiempo y sus derrotas. 

Adoro esta tierra mojada y todo aquello
que ha ingeniado el hombre para llevar agua
a sus campos, como esta abandonada noria
y la acequia que discurre bajo el suelo.

Cerca del río, entre los juncos, unas garzas
gruñen mientras buscan su alimento, y yo,
pegado a tierra, vislumbro nuevos vuelos
que nadie me niega, pues estoy solo.

Es tan íntima esta tierra que la escondo
en un rincón oculto de mi anatomía,
y así la amo, con la mirada hacia adentro,
para que nadie pueda robarme su secreto.

La tardor és temps de premis i altres activitats literàries, i, també, de la collita dels cítrics perquè al meu xicotet país les clementines són molt primerenques i ja fa dies que la collita ha començat; és un aspecte que recorde sempre amb enyorança. El cas és que aquesta vesprada, amb un sol magnífic després d'uns dies de vent i mal oratge, he fet un passeig i m'he enviscat les mans per menjar-me les primeres clementines de la temporada... i una taronja, que ja estava ben bona, amb el sucre més que suficient. Ara mateix, ací al meu estudi i mentre escric aquestes línies encara fa aqueixa olor tan agradable que deixa pelar a mà la fruita llevant-li la corfa.

Respecte al primer aspecte, literari, ací teniu una foto de la presentació de la setmana passada. La veritat siga dita és que no va vindre massa gent. Potser l'hora i entre setmana... Ara, això sí, els que vingueren eren tots de molta qualitat. En la foto teniu sols una petita mostra, i que no se m'enfade ningú dels altres trenta-tants més, m'acompanyen d'esquerra a dreta: Francesc Adrià, premi Octubre de Teatre i premi de Teatre Infantil de la SGAE; Robert Cortell, poeta, autor teatral també, i amic abnegat sempre per tirar-me una mà en qualsevol circumstància; Francesc Torres, historiador i director de l'Arxiu del Regne de València, i davant de tots una bellesa asiàtica, i potser la nostra més jove lectora: Laia, una criatura tan bonica com simpàtica, riallera i eixerida.

Sempre m'han agradat molt els mapes i els plànols, ja siguen antics o actuals. Fa uns dies vaig veure en la Biblioteca Digital Mundial un mapa d'Holanda de finals del s.XVIII (1791) que m'ha sorprés un poc. Resulta que uns anys en arrere vaig escriure un relat que es diu Carta a Wassenaar. I això per la relació d'amistat amb un xicot holandés que conec d'allà, i m'abellia fer algun relat que hi estiguera relacionat. De manera que se'm va ocórrer que un dibuixant flamenc escrivia a uns suposats familiars d'aquella població; o siga, una recreació literària en què el pintor flamenc del s.XVI, Anthonie Van den Winjgaerde*, escriu a uns suposats familiars que tindria a Wassenaar, una xicoteta població costanera holandesa, prop de Leiden, (Leyden en el mapa) situada a cent quilòmetres al nord de la ciutat d’Anvers, on hom suposa que va nàixer Winjgaerde.

Però, com vos deia, el que m'ha sorprés és que he vist en el mapa que junt a la població de Wassenaar (escrit "Wassenaer" en el mapa) apareix un topònim que diu "Wingarden". I em pregunte per aqueixa similitud amb Winjgaerde, que va ser l'autor d'uns dibuixos magnífics d'algunes ciutats de l'antic regne de València. Serà el significat el mateix? Guàrdia de la vinya o de les vinyes?  I és que segons em comentava l'amic holandés, Fred Schoorl, en holandés "winj" és "vi" i "gaerde" és guàrdia o guardià. En fi, siga o no siga la traducció la mateixa, en tot cas de vegades la ficció i la realitat no van molt separades, almenys hi ha una gran similitud entre el topònim i el cognom.

*Dibuixant flamenc, pintor de cambra del rei Felip II, traduït de vegades com a Antonio de las Viñas o de Bruselas i Antoine de la Vigne a determinats documents. Sembla que va nàixer a Anvers entorn l’any 1520. La tasca principal de Winjgaerde esdevingué en un inventari gràfic de les grans ciutats espanyoles i concretament les de la Corona d’Aragó, que les recorregué en 1563. Els dibuixos valencians són a l’Österreichische Nationalbibliothek de Viena. Hom l’ha anomenat el millor topògraf del seu temps, però la qualificació que més li escau és la de stadschilder, pintor de ciutats. No és cap exageració qualificar les panoràmiques de 1563 com la més sensacional aportació a la nostra iconografia geogràfica i arquitectònica (Les vistes valencianes d’Anthonie van den Winjgaerde. Vicenç M. Rosselló i al. Conselleria de Cultura, Educació i Ciència. València, 1990).

I ara, a manera d'una altra prova, definitiva, vaig a veure si es queda amb la presentació que jo vull...  Doncs, sí, en efecte. Funciona correctament. Així que, ara mateix plegue trastos pel que fa a la reforma del bloc. Més endavant intentaré posar algun vídeo o enllaç musical, i l'entrevista que em va fer Robert Cortell. En fi, de moment vaig a preparar un poc la xarrada sobre bandolerisme que hem de tindre el pròxim dissabte al Pla de Corrals, al bell recer del Buixcarró (o potser més correctament dir ja Boscarró) després d'empassar-nos un plat de paella. Encara com que vindrà Manel Arcos, periodista i investigador a nivell de País Valencià sobre el bandolerisme, que en sap moltíssim més.