AVENTURA A TUNÍSIA

     

Josep Llorens, editor de Tabarca Llibres, ha complit amb la paraula donada i acaba de publicar-me AVENTURA A TUNÍSIA, novel·la que en la primera edició portava per títol AVENTURA AL DESERT (Edicions la Xara). Així es tanca la publicació de les novel·les de la trilogia morisca, que Llorens va dir que em publicaria poc després que el vaig conéixer com a conseqüència d'haver guanyat el premi Ciutat de Torrent de 2003. Així que ja ho sabeu, les obres que conformen la trilogia de temàtica morisca ja està completa a la venda. Supose que la podeu adquirir a les principals llibreries o bé directament a Tabarca Llibres, i, a Rafelguaraf, a la botiga de Salvador Castelló.

He de dir que les tres són reedicions que difereixen mínimament de les obres originals; que ningú es porte a engany. I això és perquè, pel que fa als textos, per a publicar-les en Tabarca, abans les vaig revisar i corregir amb deteniment, fent alguns retocs puntuals, esmenant alguna xicoteta errada, etc., a més de canviar mínimament els títols, i per això és que les considere més adequades. Doncs bé, a propòsit de tot açò, de vegades em pregunte quins títols són els més adequats i fins i tot quines portades m'atrauen més. Quant a les portades les que més m'agraden son Adéu a Berfull en la segona edició (dissenyada per l'artista carcaixentí Pasqual Boqueta); respecte Memòries d'un alamí l'edició de Columna Edicions (reproducció parcial d'un quadre del pintor austríac orientalista Deutsch), i pel que fa a Aventura a Tunísia la d'aquesta edició de Tabarca.

Finalment, vos confesse una cosa que em fa molta il·lusió: veure algun dia publicada la trilogia morisca tota junta, amb tapa dura i incloent uns pocs mapes que ubiquen l'àmbit geogràfic on transcorren els fets. Seria com un llibre de tres parts per ordre cronològic dels contextos històris en què transcorren les històries, i amb els títols que més m'agraden: Memòries d'un alamí, Fàtima de Berfull i Aventura a Tunísia; que és el mateix ordre en què aconselle la seua lectura a tota persona que s'interesse.

En el 50 aniversari de Nosaltres, els valencians

Ahir divendres vaig estar a Manuel, a la Biblioteca municipal, on Pau Viciano va presentar la seua darrera obra: De Llorente a Marx. Estudis sobre l'obra cívica de Joan Fuster. Va presentar l'acte un regidor de l'Ajuntament de Manuel (entenc que seria del Bloc o Compromís), que abans va presentar el diputat Joan Baldoví, que em va donar molt bona impressió, a més d'agradar-me les coses que va dir per coneixedor del seu conciutadà suecà, així com algunes anècdotes que descriuen el caràcter d'un homenot com Fuster. Després, Pau va fer una interessantíssima intervenció en què va explicar el seu treball, editat per la Càtedra Joan Fuster de la Universitat de València.
Doncs bé, encara que conec un poquet, molt poquet certament, Viciano, em vaig quedar gratament impressionat durant la seua intervenció. Perquè tot i que Viciano és Doctor en Història Medieval, no obstant això, em semblava que estava escoltant en realitat un Doctor en Història Contemporània. Però clar, una cosa són els estudis acadèmics que una persona puga fer, i una altra allà on ens porta la vida per les circumstàncies que siga, i Pau Viciano va demostrar un nivell intel·lectual per a mi... no sé com vos ho diria, si em permeteu ara un poc una matisació de vocabulari més agrícola, que l'home es guanya ben bé les garrofes.
Respecte el llibre, ara, només fent-li una ullada a la contraportada i a l'inici de la introducció, em sembla que pot ser un llibre molt il·lustratiu, si més no per a mi, per a les persones que, com jo, tenim un coeficient intel·lectual ajustat. És a dir, com a mínim, de segur que pot ajudar a moltes persones a entendre millor qui era Fuster. Abans de llegir l'obra, aquest és l'alfarràs inicial que li faig.

Quan els trabucs refilaven

A propòsit de l'últim llibre de l'oliver Manel Arcos, Quan els trabucs refilaven, publicat per edicions Tívoli, de Gandia, he de dir que jo he col·laborat en el mateix; i passe a contar-vos com i de quina manera ha sigut la cosa.
Va ser a finals d'agost passat que Manel em va enviar un correu en què em proposava de participar en l'obra fent un estudi preliminar sobre el seu estil, la seua manera de narrar les històries, resultat de les seues investigacions sobre bandolers valencians del segle XIX. D'entrada li vaig contestar que jo no em considerava la persona més adequada, i que mirara de proposar-li-ho a algun conegut/da que fóra llicenciat en filologia. Però davant la seua insistència, al final vaig acceptar de fer un estudi preliminar sobre l'estil que utilitza Manel en els seus llibres.
Doncs bé, aquesta setmana passada vaig rebre el llibre i he de confessar-vos que ara estic orgullós d'haver col·laborat amb ell, permeteu-me que ho diga. I és que, independentment que jo estiga o no al nivell del prologuista (Germà Ramírez, de la Universitat de València) i un investigador històric de Dénia, Jaume Noguera; com vos deia, estic molt content que el meu nom aparega en un llibre de Manel Arcos i Martínez, que ara mateix em sembla probablement la persona que més sap del bandolerisme valencià del segle XIX.
I és que, en la mesura que conec mínimament el tema, per haver-me posat en el mateix tot i que en un àmbit molt més reduït, estrictament Barxeta i la zona al voltant del Buixcarró, i només de pensar en la quantitat de viatges, anades i vingudes que haurà fet a tota mena d'arxius, però sobretot i especialment les múltiples explicacions que haurà hagut de donar per tal que els diferents rectors (Amigo Sancho, con la iglesia hemos topado) de totes les parròquies de les comarques centrals del País li hagen facilitat l'accés als documents: és a dir, només en els entrebancs que haurà hagut de patir per a accedir a la informació... això sols, vos ho dic com ho sent, crec que ja el fa mereixedor d'un premi.
A més, compartisc amb ell l'interés per les publicacions que ens aproximen a la nostra història, al nostre passat. Un passat que fóra bo que coneguérem més tothom, la societat en conjunt, encara que fóra sols per evitar repetir allò que hom diu: tropessar amb la mateixa pedra. Xe, que estic content i desvanit. Es nota? I, naturalment, el llibre és molt recomanable. Com ho sent és que vos ho dic.

Dimarts 13, i amenaça de pluges fortes. I una rectificació d'última hora

El tema de la tertúlia serà bàsicament sobre aquest llibre

Com que "el que diu que sí també diu que no" i entenc que també  a l'inrevés, i "la paraula és l'home", que diuen al meu poble, és el cas que aquest cap de setmana el tinc quasi de gom a gom. O siga, tot és voler centrar-me en una novel·la... i no hi ha mans.

Vejam, divendres 16 tinc la presentació de Cendres de Ternils a Manuel; cosa de què no em queixe en absolut. Seria un borinot i molt més encara, un desagraït, si no fóra una persona com cal i em queixara de participar en la presentació d'un llibre que és meu, i que gràcies a una editorial que es juga els diners s'ha publicat.

Però ara, un poc d'imprevist, he d'afegir un altre acte més, i és que diumenge 25, en un dels raconets del món on caldrà que em busqueu si em perd algun dia (el Pla de Corrals), participaré en una tertúlia posterior a una paella sobre bandolerisme als voltants del Buixcarró i la vall de Barxeta. O siga, que bàsicament parlaré de Bandolerisme a Barxeta (Bernat i els dos germans Escrivà); especialment d'aquests dos germans que són els bandolers protagonistes de la que espere que a poc a poc siga una llegenda famosa, compartida ara per ara -únicament, em sembla- entre els pobles de Barxeta (la Costera) i Rafelguaraf (la Ribera).

Per si vos abelleix, vos faig sabedors que hi haurà una visita guiada (preu 13 euros, inclou dinar). Per a participar, contacteu amb Lluís Seguí, telèfon 665 469 828. L'eixida serà a les 9,30 h. des de les escoletes del Pla de Corrals, i el dinar està previst cap a les 14,00 h. al bar Buixcarró. Hi haurà alguns pocs exemplars a la venda dels dos llibres: Bandolerisme a Barxeta i Cendres de Ternils.

Cendres de Ternils a Manuel (porta de la Ribera i/o de la Costera)

Benvolguts i benvolgudes:

El pròxim divendres dia 16 de novembre, a les 20,00 hores, tindré el plaer de presentar a Manuel (Biblioteca municipal. C/Àngel, 28) la meua darrera novel·la Cendres de Ternils, publicada per Edicions 96 de la Pobla Llarga.

Per altra banda, aprofite per celebrar haver arribat ja a les 10.000 visites del meu blog. El blog el vaig iniciar amb un altre format i gràcies al meu company de treball a les Corts Valencianes, Miquel Boronat, pel febrer de 2006. Després, en 2008 o 2009, no recorde bé què va passar que vaig perdre les entrades fins aquells moments. De manera que no sé si les visites es refereixen des d'aleshores ençà o des d'un principi pel 2006. En fi, que això és el que hi ha.

Tampoc és que em preocupe molt ni massa tenir més o menys visites. De fet, vos recorde que només tinc un blog no tant pel fet de fer públiques una sèrie d'idees o reflexions, sinó només únicament i exclusiva pel fet de dir ací estic i açò és el que faig. És l'única manera d'estar viu en aquest món tan banal en què el que no ix per la tele és com si no existira, i perquè algun que altre visitant ocasional del blog puga saber de la meua obra. O siga, clar i ras, només pretenc donar a conéixer els meus treballs, allò que faig per pur plaer sense estar lligat a modes ni repetir-me contant cent vegades la mateixa història. Faig el que em dóna la gana... i això no té preu. I que ningún s'ofenga, que no ho faig en segones intencions ni ànim de criticar cap company o companya de lletres. Escric el que m'abelleix i això és el que continuaré fent. Per aquest motiu no sóc ni millor ni pitjor que ningú, senzillament sóc qui sóc i com sóc.

Petites històries particulars (Ressenya de Cendres de Ternils)

Ressenya de Cendres de Ternils feta per la professora Pura Santacreu, i publicada en les pàgines del Postdata del periòdic Levante (9-XI-2012). La penge ací per si voleu llegir-la.

Castellsdesorra, blog de Pasqual Adrià

Francesc Adrià, Vicent Sanchis, Robert Cortell i Francesc Torres

A Carcaixent, l'amic i company de lletres Pascual Adrià ha preparat un blog de lletres: Castellsdesorra, en què em convida a participar. De moment estan ell, el seu cosí Paco i un altre xicot carcaixentí, David Oliver. I coneixent un poc l'existència d'altres apassionats per l'escriptura, em pregunte, podríem fer una associació d'escriptores i escriptors carcaixentins?...
Xe, compte. Ho dic en broma. A mi no em busqueu per compromisos, que no estic per participar en molts actes, allò que diem fer "vida social". En altres circumstàncies potser sí que m'haguera agradat. Només heu de recordar que el meu blog es diu Notes de l'exili. Doncs això, exiliat estic ja quasi per complet de sopars, reunions, conferències i altres embolics. De manera que estic preparant una selecció de les meues obres de narrativa, perquè entenc que això és el que volen. I dins de les de narrativa, sols aquelles obres que n'hi ha exemplars a la venda; o siga, excloent les obres ja exhaurides. Així que... en això que estic ara mateix. Li done la benvinguda a Castellsdesorra a aquest núvol fugisser que suposa estar en la xarxa.

Tertúlia a ca Pasqual Adrià

I vista la forta competència dels carcaixentins, m'hauré d'exiliar a Rafelguaraf, perquè allí em sembla que sóc el millor escriptor, encara que siga sols per allò del refrany castellà: en el país de los ciegos el tuerto es el rey. Doncs bé, em sembla que dec ser el millor escriptor del carrer Joan de Déu Montañés, en el tram comprés entre els carrers Jaume I i Ateneu Musical; els que viuen més enllà desconec si s'entretenen amb el futbol o amb el vol dels coloms. Sí. Des que va faltar el tio Sento Botella (Vicent Abril), que s'intitulava a si mateix "el agricultor poeta", i en la mesura que crec conéixer el personal que hi resideix... diria que per ací van els tirs. Ara, des d'aquest estiu passat tinc una amiga, una rafelguarafina que espere i desitge que arribe a aconseguir una de les seues il·lusions en aquest món de l'escriptura. I aleshores ja en seríem dos. Si n'hi ha més gent... ho ignore.

Compromisos i més compromisos

Des de fa quasi any i mig que tinc una novel·la mig embastada. Vull dir, que la tinc parada, que no avance. I per quin motiu? Doncs, per xicotets compromisos i altres coses que van eixint va eixint i que fan que vaja ajornant-la una setmana darrere una altra, un mes darrere un altre. Clar, és comprensible que isquen coses a les que no puc dir que no. Igual que jo demane a una persona un favor o col·laboració qualsevol, òbviament, jo també he de correspondre. I corresponc. I per això em passa el que em passa. De manera que porte bastant de temps sense fer el que més m'agrada: escriure, contar històries. Total que he fet un llistat amb les coses en què estic posat, que tinc pensat fer, que porte entre mans... i resulta que m'ix una vintena de temes que tinc més o menys en marxa. I em plantege com solucionar un poc tot açò. Total que l'altre dia vaig començar a sentir-me un poc estressat, o com aquell de l'anunci en un entorn caribeny: "me estoy agobiando". De manera que, traduint del refrany castellà, "a grans mals grans remeis", i vaig a començar a dir que no. Que aquest és un problema que tinc de sempre, no saber dir que no. I ho hauré de fer. Sense més dilacions. Ja.
P.D. I una altra te'n diré. Treballe un poc a cavall, entre Carcaixent i Rafelguaraf, on tinc el meu estudi i les "ferramentes" de treball. Perquè ací a Carcaixent per no tindre no tinc ni una flexió verbal, ni un simple diccionari, ni el Salt instal·lat en l'ordinador portàtil de la pometa -que per cert, note que comença a desbaratar-se. I ara vé allò que escric una nota quasi que pensat i fet, ni tan sols li passe un corrector, que era el que solia fer abans, quan ja donava un text per més o menys bo. I, clar... i de seguida em pilla Maria Josep les faltes!

Tall de feina amb preferència:

Reprendre novel·la Bandolers

Reprendre L'hort de Miquel: continuïtat i pervivència

Les dones del nostre país

Les dones són majoria en els actes en què intervinc

En la foto del fons, un grup d'escriptors de Carcaixent

Dimecres passat, a l'ermita de Sant Roc de Ternils, un lloc magnífic i esplèndid que els carcaixentins i carcaixentines hauríem d'utilitzar molt més, va tindre lloc la trobada de clubs de lectura de la Ribera del Xúquer (en realitat el de Carcaixent, el de Polinyà i no sé si hi havia algú de Corbera). A ull de mal alfarrassador que sóc, em sembla que l'assistència estaria al voltant d'unes 40 persones; no les vaig contar. Si bé és de destacar, cosa que he observat en diverses ocasions sobretot al voltant de presentacions de llibres, que la gran majoria eren dones. Potser un 80%. Clar, ara afegisc que hi havia futbol, -com no?-, la difícil competència dels "gladiadors" d'avui en dia (panem et circenses). I aquesta pot resultar una bona excusa per aventurar que potser l'absència del gènere masculí va ser deguda al fet que es varen deixar arrossegar per l'entreteniment més fàcil i còmode. Enxufes la tele i via, t'ho donen tot fet.

En fi, siga com siga i pel que siga, la veritat és que de fa temps que mai trobe a faltar a ningú. I també és cert que avui en dia, malgrat tots els avanços tecnològics, etc., etc., a l'hora del contacte directe, més humà, cara a cara... sempre tenim coses a fer. Però, en tot cas trobe admirable que les dones siguen tan... constants, sensibles, cultes, inquietes? Sabeu què us dic? LES DONES AL PODER! Sí, sí. Per què anar amb més romanços? I ara em ve al pensament Fàtima de Berfull, Llibertat Martí, i altres personatges femenins que he volgut destacar en algunes obres. Per cert, a propòsit d'açò, crec que el futur dels països àrabs, democràtic i progressista, passa necessàriament perquè les dones reivindiquen el que en justícia els correspon en la societat. I clar, ací entrem també nosaltres, perquè un poc "moros" en aquest sentit també ho som encara, o no?

Qüestió de valors

             Acabe d'escoltar per la ràdio que a Catalunya, i no sé si ho diré bé ara a continuació, uns investigadors de l'IVACAT creuen possible aconseguir en un termini d'un any i mig una vacuna per curar o prevenir la sida. En la notícia es diu també que calen uns 3 milions d'euros per finançar les investigacions pertinents. Bé, poc dalt o baix, això és el que m'ha paregut entendre.

       Comentaris que se m'ocorren ara mateix. ¿Serà possible que investigadors d'una malaltia tan greu com aqueixa, hagen de suplicar 3 milions d'euros per trobar una solució a tantes i tantes persones que podrien veure la llum al seu problema de salut? No m'estranyaria gens ni miqueta. En quina mena de país vivim? Doncs en un país on triomfen les coses banals i fer diners d'una forma fàcil i ràpida, un país més bé tercermundista que valora molt més un futbolista que un investigador o científic.

        Per cert, a mi m'agrada el futbol. Però crec que la societat s'ha tornat boja quan justifica que alguns futbolistes cobren barbaritats de diners... mentre hi ha greus problemes en mantenir científics i investigadors, que sols treballen per un sou, amb la finalitat d'aconseguir remeis a malalties i altres problemes de la humanitat sencera. Açò hi ha algú amb un mínim de trellat que ho entenga?

Recordatori de trobada

          Per si de cas hi ha algú que no ho sàpiga encara, dels qui es deixeu caure per aquest blog, vos recorde que el pròxim dimecres, dia 24 d'octubre, a les 19,00 h. i al magnífic paratge de l'Ermita de Sant Roc de Ternils, de Carcaixent, tindrà lloc la segona trobada o encontre dels clubs de lectura de la Ribera del Xúquer. En aquesta ocasio és al voltant de la meua darrera novel·la, Cendres de Ternils, publicada per Edicions 96 de Carcaixent.

     Així que allí que vos esperem, si vos ve de gust vindre i participar. Per cert, a la persona que em faça la pregunta més original o simpàtica li regalaré una altra de les meues obres, a elegir. Podeu accedir per la rotonda sud de Carcaixent, agafant el camí d'Alberic. Trobareu l'ermita a poc més d'un quilòmetre.

Novetats

Una. Els amics d'Edicions 96 han tret el número 2 (tardor 2012) de la seua revista de foment de la lectura 96milmotsmés. En ella hi ha una xicoteta entrevista que m'han fet. La veritat és que s'ha quedat molt bé la cosa. Així m'ho pareix a mi. I no pel fet que jo hi aparega, òbviament, que aquesta és la part menys estètica de l'assumpte, sinó perquè en conjunt em sembla un format atractiu i molt ben presentat, a més del contingut, és clar. Xe, que ho fan molt bé els treballadors i treballadores de l'empresa. Ací baix teniu la portada i l'enllaç per si la voleu llegir:

http://issuu.com/edicions96/docs/butllet__tardor_2012

Dos. Amb motiu de les festes de Carcaixent, també Edicions 96 està promocionant unes quantes obres d'autors i temàtica local. Amb aquest motiu han preparat un cartellet de promoció de les obres esmentades. És aquest d'ací baix:

I tres. M'he assabentat que en una altra universitat d'Estats Units també tenen Memòries d'un alamí. Ara es tracta de la Indiana University a Bloomington. Bé, en realitat açò no té major interés, però a mi no deixa de sorprendre'm. M'imagine que serà perquè en aquelles universitats hi ha la possibilitat d'estudiar català, o potser és que hi ha el que es diu lectorat? de català, i per això arribarà, entre altres, la meua novel·la. Què voleu que us diga? Desvanit que em trobe per açò. En tot cas, en l'apartat de catàlegs, ara mateix aquestes són les referències als Estats Units:
The Library of Congress, Washington.
University Library, Illinois at Urbana-Champaign.
Yale University Library, New Haven.
Indiana University, Bloomington.