Si no ho conte, rebente

El professor Antoni Furió

Si no ho conte, rebente.

Aquesta setmana, en concret el dimarts passat 21 de gener, d'Edicions 96 em passaren un correu electrònic (i també em felefonà l'editora, Dolors Pedrós). El cas és que m'informaven d'un correu en què, Dolors Jimeno, del grup de lectura "el Micalet parla de llibres" (Societat Coral el Micalet, de València), s'interessava per les meues dades de contacte. I tot perquè el senyor Antoni Furió li havia recomanat la meua novel·la Cendres de Ternils.

Per si algú dels qui visiten aquest blog encara que siga per atzar, no sap de qui es tracta, vos diré que el senyor Antoni Furió és Catedràtic d'Història Medieval de la Universitat de València. I el fet que sense tenir cap relació d'amistat amb ell, recomane una obra meua, això, almenys per a mi, és un fet que m'ompli d'orgull. En fi, ja veieu què poc fa falta perquè un escriptor com jo se senta feliç, molt feliç.

Acudits, facècies i succeïts (4)

Camps de vinya a la Domaine de Malijay

Château de Malijay

4. Els de l'Alcúdia

 

Fa molts anys un grup nombrós de jornalers ternilencs i alcudiencs es trobaven pel sud de França, on havien anat a guanyar-se les garrofes fent la temporada de la verema; en concret a una finca anomenada Domaine de Malijay, situada entre Violès i Jonquières, al departament de Vaucluse. La bona qüestió és que allà s'allotjaven en unes cambres bastant grans, on hi havia els llits i lliteres, i on també tenien taquilles per guardar els objectes personals. I allí mateix era normal, de tant en tant, en els seus moments de descans, que es formaren grupets parlant de diverses qüestions que es plantejaven. L'altre lloc on s'ajuntaven era en un saló menjador gran, on, en un lateral hi havia foguers per guisar i fer els corresponents menjars, tant el desdejuni o esmorzar com el dinar i el sopar. Que una vegada allò s'animava i si la gent estava amb ganes de festa, en ocasions pareixia com si foren "las bodas de Canaan", si més no, per l'ambient animat i la bona camaraderia regnant.

El cas és que, en una ocasió estaven xarrant un grup de sis o set en la cambra on tenien els llits i les taquilles, i en un moment determinat es va obrir un diàleg espontani entre el tio Nofre Camacurta, de Ternils, i un jornaler de l'Alcúdia que li deien Jaume, al voltant de en quin any s'hauria realitzat la xarxa del clavegueram de l'Alcúdia. Abans de passar més endavant, cal dir que el tio Nofre Camacurta era, com el seu àlies deia, una persona que coixejava un poc, perquè de xiquet havia tingut una malaltia que l'havia deixat amb una cama menys desenrotllada. I una altra cosa important que cal matisar, és que entre Ternils i l'Alcúdia s'arrossegava de molts anys en arrere una mena d'enfrontament, semblant al que mantenien molts pobles valencians veïns. Però en aquest cas, a més a més, perquè la gran majoria dels veïns de l'Alcúdia mantenien viu l'esperit d'independència municipal, considerant que l'Alcúdia havia sigut un poble independent i ara estava integrat com una pedania del terme de Ternils.

Bé, doncs, fetes aquestes matisacions, és el cas que el tio Nofre Camacurta comentava que al seu parer, segons creia recordar, la xarxa de clavegueram de l'Alcúdia s'hauria fet l'any 1962, mentre que Jaume deia que no, que havia sigut un any abans. I ací tens que un i l'altre s'enxarxaren en una petita discussió sense major èmfasi ni alçar ni poc ni molt la veu. El cas és que, a poc a poc, i segons que entraven o eixien de la cambra, algunes persones més varen intervindre espontàniament en el debat. De forma que anaven canviant un poc els oients i els intervinents en la controvèrsia, segons que s'afegien a recolzar el parer d'un dels dos. I el ben cert és que totes les persones de l'Alcúdia que intervingueren en la conversa es posicionaren a favor de la tesi del seu conciutadà. Mentres que, entre els ternilencs que intervingueren, n'hi havia de totes les opinions.

El cas és que ací tens que d'aquest tema es passaren a altres sense més pols ni caramull, al temps que el tio Nofre es quedava momentàniament callat, fumant, sense dir res més, com un poc absent dels nous temes que eixien a relluir. I és que, en realitat, alguna cosa es notava en ell... com si no haguera donat per tancat el debat. De manera que, al remat, en un moment en què allí no hi havia cap jornaler de l'Alcúdia, el tio Nofre va i diu davant la sola presència de tres o quatre jornalers de Ternils:

–Els de l'Alcúdia...

Tot seriós, amb els ulls un poc llagrimosos per una conjuntivitis, tirant el fum del cigarret que s'estava fumant.

–...no han tingut...

Torna a fer una calada lenta al cigarret.

–...ni tenen...

I els jornalers ternilencs es queden mirant-lo a veure quina mena de sentència farà.

–...ni tindran...

Tots expectants i intrigats a veure què dirà finalment.

–...en la puta vida coneixement!

I tot seguit diu, amb una pregunta a la qual ell mateix dóna resposta:

–¿Serà possible que ningú d'ells ni tan sols haja dubtat un instant i tots s'han posat del costat de Jaume? Doncs... està clar i és evident: perquè jo sóc de Ternils i Jaume és de l'Alcúdia.

Felicitació nadalenca

Com que ara mateix estic sense ordinador, permeteu-me que encara que siga a través del blog vos desitge a totes i a tots que passeu uns Bons Nadals amb les vostres famílies i amics i altres persones que vos estimen, així com que tingueu un Feliç Any Nou 2014.

Manel Arcos a Rafelguaraf

Si per qualsevol circumstància sou dels qui vos agraden les històries de bandolers i encara no heu tingut ocasió d'escoltar a Manel Arcos, el dilluns dia 23, a les 19,30 hores i a la Llar dels Jubilats de Rafelguaraf tindré el plaer de participar en la presentació d'una de les darreres obres publicades d'aquest investigador d'Oliva, una de les persones que més saben ara mateix sobre el bandolerisme valencià del segle XIX.

En la meua intervenció, que procuraré siga ben curta, també avançaré dos aspectes puntuals sobre fets de bandolerisme referits a Rafelguaraf, segons que he pogut saber de fa poc. Ah, per cert, que en el llibre que presenta Manel Arcos titulat Quan els trabucs refilaven he col·laborat fent un xicotet estudi de l'estil narratiu de Manel, que al meu parer és molt encertat per fer més atractiva la lectura per al públic en general.

Pasqual Adrià

Tertúlia a la casa Blava, amb Pasqual

És més ampla la terra
on molt més fàcil que viure és morir

Des del mes d'agost passat volia escriure unes notes sobre Pasqual Adrià. Ha arribat el moment de passar del desig al fet. D'ara endavant els dies 5 i 6 d'agost seran dies de trist record per a mi. No debades, el dia 6 va tindre lloc el soterrar d'un bon amic carcaixentí dels Quatre Camins, Pasqual Adrià Conejero, amb qui compartia des de feia alguns anys la dèria per l'escriptura, entre altres penes i alegries.

Supose que jo no era una persona d'aquelles que es poden considerar amics en el sentit més adequat de la paraula. Vull dir, no era un amic d'aquells amb qui t'ajuntes prou sovint per anar ací o allà, compartir taula al voltant d'una paella o anar de torrada, etcètera. No obstant això, sí que em considerava amic d'ell, i afectat, ara, per la seua falta. Potser en realitat he sigut més bé un conegut. Encara que en els darrers anys, com avançava adés, sí que havíem compartit alguns bons instants de tertúlia, sobretot al voltant del món de les lletres entre altres moments en què intentàvem també arreglar el món, malgrat que no ens poguérem arreglar nosaltres mateixos. Ja sabeu.

Vaig conéixer Pasqual Adrià seria l'any 1982, quan va entrar a treballar a l'Ajuntament de Carcaixent com a oficial electricista. Així, i malgrat que els treballadors i treballadores de l'ajuntament formàvem part de tres grups: la policia municipal, la brigada d'obres i serveis i el personal d'oficines, no obstant això, alguns contactes i relació teníem, inevitablement. I va ser llavors que ja em va sorprendre Pasqual quan em vaig assabentar que una persona com ell, que fins aquells moments estava treballant d'electricista per una important empresa -que si no recorde mal es diria aleshores Hidroelèctrica Espanyola, ara Iberdrola-, es deixara aquella empresa en què de segur que gaudia d'un bon sou i bones condicions de treball, per accedir, mitjançant l'oposició corresponent, a una plaça de funcionari municipal.

Doncs bé, aquell mateix any, em va tornar a sorprendre en veure que era capaç i s'hi dedicava com a músic en el seu temps lliure a tocar la dolçaina. De manera que poc abans de la pantanada, recorde que va organitzar un curset, al qual em vaig apuntar, per a ensenyar-nos a tocar aquest instrument tan típic valencià. Però d'ací no va passar la cosa, perquè en vespres de començar el curs vingué el desastre de Tous... i allò ja no es va dur a terme, o si es va dur a terme jo almenys no el vaig fer. Aleshores hi havia moltes altres dedicacions més necessàries i imprescindibles que em feren impossible allò.

Fa molts anys, un dia coincidírem en el tren anant a València i parlàrem dels nostres projectes més immediats. Casualment coincidírem en què volíem provar de millorar, fins i tot deixant els nostres llocs de treball a l'ajuntament. I així va ser que, per la meua part, a finals del 1986 me'n vaig anar a treballar a les Corts Valencianes. A partir d'ací vaig perdre el contacte que a través de l'ajuntament tenia amb Pasqual. Però ell no parava de fer i idear coses, i d'una forma o altra més prompte o més tard me n'assabentava. De manera que encara que no puc precisar els anys i l'ordre de les seues activitats, ara mateix no estic segur si també va arribar a mamprendre algun tipus de dedicació gastronòmica, que més endavant va deixar l'ajuntament per ser cofundador de l'editorial Edicions 96. També va tindre algunes activitats d'ajuda mitjançant la relaxació, com a persona vitalista que a través de la ment i dels pensaments positius sap autoajudar-se i ajudar els altres per superar moments de dificultats.

Tertúlia al pati de la casa Blava, amb Pasqual

Ja afectat per la malaltia, impossibilitat de continuar treballant amb normalitat, Pasqual mantenia un parell de blogs a la xarxa d'internet amb dues de les seues passions: la gastronomia, que tant el va ajudar a superar moments crítics (M'agrada cuinar, http://adhoc-magradacuinar.blogspot.com.es/), i un blog de literatura (Castells de sorra, http://castellsdesorra.blogspot.com.es/) en què va tindre a bé incloure'm.

Ara em venen al record dues de les darreres ocasions en què parlàrem a sa casa. A finals de la primavera passada li vaig dur un parell de falcats de fenoll i pebrella, que allí mateix a sa casa que anomenava la casa Blava, vaig triar i netejar els manolls, i volia que li diguera on els havia fet. “No, home, no. Això és un secret”, li vaig dir en broma, per a tot seguit dir-li on havia fet aquelles herbes tan aromàtiques i bones per a la cuina.

Com a escriptor tenia publicats un poemari, El picaporta dubtós; una novel·la ambientada a Carcaixent, Falsa biografia, i la seua darrera obra publicada, Ojalá volvamos a vernos, testimoni narratiu de la seua amarga experiència que pot servir d'ajuda a altres persones. Però també tenia a punt un altre poemari, que al meu parer no desmereix el primer si no és que el supera, i que crec que s'hauria de publicar. A més de tenir una novel·la inèdita i una altra que estava embastant.

En les tertúlies també hi havia algun moment en què comentava com volia la seua família, especialment la seua estimadíssima Pura, i les seues filles Núria i Anna. I sempre, en acomiadar-me d'ell, em donava les “gràcies per la visita”. Ara em sap greu no haver anat a veure'l més vegades, i encara em sorprenc com Pasqual sabia suportar tan sacrificadament els embats dels danys col·laterals de la malaltia. I respecte la nostra dèria per escriure, comentava que amb la nostra passió per les lletres no ens anàvem a menjar un torrat, però només que tinguérem per menjar-nos una paella, això ja s'ho valia tot.

Pasqual Adrià ha sigut un personatge d'aquells que et sorprenen molt gratament i per diverses coses. Sobretot per la seua capacitat per dedicar-se a diverses professions o activitats, i veure que en més o en menys en la majoria d'elles era capaç de sortir-se'n bé. Tot i que, supose que algun que altre fracàs tindria, com és lògic pensar. Que normalment les persones gairebé només solem veure dels altres la part fàcil o bonica, i en canvi ignorem o no valorem les ocasions en què les coses no els han eixit bé. A més dels molts sacrificis i esforços que han hagut de fer per aconseguir allò de què ens sorprenem, i alguns arribem a envejar o, millor, a admirar o a tenir com a models a seguir. Realment Pasqual Adrià era una d'aqueixes persones que destaquen per les seues qualitats. Una persona d'aquelles que arribem a creure que són imprescindibles.

En la darrera visita que li vaig fer em va deixar un llibre, un catàleg de l'exposició Els horts de tarongers... que ja no he arribat a tornar-li en persona. De fet, el darrer contacte que vaig tindre amb ell va ser pel facebook el dia 2 de juliol en què volia anar a tornar-li'l, però em va dir que tornava a estar al Clínic i que ja m'avisaria en tornar...
Confesse ara i ací que en faltar Pasqual jo no sabia com anar a sa casa i tornar-li el llibre a Pura. I això és perquè, perdoneu-me que impúdicament em despulle un poc i admeta una cosa. Jo, que sóc de llàgrima fàcil, pensava que em vindrien ganes de plorar, que no sabria comportar-me amb la serenitat suficient i no encomanar-li a Pura els plors vàries setmanes després del seu traspàs. Així que vaig aprofitar l'acte d'homenatge del passat dimecres 20 de novembre, i li vaig tornar el llibre a Pura... Però, sobtadament, quan menys m'ho esperava em vaig emocionar i no m'eixien les paraules. Li demane disculpes a Pura per no haver sabut comportar-me. A mi em fa molta vergonya que em vegen plorar. Perquè jo m'he emocionat i plorat bastant aquesta vida. I plore, ara, també.

El seu darrer llibre, potser de títol premonitori, li vaig dir a Pasqual que no el llegiria. Cosa que va comprendre perquè ell sabia que a mi no em calia llegir-lo per saber del mal del cranc. En tot cas, efectivament, tant de bo ens tornem a veure, Pasqual. Almenys, jo, espere i desitge tornar-te a veure. Perquè, encara que ningú som perfectes, una de les millors coses que ens pot oferir la vida és arribar a tenir la sort i el plaer de conéixer i gaudir de l'amistat d'algunes persones que, per unes circumstàncies o altres admirem i fins i tot tenim com a referents. Per a mi una d'aqueixes persones has sigut tu, Pasqual.

Carcaixent M'agrada & Mitja Galta

El sol ens molestava un poc a l'hora de la foto

Diumenge passat l'amic Pau Martínez (membre de l'associació cultural Mitja Galta, de Manuel, i de l'equip de redacció de la revista La Bellota, entre altres coses), va fer de guia d'un grup de conciutadans carcaixentins i carcaixentines de l'associació cultural Carcaixent M'agrada, que s'interessaren en participar per conéixer de primera mà el conjunt de pobles des de Manuel fins a l'Énova; és a dir, passant des de l'extrem a ponent de Manuel, per Faldeta, Torreta, l'Abat, Sanç fins a l'Énova, a llevant, visitant entre altres coses la casa del pintor Estruch o veient coses referides a la séquia Comuna de l'Énova (el document més antic és de 1315, i fins i tot hom creu que a mitjans del segle XIII, en el Llibre del Repartiment, ja es fa menció de la seua existència), i els partidors de Sanç. També visitaren la vila romana dels Alters, de la qual prompte va a inaugurar-se a València una gran exposició que caldrà visitar, i fins i tot apropant-se finalment a una de les sénies que hi ha al terme de l'Énova.

Jo no vaig poder participar en la primera part de la visita, però sí al final, a la vila romana i la sénia. I em sembla que els va agradar. La veritat és que estic segur que hi ha pobles que estan molt pròxims a nosaltres i no coneixem algunes de les seues coses de més interés des d'un punt de vista artístic o cultural. I jo em pregunte, bé, encara no he anat a Nova York, i és ben possible que no vaja mai en ma vida, però... com pot ser que encara no haja visitat pobles pròxims on visc, com ara, per exemple, no he estat mai a... la Pobla del Duc, ni a Otos, ni a... què poca vergonya que tinc! Això sí que em dol més que el fet que no aniré a Nova York, que tot siga dit de pas, tampoc és que m'importaria anar-hi. Però considere més important el veïnat, no sé si m'enteneu.

En fi, en la foto final que va fer Ivan, des de dalt la sénia, estic en primera fila junt a la meua excompanya de l'Ajuntament de Carcaixent, Carlota Picot, tot un caràcter!

Acudits, facècies i succeïts (3)

Camp de remolatxa a França

Vinyes a França

3. Incrèduls

Fa molts anys en arrere, quan molts dels jornalers ternilencs havien d'emigrar a Europa per guanyar-se el pa, n'hi havia d'ells que anaven dues vegades a l'any a França a fer temporades estacionals per a treballar. I ho feien bàsicament a dos llocs concrets del país veí: en primer lloc, a una zona situada al nord de París, pels departaments del Oise i Aisne, a poblacions com Beauvais, Compiegne i Soissons, on treballaven en la feina de la remolatxa que era un treball ben pesat; i l'altre punt era al sud-est de França, sobretot per la zona del Languedoc-Rosselló per a fer la temporada de la verema.

Doncs bé, segons que comentaven alguns el treball de la verema era poc més que anar a jugar. Tot i exagerant un poc les coses, perquè si la verema no era tan pesada com fer la temporada de la remolatxa per determinades qüestions, sí que ho era també per les hores de treball, o les temperatures extremes que de vegades havien de patir, sobretot quan bufava el vent de mistral. En tot cas no es podia comparar, segons manifestaven, la verema amb la remolatxa.
I el ben cert és que ara mateix no recorde exactament què feien en concret amb la remolatxa, si és que les plantaven o arrancaven, supose que seria açò últim. Però sí que recorde molt bé que es queixaven molt del llom, entre altres coses perquè el fang s'apegava molt a les botes de goma, de manera que només avançar unes passes es feia molt pesat. Potser per això és que quan tenien uns instants de descans només pensaven que en gastar bromes i en menjar i beure prou com per aguantar tan dur treball.

El cas és que en certa ocasió, una quadrilla que estava allà pels anys 60, quan encara a l'estat espanyol, o almenys per les comarques del País Valencià, no eren coneguts els anomenats Testimonis de Jehovà, una religió a partir del cristianisme amb unes idees bastants peculiars... Bé, doncs, com anava dient, un dia d'esplai, després del dinar i mentre feien la tertúlia uns, i altres jugaven a les cartes prenent café, etc., s'acostaren per allí unes persones a qui no coneixien, ben vestides, amb maletins, com si foren viatjants o representants comercials.
Total, ells que només els véren vindre es quedaren un poc amb la mosca damunt el nas; imagineu-vos-els: sense mudar, cares cansades, un tant abatuts, fent raonaments i comentant alguns projectes, recordant les famílies a València... I en això que el mateix cap de quadrilla, que mastegava bastant bé el francés, que s'alça i empés per les circumstàncies es dirigeix cap als nouvinguts.

–Hola. Com estan vostés? –que els diu en francés.

Salutació a la qual contestaren aquelles persones, interessant-se per la colla de jornalers.

–Bé, ací estem, prenent café i descansant hui diumenge... –que els digué el cap de la colla.

I així que continuaren parlant amb el cap de quadrilla, fins que al cap d'uns instants, quan la resta de treballadors ja havien arribat a agafar la idea de què pretenien aquells visitants amb aspecte de representants d'una casa d'assegurances o de venedors de llibres, va i un dels més veterans del grup li va preguntar al cap de quadrilla, que ja no sabia per on tirar per llevar-se'ls de damunt:

–Xe, Batiste, però què volen aquesta gent?

–Ei,... doncs això que vos he dit. Fan propaganda d'una religió, una església que es diu Testimonis de Jehovà.

–Sí, està clar. Però, ara, què volen?

–Si volem apuntar-nos a eixa església.

–Això està fet. Que et diguen quant hem de cobrar i ens hi apuntem tots!

Quan el cap de quadrilla els ho va traduir, els testimonis de Jehovà feren cara de pomes agres i sense més romanços se l'amollaren. I, per allí, ¿cal dir que ja no tornaren més a fer proselitisme entre aquells jornalers incrèduls?

I ara la documentació històrica sobre Berfull

Sant Miquel dels Reis, seu de la Biblioteca Valenciana i de l'AVL

En efecte. Si el passat mes d'agost donava notícia respecte a haver aconseguit per fi la documentació històrica del Tossalet, procedent de l'Arxiu del Comte de Ròtova, ara en donaré també una altra però referida a Berfull. Aquest dilluns passat vaig estar a la Biblioteca Valenciana (a Sant Miquel dels Reis, València) per veure part de la documentació històrica que tracta d'aquest desafortunat llogaret del terme de Rafelguaraf, existent en l'Arxiu de la família Saavedra-Rodrigo.

Doncs bé, cal dir que encara que no està totalment catalogada la documentació, no obstant això, ara per ara hi ha alguns documents que ja es poden consultar i que tracten, pel que fa a dates extremes, des de principis del segle XVI (1505) fins a principis del XX (1914), és a dir, un període de temps d'uns quatre-cents anys. Com era d'esperar, majorment són documents referits a les famílies que posseïren durant més temps el senyoriu de Berfull, en concret les famílies Dassió i Rodrigo. I de moment, si no vaig errat, mirant un índex en pdf que m'han facilitat, he calculat que seran aproximadament una cinquantena de documents els que tracten directament o indirecta de Berfull.

I en això que estic també posat. I és que, quan es té molt d'interés en un tema més prompte o més tard acaba donant els seus fruits. Perquè, pel que fa a la documentació referida a Berfull, a l'igual que en el cas del Tossalet, també feia molt de temps que anava darrere d'ella; més d'una vintena d'anys ja. I ara és que l'estic aconseguint. I al respecte he d'agrair l'ajuda i els bons consells del mestre i amic Paco i del tècnic de la Biblioteca Valenciana Xavier Asins. Als dos, moltíssimes gràcies.

Portal i Casa de la Senyoria de Berfull

Nota prèvia a Acudits, facècies i succeïts (Caràcters ternilencs)

Dibuix de caràcters populars del pintor Josep Estruch

El 12 d'agost de 2013 vaig inicar la publicació al blog d'una sèrie de relats curts que duu per títol Acudits, facècies i succeïts i per subtítol Caràcters ternilencs; subtítol que diu ben clar de què tracten els relats, en estar referit al gentilici de les persones nascudes o residents a Ternils, poble fictici que em vaig inventar en la novel·la Cendres de Ternils.

I al respecte, cal dir que una característica comuna a tots ells és que seran relats curts entre un i dos fulls. En general, primer que res plantejaré l'escenari i els protagonistes, deixant com a últim i a mode de remat una frase que a vegades serà graciosa i altres no tant, però que explica ben a les clares un determinada manera de ser: un caràcter ternilenc.

En alguns casos potser requeriria una certa explicació aqueixa frase final. Però en la mesura possible intentaré evitar-ho, perquè el que m'interessa és descriure uns determinats comportaments. I avance que alguns són poc o gens “políticament correctes” per masclistes, bròfecs, etc. Però és que són així, tal com és la vida. Ja sabem que la realitat supera la ficció, i fins i tot afegiria que sovint la supera amb escreix.

Dir també, finalment, que alguns dels relats els he viscut jo mateix i altres me'ls han contat. En algun cas, al lector o lectora podran resultar-li coneguts per ser acudits, facècies o succeïts que tothom conta com a propis del seu poble, o bé d'un altre poble més o menys pròxim o popular.

Acudits, facècies i succeïts (2)

Rafael Lanusse i Mª Teresa Sabalete

Amb la família Lanusse Peiró quasi al complet

2. Provincia de...?

Fa quasi trenta anys, un amic meu de tarannà simpàtic i sovint donat a parlar en to de broma tenia llogat un local a Carcaixent. En concret, un bar-cafeteria situat en un dels carrers a la vora del parc Navarro Darás; local molt conegut per tothom de la ciutat i rodalia. El cas ben cert és que, a causa d'una inspecció efectuada al local per l'ajuntament de part de la conselleria de Sanitat, se li va obrir un expedient perquè li faltava un llibre d'inspecció sanitària. I això, malgrat que el meu amic, complidor escrupolós de tots els requisits legals, va manifestar que no disposava encara del llibre perquè no estaven fets per la impremta; de la qual cosa, fins i tot n'era sabedora la pròpia conselleria. En tot cas, com que la burocràcia sol ser freda i de vegades irracional, aquell expedient va fer el seu camí derivant en una multa que li imposaren, donant-li al final de la notificació escrita complida informació dels terminis i possibilitats de recórrer en contra de la sanció econòmica.

Total, que un dia s'anima a anar a València a la conselleria de Sanitat. I una vegada allí, en informació general li indiquen el departament, secció, negociat, etc., on s'havia de dirigir. Però com que el meu amic estava pixant-se que ja no podia aguantar-se més, va preguntar pels serveis:

–Allí a la dreta els té vosté.

Va ràpid i entra, però... ai!, allò estava... com estava que ix més prompte que havia entrat, i torna i li diu a l'informador:

–Escolte, vosté, quan té necessitat utilitza aquests serveis?

–No, jo no.

–Doncs jo, tampoc.

Així que se'n puja a la planta on li havien dit, pensant si està en veritat a la conselleria de Sanitat, perquè almenys, d'higiene, ben poca. Per allí mateix mira i troba uns altres serveis, ara sí en condicions, on buida la bufeta. Tot seguit, arribat a la seua destinació, demana permís per a entrar i, una vegada dins observa que l'atén una funcionària bastant jove que amb un aire displicent i sense estressar-se gens ni miqueta li diu que s'assega. Així ho fa, i el meu amic li explica el motiu de la seua compareixença amb els papers de l'expedient en les mans. La bona qüestió és que en un moment donat la funcionària va i comença a omplir un formulari amb les dades de l'interessat:

–Entonces, usted se llama Rafael Lanu...?

–Rafael Lanusse Peiró. Lanusse amb dues esses.

–Y vive en... –i com si tinguera dificultat per llegir el valencià, diu– Avenida la Poblallarga?

–És separat: la Pobla Llarga. Ací ho té escrit, mire.

–Sí. Ya veo, la Pobla Llarga. Però la cafeteria está en Carcai...?

–La cafeteria està a –i li lletreja el nom de la població–: CARCAIXENT, amb ics.

–Però usted vive allí o en la Puebla Larga?

–La cafeteria està a Carcaixent, però jo visc a l'avinguda la Pobla Llarga, a Rafelguaraf.

–Cómo?

–Sí, que visc a Rafelguaraf

–Rafel... qué?

El meu amic, igual que abans li lletreja el topònim: RAFELGUARAF.

–Ya –i escriu alhora que sil·labeja desxifrant el nom–: Ra-fel-gua-raf. Muy bien.

I quan ja pareix que l'abnegada funcionària ha acabat, va i li pregunta–: Provincia de...?

El meu amic Rafael –com el tio Canya de la cançó d'Al Tall– en un brevíssim instant es queda entre indignat i sorprés pel desconeixement del que hauria de saber una funcionària de la Generalitat Valenciana, a banda del motiu absurd que l'ha portat allí. I ell, que de vegades actua més ràpid que pensa, li etziba amb un to d'ironia continguda, esperant algun tipus de reacció in extremis:

–LUGO!

Però... xe, res de res. I per increïble que parega, la funcionària, sense fer el mínim gest d'incredulitat, anota LUGO, i afegeix finalment:

–Muy bien. Pues ya hemos terminado.

Total que, Rafael, estranyat que no s'ho acaba de creure, s'alça, s'acomiada i se'n torna a casa... I ja mai més va tindre notícia de la multa que li imposaven en aquell expedient.

(Aquest és un succeït real, o siga, un fet vertader nom i topònims inclosos, per tant, qualsevol paregut amb la realitat NO és pura coincidència) P.D.: I jo afegisc ara: si a la delegació de correus de Lugo hi havia funcionàries/s per l'estil, vés a saber si a hores d'ara encara hi haurà una carta a nom del meu amic pegant voltes per aquella província gallega.

Divendres 18, a l'Agència de Lectura de Manuel

Divendres que ve, dia 18, a les 20,00 h. i a l'Agència de Lectura de Manuel tindré el plaer de participar en la presentació d'una de les darreres obres de Manel Arcos, sobre bandolerisme valencià del segle XIX. En aquesta ocasió es tracta de l'obra Quan els trabucs refilaven, en què vaig col·laborar amb un xicotet estudi preliminar que du per títol Un autor, un estil. Si vos abelleix i podeu vindre, estarem ben contents de comptar amb la vostra companyia.
Per cert, no sé si faig bé o mal en dir-ho, però si no m'equivoque igual hi ha una misteleta i una coca de la llanda que fa la mare de la regidora de Cultura... que tomba de tos. Per a mi és una de les millors que he provat mai. Sincerament vos ho dic, cada cosa el que siga.

I Concurs de Pintura Ràpida i homenatge a Vicent Armiñana Català

Vicent Armiñana Català, Fill Predilecte de Rafelguaraf

Aquest diumenge, 6 d'octubre, tindrà lloc a Rafelguaraf el I Concurs de Pintura Ràpida “Vicente Armiñana Catalá”. Els premis anunciats són els següents: 1r. 1.500 euros, 2n. 1.000, 3r. 500, 4t. 300, i un primer premi a l'artista local de 200. És a dir, es tracta d'un concurs en què els pintors i pintores s'escampen pertot arreu d'una població per tal de "captar" i plasmar en els llenços la seua particular visió d'aquells aspectes urbans que els semblen de més interés artístic. El temps de realització de les obres serà durant el matí i primeres hores de la vesprada, en què deixaran els treballs realitzats a la mateixa plaça de l'Ajuntament entre les 16 i les 17 hores.

Tot això donarà com a resultat que una selecció dels millors quadres seran exposats a partir de dimarts següent, dia 8, al CIM ubicat al C/Major. I cal dir també que el mateix dimarts, a les 19,00 hores tindrà lloc a l'Auditori Municipal un acte d'homenatge a Vicent Armiñana com a Fill Predilecte de Rafelguaraf, en què entre altres coses es lliuraran els esmentats premis del concurs de pintura, que s'inaugurarà una hora després.

Al respecte només he de dir que em sembla molt encertada la mesura, que supose haurà estat adoptada per unanimitat de la corporació municipal. Perquè Vicent Armiñana és una d'aqueixes persones d'una talla humana reeixida, i això, a més a més com a pintor, també pel seu comportament humà, per la senzillesa del seu tracte i l'afabilitat amb tothom. I tant estic d'acord i trobe encertat el nomenament, que ací deixe també constància gràfica i -salvant les distàncies- que ja opinava el mateix ara fa just 35 anys i dos mesos, quan vaig ser fester del Crist del Consol, que el nomenàrem (a ell i la seua muller, i a una altra parella de persones més majors), Clavaris d'Honor. Perquè ja aleshores ens pareixia que era una persona mereixedora de tot tipus de reconeixements, a més de ser un fill il·lustre del poble per la seua trajectòria com a professional de l'art. Vaja doncs, per endavant, la meua més sincera enhorabona a Vicent Armiñana Català, així com a la seua família i amics que de segur que se sentiran ben orgullosos amb aquest nomenament.

En tot cas, si hom vol saber un poc de la seua trajectòria, només cal punxar en aquest enllaç d'ací baix, que vos remetrà a una publicació molt interessant en pdf., la més recent que tracta del personatge. Vos aconselle que li feu una ullada.

http://ocw.um.es/artes-1/procedimientos-y-tecnicas-pictoricas/otros-recursos-1/v.arminana-obra-artistica-1958-2012.pdf