Una mena de ruta senderista

En la programació d'activitats culturals de l'Ajuntament de Carcaixent, per al pròxim diumenge 24 d'abril hi ha prevista una ruta que han titulat "Rafelguaraf i el Pinar dels Frares, els nostres veïns", i això dins dels actes de commemoració de Carcaixent, 100 anys de ciutat (1916-2016). Recorregut per les sendes i camins entre els dos termes veïns. Ruta apta per a tots els públics.

En eixa ruta col·laboraré amb algunes explicacions sobre aspectes diversos de geografia, història, etc. Si teniu interés podeu posar-se en contacte amb els encarregats del departament de Turisme de l'Ajuntament de Carcaixent:

telèfons 96 245 76 67 / 66,

correu electrònic: turisme@ayto.carcaixent.es

Més endavant detallaré un poc més l'itinerari i algun altre aspecte.

Ahir vaig estar a Manuel

Mireu què fan a un poble amb ganes de fer coses

Ahir vaig estar a Manuel, a la Biblioteca municipal. Feien un acte de commemoració del bombardeig del dia 11 de febrer de 1939 (vespra del bombardeig de Xàtiva); bombardeigs que varen causar molts morts quan el final de la guerra civil ja estava pròxim. Unes morts absolutament innecessàries per a l'esdeveniment de la guerra. Però, en fi, no està mal recordar les barbaritats de què som capaces les persones per no tornar a repetir-les.

El cas és que, una vegada més em va sorprende gratament la quantitat de gent que hi va anar. Crec que serien més de seixanta, que jo veia el local quasi de gom a gom. I és que a Manuel es nota que hi ha un bon ambient, una gran sensibilitat per les coses tocants a la cultura i potser més encara si és en la nostra llengua. El cas és que la persona que havia d'intervindre no va estar present i es feren càrrec l'historiador Pau Viciano amb el recolzament de Pau Martínez, que sempre sap quedar molt bé en aquests tipus d'actes.

Doncs bé, aprofite per a dir que el pròxim 4 de març participaré jo mateix a la Biblioteca de Manuel en el Club de lectura que s'ha format allí. La primera obra que estan llegint és Adéu a Berfull o Fàtima de Berfull, que ja sabeu que són la mateixa obra. Amb molt de gust estaré amb ells i, si és possible, passaré unes imatges sobre el llogaret.

Tercera edició d'Adéu a Berfull, amb el nou títol

I ja posats també vos anuncie que participaré en el Club de lectura del Micalet (a València) el dia 14 de desembre, en què parlarem de Cendres de Ternils; ho dic perquè en principi m'havien donat la data del 23 de novembre.

El sentit de les paraules. Rancor o rancúnia

L'odi, de Salvador Dalí

El meu caràcter és com el d'aquelles persones que de moment es callen coses que els molesten, ofenen, etc., fetes o dites per altres. Però no eternament, i arriba un dia que rebenten per tot el que s'havien callat. Perquè també la meua paciència té un límit. Segur que enteneu el que vull dir.
Recentment he trencat la relació que he tingut amb una persona durant bastants anys. Li he dit un parell de coses que varen ser les gotes que vessaren el got de la meua paciència, i que des de setembre de 2014 tenia ganes de dir-li. Quina reacció cregueu que ha tingut eixa persona? Doncs, ofesa, m'ha dit que sóc un rancorós.
Bé. En la nostra llengua tenim rancor i rancúnia, i trobem que l'IEC defineix rancor com “ressentiment tenaç” i rancúnia com “sentiment inveterat d'odi, de malícia envers algú”. Mentres que l'AVL diu que rancor és “ressentiment, odi o ira tenaç contra algú”, i en rancúnia remet a “rancor”. Clar, a partir d'eixes definicions podem entrar en les de ressentiment, tenaç, inveterat, odi, malícia, ira... i potser encara més si busquem el significat d'aquestes últimes.
Dit això, no tinc clar, segons les definicions, si sóc rancorós o no. Perquè si bé és veritat que podria passar per un “ressentiment tenaç”, en mi no hi ha cap ànim d'odi respecte a eixa persona. I això ni ara ni mai, quan en alguna ocasió anterior m'ha passat alguna cosa pareguda. Jo crec que en realitat a mi el que em passa és que tinc “memòria”, i quan hi ha algú que està tocant-me els “nassos” de fa temps, de segur que acabarà amb la meua paciència més prompte o més tard; com ha sigut el cas.
Per cert, aquest tipus de situacions em sembla que a tothom ens en passen, en més o menys, i, per tant, cabria concloure que tots som rancorosos?... No. Excepte que tinguem un ànim d'odi, malícia o ira envers eixes persones, segons que diuen els diccionaris. Ara bé, pel que a mi respecta, reconec que ira, el que es diu ira, sí que que en tenia una poca. Perquè quan portes anys i anys aguantant una situació que et desagrada...
En fi, no em feu massa cas. Açò només que són reflexions que no duen enlloc... o sí. Quan em passen aquests tipus de situacions pense que m'agradaria ser com aquells que a la mínima contesten quan se'ls provoca o es veuen afectats pels comentaris d'altres. Però, què hi farem?, cadascú és com és.

Burrocràcia que no en falte

"Creix l'embolic sobre l'exigència als mestres de tenir un certificat de penals per inscriure's a la borsa de treball. Dies després de les grans cues a les oficines del Ministeri de Justícia a Barcelona, ara el mateix ministeri ha assegurat que no cal presentar el document fins que no es formalitza el contracte. La Conselleria d'Ensenyament, en canvi, insisteix que necessita tenir d'entrada tota la informació. El departament argumenta que ells demanen tota la documentació, ja que quan es necessita un mestre per fer una substitució la incorporació és immediata.

A més, el Ministeri de Justícia afirma que també es pot fer la sol·licitud en altres llocs. La delegació del govern, subdelegació, ajuntaments i altres oficines de l'administració haurien d'expedir un document de sol·licitud del certificat, que serveix com a comprovant fins que arribi el document definitiu."

L'administració sovint és tan irracional que de vegades sembla que fan les coses només que per complicar la vida de les persones, i ara, en temps de crisi, encara més. Un certificat de penals per prendre part en una oposició? Xe, en tot cas si s'aprova i abans de començar a treballar però no demanar papers i papers perquè sí. En fi, Espanya és diferent. 

I per cert, bastants funcionaris i funcionàries, també són diferents, estil antic règim. Poca amabilitat i empatia davant les persones joves que només que intenten que guanyar-se la vida. No dic res més perquè ara mateix estic indignat i segurament me'n passaria.

Una artista, la meua Flàvia

Flàvia caracteritzada de... Sofia Loren

Sí, ja sé que és passió de pare... però és que estic molt desvanit que la meua Flàvia estiga feta un tros d'artista. I si no, ací teniu una xicoteta mostra. Flàvia caracteritzada de Sofia Loren. La foto no té gens de qualitat, que està feta amb la càmera del mòbil. Però no em direu que no s'assembla. Per cert, ací teniu les seues dades de contacte, per si vos interessa.

Felicitació nadalenca

       Ací teniu un arbre de Nadal típic valencià. Sí, ja sé que no té res d'original. De fet ho he agafat pel facebook. Però, en fi, pot passar com un arbre nadalenc del terreny. Així que, en tot cas:

     Vos desitge que passeu molt bones festes en companyia de familiars i amics i altres persones que vos estimen.

       Una abraçada a totes i a tots.

Comentari de Josep Palomero

Heus ací el comentari que fa el senyor Josep Palomero, escriptor, membre de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (actual vicepresident), a propòsit de la Toponímia de Rafelguaraf, que em va editar aquest estiu passat l'Ajuntament de Rafelguaraf. Mitjançant correu electrònic comenta que "és un llibre magnífic, un exemple per a molts altres ajuntaments."

Cal dir, però, que hi ha un xicotet però important error. Figura com a traductora Teresa Muñoz Lloret, cosa que no és certa, ja que el llibre el vaig escriure, com totes les meues obres, en valencià. En tot cas, no està de menys que torne a dir que es va editar per Edicions 96, a la Pobla Llarga. Una editorial que treballa molt bé els seus llibres, perquè disposa d'un personal molt professional que posen tot el seu interés en fer les coses molt ben fetes.

Un comentari sobre Toponímia de Rafelguaraf

Després de demanar-li permís a l'autor d'aquest comentari, Salvador Calatayud Giner, Llicenciat en Geografia i Història, professor de la Facultat de Ciències Econòmiques de la Universitat de València, carcaixentí i historiador admirat per un servidor, és que passe a deixar constància del seu parer.

"Benvolgut Vicent:

abans que res volia demanar-te disculpes pel retard amb què et responc al llibre que em vas enviar. La raó és que el meu germà, atrafegat com va i despistat, no me'l va donar fins la passada setmana (ha passat altres vegades amb coses de Robert Cortell).
T'agraïsc molt la teua amabilitat i et felicite per un llibre tan reeixit. És una obra magnífica per la seua exhaustivitat, per la precisió dels comentaris i per l'encertadíssima combinació de les veus i les fotografies que les acompanyen (per cert, les fotos són en elles mateix un treball de gran valor pel que mostren i per la seua qualitat. La que ompli tota la pàgina 218 és bellíssima i fa somniar). Per la meua inclinació professional m'han interessat especialment els apartats del món rural. I trobe  que, a través de la toponímia, ofereixes informació rellevant sobre, per exemple, els molins, o les infraestructures de reg. Les veus dels horts són especialment interessants i les fotografies que les acompanyen també: quina riquesa de patrimoni de cases als horts! I, com sempre, m'impresiona el cas de Berfull, un lloc tan especial i una destrucció tan lamentable. No m'estranya que t'haja inspirat algun dels altres llibres teus. En fi, m'alegre molt de poder resseguir la teua obra una vegada més, gràcies  a la teua generositat. I espere en el futur poder ser més ràpid en la resposta.

Una abraçada,

Salvador."

Un llibre vell que estime

Aquest llibre, Astronomía popular, va ser editat a Barcelona per Gustavo Gili, Editor, en l'any 1926, quan encara no s'havia descobert el planeta Plutó, tot i que, des de fa uns anys ja no és considerat com a planeta, si no recorde mal. Aquest llibre, malgrat el nivell científic, el vaig consultar en moltes ocasions sent un xiquet, encara que per la meua edat el que més cridava la meua atenció eren uns esbossos biogràfics de científics astrònoms, des dels grecs i alexandrins (Thales, Pitàgores, etc), passant pels àrabs (Al-Mamun, Al-Battaní, etc.), i altres com Copèrnico, Tycho Brahe, Kepler, Galileu, Newton...

Doncs bé, com vos deia, aquest llibre va ser un dels primers que vaig tenir el plaer de llegir, o millor dit, consultar, quan era adolescent. I és el cas que fa uns pocs dies, amb ocasió d'un viatge a Berlín, vaig tenir el plaer de visitar Potsdam, on hi ha l'Observatori Astrofísic que dirigia el professor Ludendorff, que apareix en la primera pàgina:

ASTRONOMÍA POPULAR, por S. Newcomb y R. Engelmann, completamente revisada con arreglo a los descubrimientos más recientes por el Prof. Dr. H. Lundendorff, en colaboración con los profesores Dr. Eberhard, Dr. Freundlich y Dr. Kohlschütter.

Doncs bé, mirant per internet m'assabente que en realitat el director de l'Observatori Astrofísic de Potsdam, es deia Friedrich Wilhelm Hans Ludendorff. I és que per aquella època els noms dels emperadors prussians estaven molt de moda. En tot cas ací teniu una imatge del tal Ludendorff.

Projecte i presentació

Quan fa dos mesos que estic sense posar cap nota, ara vos dic que ha sigut perquè he estat treballant prou en un projecte de llibre que es dirà Recull d'estudis locals, per al qual ja tinc, fins i tot, una proposta de portada. I per altra part, com que me'n vaig uns dies de viatge, també vos dic que el pròxim diumenge dia 11 d'octubre tindré el plaer de participar en la presentació del llibre Gaianes-Xàtiva, un viatge sense tornada de Manel Arcos.

Respecte el projecte de llibre es tracta d'un recull d'articles, col·laboracions, comunicacions i estudis diversos sobre aspectes etnogràfics, geogràfics, històrics i onomàstics de Rafelguaraf (incloent el Realenc que com sabeu és terme de Xàtiva), Ara bé, és un projecte, si va endavant, per a l'any 2018. I quant a la presentació del darrer llibre de Manel, perquè jo mateix el vaig animar que investigara el tema de la matança de la taverna de Rafelguaraf en temps de la primera república (1873). I en aquest llibre, sobretot en l'apartat quart, i final, es tracta d'aquest fet esgarrifador. En fi, això és el que hi ha. Vos deixe ací dues imatges al respecte.

Bandolers reals, pel·lícules a banda

Levante, dimecres 29 de juliol, edició de la Safor

Fa alguns anys que conec l'investigador oliver Manel Arcos. De fet he participat amb ell, a Rafelguaraf i a altres pobles, amb ocasió de la presentació de diverses de les seues obres sobre bandolerisme valencià del segle XIX del qual és un gran coneixedor. El cas és que, en una de les ocasions en què el vaig presentar a Rafelguaraf el vaig animar que estudiara el tema de la matança de la taverna del Raval de l'any 1873. Fets, per cert, que s'han perpetuat en la memòria oral fins i tot amb dades que semblen més de llegenda que realitat, però, mai se sap...

En tot cas, la qüestió és que Manel ha tret en el seu darrer llibre un apartat en què, a mode d'esclat final, narra els fets que acabaren amb la mort d'un matrimoni de taverners i una xiqueta barxetana, que a mi em dóna la sensació que va morir per trobar-se en aquella taverna en un moment fatídic, sense tenir res a veure amb els motius que havien portat fins allí tres matons.

Doncs bé, aquesta setmana passada el periòdic Levante ha publicat un article que vaig fer al respecte, encara que a la Safor s'ha publicat amb el títol que li vaig posar, el mateix que du aquesta entrada (Bandolers reals, pel·lícules a banda), mentre que a la Ribera l'han titulat La matança de Rafelguaraf. Ah!, i ja posats, vos avance que enguany, el dia 11 d'octubre (la vespra dels fets), presentarem a Rafelguaraf aquesta obra de Manel Arcos, Gaianes-Xàtiva, un viatge sense tornada.

Levante, diumenge 2 d'agost, edició de la Ribera

A propòsit dels cartells de toponímia

 

Maria Josep Escrivà és una poeta grauera (del Grau de Gandia) digna hereva de les dots poètiques del seu avantpassat saforenc Ausiàs March, que si vivírem en un país normal seria molt més coneguda i valorada per la seua obra. Però no sols de lletres viu l'ésser humà, així que, a més a més de ser una activista cultural reeixida a la Safor i molt més enllà, com llicenciada en filologia professionalment dedica molt del seu temps a les tasques de correctora d'Edicions 96, l'editorial carcaixentina que ha fet possible que el llibre de Toponímia de Rafelguaraf siga una bella realitat. Doncs bé, el cas és que em fa el següent comentari:

"Digues a l'Ajuntament de Rafelguaraf que s'emmarque els cartells i que els hi expose com les belles mostres estètiques del poble i del terme. Això són joies visuals". 
Així que, per part meua, dit i fet... en paraules textuals de la pròpia Maria Josep. Ah! i cal dir també que eixes fotos tan boniques són obra de Pau Àlvarez, dissenyador del llibre, maquetador, fotògraf i moltes més coses.