Batiste
Llopis, tal com és conegut a Carcaixent, té un lligam molt especial
amb Rafelguaraf. Gràcies al seu fill Juanjo, que em va facilitar una
conversa amb son pare el passat 23 de maig, i als articles de
Frederic Porta publicats al Periódico
el 30-12-2018, i en la revista Blaugranes,
núm. 8, febrer 2019, és que he preparat aquest article per a saber
d’un personatge singular.
Un
xiquet de l’hort de les Parres
El
senyor Batiste va nàixer a Carcaixent el dia 20-5-1916, encara que
això va ser un fet casual. Perquè en eixa data els seus pares
vivien a l'hort de les Parres, on residiren amb els fills i filles
durant dèsset anys. L'hort està en terme de l'Énova però molt
pròxim a Rafelguaraf, a un quilòmetre escàs, motiu pel qual el
senyor Batiste té eixe lligam afectiu que dic: els seus primers set
o huit anys viscuts a l'hort. I és que, entre els propietaris i
sobretot els hortolans, s'establien relacions de convivència amb els
rafelguarafins/es, com si foren uns veïns més; cosa que origina un
sentiment humà universal: que en l'arxiu de la memòria se'ns queden
especialment gravats els anys d'infantesa. Per això em va comentar
alguns records de l’hort de les Parres i del seu entorn: el Riurau,
Rafelguaraf i altres llocs de la rodalia.
 |
| La casa de l'hort de les Parres |
Em
deia el senyor Batiste que anaven a banyar-se en un rebals d'una
séquia. Potser seria la del Pla, en un antic abeurador que hi havia
a l'Assegador (o camí de Selma) que des de l’hort de les Parres
s’adreça cap a la Vereda. Del Riurau recorda que anaven algunes
dones a l’hort a empaperar taronges. Perquè son pare era un
carcaixentí d'aquells emprenedors que es va dedicar al comerç
dels cítrics, que fins i tot arribà a tindre una marca comercial:
La Colombe, una coloma blanca dibuixada en
els timbrats dels papers de seda, amb què embolcallaven les
taronges que exportaven a França. Aquesta activitat la continuarien
després, en deixar l’hort de les Parres i comprar l’hort de Sant
Francesc, a la Pobla Llarga, ben a prop de l’estació del tren; una
finca d'unes cent fanecades vora el camí de la Serratella.
 |
| De Rafael Canet Arenas en facebook, 6 de juliol de 2019 |
La
qüestió és que el senyor Batiste va viure a l'hort de les Parres
fins als set o potser huit anys, quan els pares l'enviaren a viure
amb l’àvia a Carcaixent, prop de l’Asil, i on va prendre la
comunió. Però sense deixar d’estar en contacte en l’hort amb
els pares i germans i germanes tal com venien al món; hort que
aleshores era propietat del marqués de Castellfort, que vivia a
València en el seu palau de l'emblemàtic carrer de Cavallers, just
d’enfront del mateix Palau de la Generalitat.
Un
poc d’història: la Guerra Civil i el Barça
Li
vaig contar al senyor Batiste que els dies 17 i 31 d’agost de 1935
aparegué en la revista Juventud, de Carcaixent, la crònica
d’un partit jugat a Rafelguaraf entre un equip local, l'Àguila, i
el carcaixentí Betis, tal com figura ací: "En
Rafelguaraf. Torneo de Copa: C.D. Aguila, 4 - Betis B. 1. El pasado
domingo se desplazó el Betis a Rafelguaraf para tomar parte en el
torneo organizado en aquella. El desarrollo del partido en la primera
parte fue igualado. Los primeros en marcar fueron los del Aguila a
causa de una “pifia” de Olaya. Los
propietarios del terreno abusaron todo el encuentro del juego brusco,
siendo ello el único factor de la victoria ya que, lo que es juego y
técnica no ha llegado todavía a Rafelguaraf.
En la primera parte los del Aguila lograron tres goals -sic- (uno de
penalty) y por parte del Betis, V. Taléns logra el tanto del honor
en un gran tiro cruzado. En la segunda parte vuelven a marcar los
organizadores del Torneo. El
árbitro, mal".
 |
| De porter blaugrana en un partit amistós |
Si
la crònica va ser objectiva, els locals repartiren prou de “llenya”
potser amb certa connivència per part de l’àrbitre; però
sobretot, allò de “lo que es juego y técnica no ha llegado
todavía a Rafelguaraf” ens va fer somriure bastant. El
senyor Batiste em va dir que els del Betis eren més joves que ell, i
va continuar dient-me que començà a jugar al futbol amb el
Carcaixent, on va destacar com a porter. Motiu pel qual el València
juvenil el va fitxar, i creu que d'això encara deu constar
documentació. El cas és que, per ajudar en el negoci de cítrics de
la família, es va traure el carnet de conduir. I son pare, que es
veia venir el conflicte militar, li va aconsellar que se n’anara
voluntari a la mili. Així, amb un poc de sort podria fer-la com a
conductor d’algun militar de graduació. Tal com va ser, en efecte,
i per això és que, en esclatar la guerra la va passar d’una forma
“relativament” bona: en la rereguarda i com a xòfer d'un cap
militar de la Tercera brigada de carabiners. En tot cas, ja acabada
la guerra, l’enviaren a Barcelona a fer tres anys de servei militar
a les ordres dels vencedors del conflicte.
El
cas és que, ja a Barcelona estant, juntament amb un altre futbolista
també valencià i del València, Ignasi Llàcer, i després de
certes peripècies acabaren fitxats i jugant els dos en el Barça. De
fet, en aquella època en què el senyor Batiste aspirava a jugar de
porter, el Barça afrontava un moment crític: la promoció per
salvar el descens a Segona, cosa que al remat s'evità i, a més,
aconseguint un títol. Em conta que el primer partit que va jugar va
ser al camp del Sabadell. I, com són les coses, que quan estaven
jugant sent que li diuen de darrere la porteria “Llopis”. I, xe!,
va i resulta que era un conegut de Carcaixent amb qui va acabar
abraçant-se per l’alegria. Total és que amb el Barça va jugar unes temporades, entre els anys 1941 a 1944, disputant sis partits
amistosos, perquè llavors el titular i suplent indiscutibles eren
Lluís Miró i Pepe Nogués, que eren molt bons. Recorda també quan
jugaven al camp de les Corts, debutant davant l’Europa amb un
resultat de 7 a 2, i que compartia vestuari amb figures com Raich,
Escolà, Martín i Balmanya.
Continua
fent memòria i em conta que quan el Barça jugava al vell camp de
les Corts, que sempre s'omplia d'aficionats, es donava el cas que
anava perdent la gespa a mesura que avançava la temporada, fins a
quedar convertit en un camp qualsevol de terra. En certa ocasió diu
que els va entrenar el mític Samitier, que li va dir que botara per
damunt d’una cadira: “Usted lánzese con toda la ilusión para
atrapar la pelota. Verá como no nota el dolor en la caída”. Sí,
segur. Ja podia donar-se-les de psicòleg, Samitier, que el bac era
d’aquella manera, assegura el senyor Batiste.
 |
| El senyor Batiste el 23-5-2019, tres dies després del seu 103 aniversari |
Al
negoci familiar i entrenador de futbol
La
qüestió és que, el senyor Batiste, aquells anys estava vivint
l'autèntica aventura de la seua vida, sense perdre l’esperança de
debutar en un partit oficial, en un temps en què els futbolistes
protagonitzaven les primeres etapes del Barça de la postguerra, en
una societat que no s’havia recuperat encara del conflicte bèl·lic.
I al remat, vist que la cosa no reeixia, va haver d'afrontar la
realitat i des de Carcaixent li varen suggerir tornar a casa, perquè
l’empresa familiar el necessitava.
Així
que, el senyor Batiste se’n va tornar de Barcelona per atendre el
negoci familiar de cítrics. No obstant això, a Carcaixent ja
s'havia fet molt famós. Era com una celebritat. No era fàcil que un
jugador destacara per haver jugat en un dels grans equips del país.
I encara que dedicat al comerç de la taronja, va continuar
relacionat amb el futbol en traure’s el carnet d’entrenador. Va
entrenar primer al Carcaixent durant set anys, que jugava aleshores
en tercera divisió contra equips com el Llevant, el Vila-real i el
Mallorca; i és que, com no cobrava, amb això s’estalviava diners
l’UD Carcaixent. Després va preparar també a altres equips de la
Ribera com l'Algemesí i el Benifaió. En definitiva, que el senyor
Batiste vivia de les taronges però gaudia del futbol. Tant, que,
fins i tot el viatge de noces el va fer coincidir en una data que el
Barça jugava a Mallorca, i allí que anaren els novençans a veure
el partit.
 |
| Amb Carles Rexach en la trobada a Gandia (el Periódico, 30-12-2018) |
Retrobat
per l’afició i reconegut per la societat
A
mitjans de novembre de l’any 2018, la Penya Blaugrana de la Safor
va organitzar una trobada dels seus associats en què varen
participar, entre altres, Rexach, Asensi, Sánchez i Zuviría. I al
final cediren el protagonisme de la vetllada al tresor humà retrobat
per la Confederació Mundial de Penyes del Barça: el senyor Joan
Baptista Llopis i Llopis, de Carcaixent, on és un personatge molt
reconegut, admirat i estimat. I el cas és que el metge li va
desaconsellar que anara al sopar de penyes, per trobar-se refredat i
amb el perill que allò acabara en pneumònia. Però el senyor
Batiste, tractant-se del que es tractava, va dir que anava... I va
anar, xe! I és que manté geni i figura, i a pesar de la seua
avançada edat viu sol al seu pis del carrer Castelló de Carcaixent,
on diàriament és “cuidat” per la família. Enguany ha complit
els 103 anys, i està en possessió del carnet de conduir amb vigor
fins a l’any 2020. Encara que, segons conta, des que un dia el
feren parar una parella de la Guàrdia Civil a l’ermita de Sant Roc
de Ternils, l’home es va sentir un poc “incòmode” i ja no
condueix més el cotxe.
El
senyor Batiste és el major dels cinc germans/es, dels quals Pascual
també està vora els 100 anys, i la germana Milagros en té uns 90.
Són tan longeus els descendents d’aquell matrimoni Llopis i Llopis
que vivien a l’hort de les Parres, que em pregunte si no seran
dignes d’estudi genètic, perquè quan
s’ajunten sumen una barbaritat d'anys entre tots. Ara, també
he de dir que el senyor Batiste ha sigut un home que no ha abusat de
vicis com el tabac o l’alcohol, més enllà de fer-se alguna
cervesa. Per això diria que té una genètica especial. Perquè, i
açò és el millor de tot, no passa sovint que una persona arribe a
103 anys en tan bon estat de salut. En possessió de bones facultats,
ment lúcida i veu potent. Amb força i ganes de qui viu sense
problemes de salut greus i mantenint encara il·lusió pel futbol.
 |
| Amb la samarreta signada per Ter Stegen i Cillessen (Blaugranes, febrer 2019) |
Per
tot això és que, la Federació de Penyes de València i de la
Marina Alta varen organitzar més
recentment, aprofitant que el Barça s'enfrontava al Llevant
amb motiu de la Copa del Rei, una trobada amb l'exporter del Barça,
a Carcaixent. Trobada durant la qual una delegació barcelonista li
va retre un merescut homenatge, fent-li entrega d'una placa
commemorativa amb la documentació dels sis partits que va jugar. I,
a més, una samarreta de porter del primer equip, amb el seu nom i
les signatures de dos dels seus successors i actuals porters del FC
Barcelona: Ter Stegen i Cillessen.
I
ara, finalment, com el senyor Batiste no ha estat mai al Camp Nou, la
Confederació Mundial de Penyes li ha proposat una altra il·lusió:
convidat per la directiva, anar a veure a Messi des de la llotja i
conéixer per fi el camp que encara no ha trepitjat. Així, també
els culers podran conéixer el seu jugador més veterà. L'exporter
de 103 anys que continua en plenitud de facultats; dic jo: benefici
de l’esport i ser una persona de molt de trellat. Un home que
s’emociona en recordar la seua infantesa a l’hort de les Parres.
El senyor Batiste Llopis té tres fills, sis néts i mitja dotzena de
besnéts, dels quals a Rafelguaraf viuen un nét (Juanjo) i dos
besnéts (Juanjo i Paola).
Molt bona llavor, la dels Llopis. Per molts anys.
