Autores i autors carcaixentins

Entre els dies 6 al 14 de maig han tingut lloc a la Biblioteca Pública Municipal les XIII Jornades Literàries de Carcaixent.

El dimecres 6 de maig tingué lloc una conferència titulada Carcaixent literària a càrrec del professor Enric Salom Ramón i Josep Antoni Fluixà, que va ser seguida d'una lectura de textos per part d'algunes autores i autors carcaixentins entre els quals tinc el plaer de ser considerat.

El divendres 8 hi hagué una vetllada literària amb la lectura dramatitzada de l'obra Terentius, de Juanjo Prats, a càrrec d'Àgora Grup de Teatre.

El dimarts 12, una sessió d'experiències didàctiques sobre L'art en primera persona, projecte interdisciplinar de l'IES Arabista Ribera, a càrrec dels professors Alfred Aranda, Pasqual Pastor, Àngels Doménech i Fernando Rodríguez.

I finalment, el dijous 14 va tenir lloc la presentació del poemari Hores ingrates, de Robert Cortell, Premi de Poesia Ibn Jafadja, Ciutat d'Alzira 2014, a càrrec del professor d'Història Econòmica de la UV Salvador Calatayud Giner, amb la participació de Josep Antoni Fluixà, del propi autor i del rapsode David Vidal que va recitar uns poemes.

Per cert, en uns marca-pàgines que feren hi ha una llista de 19 autores i autors, que jo allargaria a 20, perquè el fill de Pasqual Peralt va fer una obra de teatre i no hi figura. També podeu veure en la foto del grup que participàrem en la lectura de textos, que hi ha el qui podríem dir seria el degà del grup, Domènec Canet. Però em vaig adonar que a continuació els més veterans som Vicent Pardo i jo mateix.

I una altra reflexió. Perdoneu-me la immodèstia, però jo crec que quan vaig començar a publicar les primeres obres, és possible que d'una forma o altra també vaig contribuir a animar a altres persones a escriure, que potser es plantejarien "xe, si Vicent escriu i li publiquen... per què no a mi?" En fi, siga com siga, m'alegre de la quantitat de gent que escriu i tenen obra publicada ara mateix a Carcaixent. Perquè, com a mínim, donades les circumstàncies de la societat tan banal en què vivim, és com una flama encesa a Carcaixent i símbol d'un poble que, malgrat tot, encara manté viva la flama de la cultura. Açò darrer, és clar, pel que fa al món de les lletres literàries. Perquè també a Carcaixent hi ha altres aspectes culturals dignes de destacar, com ara Àgora Grup de Tearre, l'Associació Pictòrica, i una quantitat gran de geògrafs, historiadors, economistes, etc., sense dubtes, tots mereixedors també de reconeixement.

Els tres més veterans a l'esquerra de la foto: Domènec Canet, Vicent Pardo i jo mateix

XIII Jornades literàries a Carcaixent

El promer dimecres 6 de maig participaré en un acte de lectura de textos propis de diversos autors i autores de Carcaixent. Per la meua part, dir-vos que he pensat llegir un breu fragment d'Adéu a Berfull (Fàtima de Berfull), per ser la primera novel·la que vaig escriure i em publicaren (Edicions La Xara, de Simat de la Valldigna), i un altre de Carta a Wassenaar, un relat curt que forma part de Dellà lo riu Xúquer, la meua darrera obra publicada (Edicions 96, de Carcaixent). 
En principi sembla que serà a partir de les 20,00 hores quan llegirem els textos. Esteu totes i tots convidats. Si teniu interés i vos és possible vindre, compartirem uns moments d'esplai al voltant del món de la literatura d'ara i ací. I, si a més a més vos interessa obtenir un certificat d'assistència, el Cefire de Xàtiva vos lliurarà el document corresponent. Ah, i no cal pagar res ni per apuntar-se o senzillament assistir a qualsevol dels actes.

Esmorzar a les Corts Valencianes

Amb Miquel, Belén i Anna, acabant d'esmorzar

A l'hemicicle, camp de batalla de paraules

Des del dia 7 de febrer de 2013 que no havia tornat pel palau de Benicarló a fer-los una visita a les companyes i companys de treball. Açò de ser com un vehicle que no passa la ITV, és el que fa, que perds el contacte amb persones que han format part de la teua vida durant molts anys, tants com vint, en què feia diàriament el trajecte de Carcaixent a València en els trens de rodalies de Renfe, ara l'Adif.

Però el cas és que, ahir mateix, Empar i jo esmorzàrem a la cafeteria de les Corts Valencianes amb Miquel Boronat (de Tavernes de la Valldigna), Anna Llinares (de Sollana) i Belén Llinares (del Campello). Allí mateix vaig tenir el plaer de saludar altres companys i companyes, d'alguns dels quals ja no recorde bé els noms, i també els companys cambrers: Fernando, Ximo i Isabel. Després, com no podia ser d'altra manera, vàrem passar pel Servei de Publicacions on vaig saludar a Josep Maria, Dani, Maria, Mònica, Mati, Rosanna, Paulí...

La veritat: per a mi sempre és un plaer molt gran retrobar tantes cares conegudes a pesar de tant de temps i de tantes coses com m'han passat. En fi, els vaig trobar a totes i a tots molt bé; el pitjor de tots jo, que estic fet un carrossa.

A propòsit de la 50 Fira del Llibre de València

Compartisc les activitats previstes per Edicions 96 de Carcaixent a la 50 Fira del Llibre de València. I a propòsit de la xarrada que he de fer el pròxim 1 de maig, dir-vos que ara mateix estic preparant-la. A veure si és possible fer-la amb projecció d'imatges, que sempre és molt més entretingut pels assistents, però també per a mi.

La tasca més immediata

El dia 1 de maig tindré el plaer de participar en la 50 Fira del Llibre de València, amb una xarrada sobre les comarques centrals, on estan ubicades la novel·la Cendres de Ternils, el recull de contes El geperut del Buixcarró i altres contes i el recull de relats curts Dellà lo riu Xúquer (El País de les Muntanyes). Aquest acte tindrà lloc a la sala d'audiovisuals dels Vivers, a les 19,30 hores.

El dia 6 de maig, participaré en un acte de lectura de textos propis a la Biblioteca Municipal de Carcaixent, dins de les jornades literàries de 2015. Pel temps de què disposaré estic pensant en llegir un parell de fragments de la meua primera novel·la, Adéu a Berfull (ara Fàtima de Berfull) i de la darrera obra de narrativa publicada, Dellà lo riu Xúquer.

I encara sense data -espere que siga més prompte que tard-, estic preparant la presentació del llibre Toponímia de Rafelguaraf. Per a aquest acte tindré la sort de gaudir de la companyia de la carcaixentina Aigües Vives Pérez Piquer, funcionària de la Conselleria de Cultura que és una de les persones que més en saben de la nostra toponímia i que farà uns comentaris sobre l'obra. En tot cas, en saber més coses al respecte ja vos les faré saber.

La lliçó del fillet o L'avi i el net

  Quan estava fent el primer de batxiller –ara fa d'això cinquanta anys–, en el llibre de l'assignatura de Lengua Española (de l'editorial Edelvives) hi havia alguns contes al final de les lliçons. Un d'ells és el que m'he pres la llibertat de traduir ara i ací. I encara que allí li posaren de títol de La lliçó del fillet, sembla que en realitat és L'avi i el net, segons que he vist per internet, dels germans Jacob i Wilhelm Grimm, amb el segon dels quals, per cert, compartisc també data de naixement: 24 de febrer). En tot cas vos pose la meua traducció del text castellà d'aquell llibre.

Dibuix que acompanyava el conte

Això era un ancià tan dèbil que si a penes podia donar un pas. Els seus ulls estaven quasi cecs i les mans li tremolaven de tal manera que, estant a taula, part de la sopa li queia sobre les estovalles quan intentava posar-se la cullera a la boca.

El seu fill i la seua nora s'enutjaven en veure el trist espectacle. Així que decidiren que l'avi menjara a part en un racó del menjador. Els fills desagraïts li proporcionaren una escudella de fang i fins i tot li escatimaren l'aliment. El pobre ancià, ple d'aflicció, dirigia els seus ulls negats de llàgrimes cap a la taula on menjaven els seus fills.

I va succeir que un dia les mans tremoloses de l'avi no pogueren sostenir l'escudella, que li va caure i es va fer a miquetes. La nora li va renegar asprament. I després li compraren per quatre cèntims una escudella de fusta.

Mentrestant, el fillet, de quatre anys, assegut en terra, s'entretenia jugant amb uns llistons de fusta. Veient-lo en aquella operació, son pare li va preguntar:

–Què fas, fill meu?

–Estic –va replicar el xiquet– fent un plat de fusta perquè mengeu amb ella quan jo siga major i s'hàgeu fet vells.

En escoltar aquestes paraules el pare i la mare es miraren en silenci. Comprengueren com de mal que s'havien portat amb l'ancià, i determinaren asseure'l a la taula en la seua companyia i assignar-li el lloc de preferència.

De capa caiguda?

A Barxeta, amb Manel Arcos i Toni Cucarella

Dissabte passat vaig tenir el plaer d'esmorzar a Barxeta amb l'amic (i ja famós investigador del fenomen del bandolerisme valencià del segle XIX) Manel Arcos, i un dels millors escriptors valencians actuals, Toni Cucarella. La veritat és que el lloc potser no va ser el més adequat, perquè o jo m'estic quedant més sord que una rella o era el to de veus tan fort que hi havia al bar que potser alguna de les coses que es comentaren em vaig quedar un poc a mitges. En tot cas una cosa clara que vaig detectar és que comença a haver un ambient de desengany (no sé si és la paraula més adequada) i cansament que d'una manera o altra, en més o menys, crec que compartim tots tres. Sembla que escrivim per a ningú i realment no sé si té molt de sentit continuar... No sé si és una qüestió de mercat, de país incult amb una societat que llig ben poc, de falta de promoció de les escriptores i escriptors en la nostra llengua... Ara, dit això, jo, de moment, continuaré.

A propòsit de l'ensenyament de la llengua

A propòsit de l'ensenyament de la llengua que compartim amb mallorquins i catalans, feia dies que volia enllaçar aquest vídeo d'una entrevista de TV Girona a un dels valencians, una de les persones de per ací mateix que són competents per parlar-ne del tema. Encara com que hi ha les universitats, persones com Vicent Pascual i entitats com Escola Valenciana.

Una crítica a Dellà lo riu Xúquer

En l'últim número de Lletres Valencianes (gener de 2015) apareix una ressenya de la meua obra Dellà lo riu Xúquer, publicada l'any passat per Edicions 96. La firma Manel Alonso, escriptor, editor i periodista, que comença parlant de la geografia en què transcorre l'obra “...on la llengua, els vells costums i les tradicions s'han sabut valorar i conservar, a pesar de tot.” Continua dient que sobre aquest espai és “una miscel·lània formada per dotze proses, algunes de ficció, com ara "Carta a Wassenaar" –una de les més interessants–, i altres que no són més que cròniques d'incursions viatgeres per paratges de gran bellesa.” Però... afegint al remat que “un dels grans pecats que comet l'autor és que de vegades s'adreça a un lector molt concret, massa pròxim, al qual li té un excés de confiança, i s'oblida que un llibre és com una botella al mar que pot caure en un moment determinat a les mans de qualsevol.”

Evidentment, sobre gustos no hi ha acord possible, i encara que entenc el que vol dir, vaig a defensar-me un poc. En primer lloc i pel que fa a la part positiva, agrair-li que parle en plural quan destaca “Carta a Wassenaar” com una de les proses més interessants. Això em dóna peu a suposar que entre les qualificades com a tals potser estaran, si més no, les ben considerades pels jurats a Carcaixent, a Igualada i a la Vila Joiosa. Mentre que, per la part negativa, lamente que parle, també en plural, de pecats. I del que li sembla un dels grans, a l'inici del llibre –en “A manera de presentació”–, deixe ben clar que “...en els relats d'excursions, passejades o xicotets viatges, hom podrà comprovar que estan escrits en un to desimbolt i sense cap aspiració literària (tret, això sí, d'El Cavall Verd); cosa que canvia en els relats i el conte, que pretenen un nivell literari el més adequat possible.”

Per tant, qualsevol pot entendre que amb la mateixa facilitat en què vaig redactar en el seu moment unes simples notes sobre els viatges, confie que els lectors/es llegiran un text senzill, escrit amb naturalitat, sense ostentació i exempt de complicacions estilístiques. I, pel contrari del que troba com a pecat, jo crec que hom pot valorar precisament eixa proximitat. Perquè d'alguna manera també és com una forma de despullar-me o mostrar les intimitats. O siga, jo sóc així de simple, elemental i sense impostures. No estic en el món de la narrativa per “epatar” a ningú. El continent americà fa molts anys que va ser descobert, ni tampoc pretenc ara descobrir la penicil·lina. Només vull contar unes històries: les meues i a la meua manera.

Si no em falla la memòria, de Manel Alonso només he llegit En el mar de les Antilles, una novel·la curta sobre la Guerra de Cuba, publicada l'any 1998 quan s'acomplia el primer centenari de la contesa; novel·la de la qual no guarde mal record i vos recomanaria. Per cert, tinc previst escriure'n una sobre la mateixa conjuntura històrica; si arribe a escriure-la es dirà Arròs a la cubana. Finalment, dubte de l'encert que una revista de l'administració publique crítiques fetes per editors; pot haver contradicció d'interessos amb altres editorials.

Colors festius

Totes i tots els músics de l'Ateneu Musical de Rafelguaraf que participaren en la gravació

Diumenge passat va tindre lloc a l'auditori de Rafelguaraf la presentació d'un CD de música festera de Moros i Cristians que duu per títol COLORS FESTIUS. Són composicions del busoter Ernesto García Climent (amb qui compartisc dia de naixença: 24 de febrer), i la interpretació és de la banda Ateneu Musical de Rafelguaraf, sota la direcció del mestre Miguel Angel Grau Martínez, que a la marxa que va s'està guanyant que li dediquen un carrer a Rafelguaraf, amb la qual cosa seguirà els passos del mestre Josep Ripoll, xativí també, que ja en té un dedicat.

La gravació del CD va tindre lloc els dies 4, 5 i 6 d'abril de l'any passat al mateix auditori. I ha estat possible gràcies a diversos patrocinadors i amb la col·laboració dels ajuntaments de Busot i de Rafelguaraf.

Jo no sé de solfeig ni entenc de música, però vos he de dir que em vaig emocionar. Ja sé que no puc ser imparcial en la valoració, però diré el que pense, i és que la banda rafelguarafina és una de les millors bandes de música de Moros i Cristians. Estic convençut d'això i bé que ho saben pertot arreu de la geografia de la festa: Alcoi, Ontinyent, l'Olleria, Elda... Em sembla que des de fa alguns anys la música festera està guanyant molt de prestigi quant a les seues composicions, encara que si se'm permet un mínim però és que algunes peces les trobe un poc difícils per a desfilar. Ara bé, com a música, evidentment les trobe magnífiques.

En fi, tant em va agradar que fins i tot els músics traspassats (entre ells mon pare) estarien emocionats allà en la seua banda celestial. Vos recomane que el compreu i l'escolteu. Si vos agrada la música festera aquest CD vos emocionarà. Són en total dotze peces: 1. Atmuraf (Marxa mora). 2. La Penya la Bromera (Pasdoble dianer). 3. Keldia (Marxa cristiana). 4. Croydon (Marxa mora). 5. Paisatge bucòlic (Pasdoble). 6. Cavall i navaixa (fantasia contrabandista). 7. José Grau (Marxa mora). 8. Amanéixer dianer (Pasdoble dianer). 9. Avis meis (Marxa cristiana). 10. Marco (Marxa mora. 11. Para Elena (Pasdoble simfònic). 12. Colors festius (Marxa cristiana).

Per cert, aquesta darrera peça, Colors festius, impressionant, serà una de les interpretacions amb que la banda Ateneu Musical de Rafelguaraf intentarà quedar el millor possible en el certamen d'Elda d'enguany mateix. Sort i a pel primer premi.

L'obsolescència programada o el silenci de les ovelles

Tinc un ordinador a Carcaixent i un altre a Rafelguaraf; els dos són de “sobremesa”. També tinc un portàtil d'aquells de la poma mossegada, però fa molt de temps que m'apareixien missatges dient-me que no s'actualitzarien els arxius, etc., i el tenia deixat a banda. Total, que ara mateix em veig en la necessitat de fer-me amb un ordinador portàtil, entre altres coses per fer una presentació amb projecció d'imatges, etc. De manera que pense el que pense, i aquesta setmana passada se m'ocorre anar a València a la tenda de la poma mossegada. Pensava, però amb poques esperances -ingènuament- que poc em costaria fer un preguntat: si tindria reparació l'ordinador portàtil, que resulta que no s'il·lumina la pantalla, i m'imagine que deu ser qüestió de canviar alguna peça... i a funcionar, no?

Ah! amics, fins ací podíem arribar. Total que, dimecres passat per la vesprada vaig a València i em diuen que he de demanar cita -xe, sí, igual que si anara al metge. I no és administració pública-. Bé, doncs demane cita per al dijous següent a les deu del matí. Així que l'endemà allí que estava jo puntual i m'atén un xicot molt correcte i amable que amb un esbós de somriure em dóna a entendre que per tenir el meu portàtil més de cinc anys ja no fan peces. No obstant això, m'informa d'una tenda per Campanar, unes direccions dels USA on aconseguir uns manuals d'instal·lació i comprar jo la peça a canviar; que si la peça pot valdre uns 200 euros.... Clar i ras: només li va faltar dir-me que me'n compre un nou i no perda el temps. Per part meua, res que objectar; el xicot estava complint amb la seua feina i moltes gràcies.

Està clar. Açò és l'obsolescència programada o el silenci de les ovelles. ¿Quin títol dels dos preferiu per a aquesta mena de pel·lícula de terror / consum / robatori? Sí. Al meu parer les empreses fabricants d'equips informàtics són uns LLADRES, perquè programen els productes perquè duren un temps ben curt... I els soferts clients (les ovelles) que els tornen a comprar una altra vegada i una altra i una altra els equips que calguen. Clar, com són tan barats. En fi, que ens roben (ens munyixen) tot el que volen i més. I dic jo, ¿la troika, els governs, la senyora Merkel, Obama, el Papa de Roma o el Sumsumcorda no tenen res a dir? Puta societat de consum!

Una notícia sobre Berfull en la Sexta

El proppassat dia 13, en el programa Más vale tarde de la Sexta, es va donar una notícia breu (són poc més de tres minuts a partir del minut 25 aprox.) a propòsit de l'estat actual en què es troba Berfull. I vos enllace aquest vídeo perquè se'n feu una idea de com està la cosa.

Doncs bé, a propòsit de Berfull, el pròxim dia 5 de març, per la vesprada, tinc previst acompanyar un grup de persones adultes que vindran de València a veure el llogaret, i, després d'una breu visita, anirem a la Llar dels Jubilats on els passaré algunes imatges en un projector i parlarem de la que va ser la meua primera novel·la Adéu a Berfull (ara Fàtima de Berfull, en l'edició de Tabarca Llibres).

Per cert, que he d'acordar amb l'alcalde de Rafelguaraf a veure on podem aparcar l'autobús encara que siga només per cosa d'una mitja hora. Potser en el mateix camp que dóna a migdia? Allí podria ser... si no ha plogut recentment i està la terra que s'estaca. En fi, coses que haurem de solucionar...