Divendres 2 de març, a Barxeta

La culminació de les aspiracions d'un autor solen veure's satisfetes, entre altres coses, amb la presentació de la seua obra. Vindria a ser com un part feliç, el naixement d'una criatura, salvant les distàncies. O siga, és la materialització d'allò que en un temps passat va ser una idea que l'autor va saber traslladar al paper, i que, ara, una vegada publicada l'obra, ja és dels possibles lectors i lectores que faran les seues pròpies valoracions, interpretacions, etc.

En fi, que divendres pròxim, dia 2 de març tindré el plaer d'anar a Barxeta per veure la presentació del guanyador del Premi de novel·la curta Poble de Barxeta 2015.

XXXIII Trobada de Centres d'Ensenyament en Valencià de la Ribera

Autora: Àngels Carrascosa Vidal

Dibuix guanyador per al cartell de la XXXIII Trobada de Centres d'Ensenyament en Valencià de la Ribera, que enguany tindrà lloc a Rafelguaraf el diumenge dia 15 d'abril. El dibuix, fet per la xiqueta Àngels Carrascosa Vidal, de 2on. de primària del CEIP Blasco Ibáñez de Rafelguaraf, representa tres dels edificis més destacats del terme: l'Ajuntament, la cúpula de l'Església i el Portal de Berfull.
Al respecte estic preparant un text per a un video d'uns 3-4 minuts que es gravarà pròximament convidant tothom a participar en una ruta senderista titulada Al voltant de Rafelguaraf, que com un dels actes a celebrar també he preparat, i que durem a terme el dissabte dia 24 de març. Així mateix he preparat un text titulat Entre la serra i el pla per a la revista de la trobada. I, finalment, relacionat amb la ruta, estic preparant ara mateix un xicotet dossier per a les persones que s'hi apunten.
A uns i altres, sobretot els qui no coneixeu encara Rafelguaraf, vos convide a participar tant en la ruta com en la trobada.

Iniciativa cultural a l'Énova

Enhorabona per aquesta iniciativa cultural que tindrà lloc a l'Énova, durant els cinc dissabtes compresos entre el 13 de gener i el 10 de febrer de 2018.

Mesures universals

Als qui vos agrade l'astronomia ací teniu aquest curiós video tan il·lustratiu de la dimensió de planetes, estrelles i més. On queden les fronteres del planeta Terra? A penes som com un granet de sorra en l'univers.

Felicitació nadalenca

Benvolguts i benvolgudes:

Un any més vos desitge a tots i a totes que passeu uns Bons Nadals 2017, que tingueu un Feliç i Pròsper Any Nou 2018, i que els Reis Mags d'Orient vos porten bona cosa de regals. En tot cas, que ens porten molta salut, pau i benestar a tothom.

Per cert, ací teniu un parell d'arbres de Nadal. Trieu vosaltres mateixos el que més vos agrade.

 

Dijous passat, a Sueca

El dijous passat, data en què Joan Fuster haguera fet els 95 anys, es va presentar a Sueca el llibre Nosaltres, els fusterians. Doncs bé, en aquest llibre he col·laborat amb un text titulat De Fuster a Fuster, que apareix en les pàgines 163 i 164. I això perquè el mestre i amic Josep Lozano m'ho va proposar aquesta primavera passada. De manera que, tot i que no vaig conéixer personalment Fuster, sí que tenia una anècdota que va succeir a Carcaixent l'any 1983, amb ocasió de la III Assemblea d'Història de la Ribera...

I no dic més, perquè he començat a llegir-lo i em sembla que, tal com va dir molt encertadament Salvador Vendrell referint-se als possibles biògrafs de l'assagista suecà, aquest llibre serà de lectura imprescindible o no hi haurà més remei que acudir, o alguna cosa pareguda. En tot cas ha sigut un plaer i un orgull col·laborar en aquest llibre d'homenatge a un dels intel·lectuals més grans en la història recent del País Valencià.

 

L'acte va tenir lloc a l'Espai Fuster, en concret al pati cobert que hi ha allà, i va contar amb la participació de l'Alcaldessa de Sueca, Raquel Tamarit i dels dos coordinadors del llibre, Josep Lozano i Salvador Vendrell. Cal dir que l'assistència de públic va ser més que notable. Pense que estaríem com a mínim pel centenar de persones. I allí que anàrem Empar i jo, després de perdre alguns minuts per buscar aparcament al cotxe. Però arribàrem quan feia poc havia començat a parlar l'alcaldessa, i després parlà Salvador Vendrell i finalment Josep Lozano.

Al meu parer ho feren tots molt bé quant al temps, a més del que digueren. I dic açò perquè se sol caure en la temptació de fer les presentacions massa llargues. Per cert, davant nostre estava el diputat Joan Baldoví, a qui estiguérem a punt de demanar-li de fer-nos una foto amb ell, però només acabar l'acte l'home tenia massa compromissos xerrant amb uns i altres i... Una altra volta serà.

Obra col·lectiva en homenatge a Joan Fuster

Dijous que ve tindré el plaer d'anar a la presentació d'aquest llibre en què he col·laborat encara que siga mínimament. I això perquè l'estimat mestre i amic Josep Lozano m'ho va proposar la primavera passada, i jo li vaig enviar a penes una anècdota que em contaren fa molts anys a propòsit de l'Assemblea d'Història de la Ribera que va tindre lloc a Carcaixent. Tot i que jo no vaig arribar a conéixer Joan Fuster, ni tan sols a participar en cap acte en què ell estiguera. Però sense dubte va ser i és un referent intel·lectual per al País Valencià, si més no. El cas és que els coordinadors de l'obra (Josep Lozano i Salvador Vendrell) varen trobar que podien incloure-la en el llibre. De manera que si vos abelleix apropar-vos, a l'espai Joan Fuster de Sueca estarem.

A Barxeta fan coses

Conferència d'Abel Soler sobre el 400 aniversari de la Carta-pobla de Barxeta

En efecte, de fa anys que de tant en tant em referisc a Barxeta com un poble on es fan coses ben interessants, entre altres aspectes, en els culturals. I això a pesar de ser un poble d'uns 1.600 habitants o poc més. Així, per exemple, l'ajuntament d'aquest poble veí de Rafelguaraf té publicats per ara un total de nou llibres; i, si no m'equivoque, més que se'n publicaran. Però és que també feren el Riu Barxeta com a paratge natural municipal, amb la protecció que això puga comportar pels paratges que l'envolten. I també tenen la seua Banda de música, i un grup de teatre, La Barcella, i han fet fullets amb els senders de la Serra de la Corsa i Requena, i també de la Barcella, i un rellotge de sol ben modern fet per l'escriptor otosí Joan Olivares, i fan una fireta de la Tardor (ahir i hui mateix), i un fullet per La ruta dels Roders, del qual alguna cosa tinc jo a veure (perdoneu-me la immodèstia) perquè en més o menys en alguna cosa hauré contribuït amb un estudi sobre bandolerisme local. I les persones que fan possible la recuperació de la memòria, oral i gràfica, del poble, i el divendres passat l'historiador albaidí Abel Soler (un historiador que passarà a la història, si més no, per ser el descobridor de l'autor de la famosa obra clàssica de les lletres catalanes Curial e Güelfa) va donar una interessant conferència amb motiu del 400 aniversari de la Carta-pobla de Barxeta, i...

En fi, ací vos deixe algunes de les publicacions de coses que fan els barxetans i les barxetanes.

Fesols de careta

Fesols de careta

Quan mengem alguna cosa que no ens ha agradat massa ni molt, o en realitat, poc o gens, hi ha qui diu per ací una frase "ser més roín que els fesols de careta". I encara n'hi ha una altra, en un sentit pitjor em sembla a mi, com de menyspreu o superioritat, quan es diu "mirar (a una persona o cosa) com als fesols de careta".

Al meu parer és una fama totalment injusta la que tenen estos fesols modestos (Vigna sinensis), que vull reivindicar i dels quals este estiu n'he menjat més que mai en tota la meua vida. S'utilitzen per fer el clàssic arròs al forn d'estiu (o de pobres, que dic en broma); en tot cas un arròs al forn ben saludable i sense colesterol.

Arròs al forn d'estiu (d'Oliva)

Però també estan molt bons si en poseu un grapat en l'arròs caldós, en el bollit, etc. Sí que és veritat, però, que després de bollir-los prou temps, férem Empar i jo un dia una truita... i el resultat no va estar tan bo (per poc tendres, no per sabor) com si l'haguérem feta amb fesols tendres que no sé si en castellà es diuen judías verdes.

En fi, si el vostre paladar no és molt delicat, si no sou molt senyorets per a menjar, no menyspreeu estos fesols que, a més a més, són molt agraïts quant a la seua alta productivitat. D'estes poques fesoleres hem estat menjant-ne tot l'estiu tres famílies, si més no.

Fesoleres de careta (Vigna sinensis)

A propòsit del que està passant a Catalunya

A propòsit del que està passant a Catalunya em vénen ganes de dir algunes coses. Però este blog, com tantes vegades he dit, no és sobre política. No obstant això, vull penjar dues frases, en castellà o espanyol, i fer uns mínims comentaris.

La primera:

O siga, nihil novum sub sole, res de nou sota la capa del cel. Sembla com si estiguérem encara en temps dels romans, panem et circenses, pa i circ; que traduït a ara mateix seria l'aborregament de la societat mitjançant esports de masses, programes "basura" de la tele, etc. I tot per tindre el personal com "anestesiat" perquè no pense, perquè si pensen... poden votar -en democràcia podem fer això- contra els interessos del poder que ens manipula.

I la segona:

Tenia raó Machado. Però el que és pitjor, sembla que açò no ha variat gens vist amb quina facilitat la gent s'enfronta irracionalment per les xarxes, com ara pel facebook. I a parer meu, això és en gran mesura per la manipulació tendenciosa i descarada de molts mitjans de comunicació -supose que amb alguna excepció; no veig totes les teles ni tots els programes-, que pareix que volen transmetre el missatge -per acabar prompte- que "els catalans són uns dimonis i els altres uns angelets". Evidentment, això no és així, ni a l'inrevés tampoc.

En fi, ja raonaran algun dia, espere, supose, desitge. I per acabar en to un poc de broma -encara que la situació no està per a això-, us diré que a Rafelguaraf hom diu "mateu-vos però no es feu mal". És una frase que hom deia, o diuen encara, als xiquets que discuteixen acaloradament, desitjant que no passen més enllà de les paraules i acaben fent-se mal de veritat.

Salamandra, gallipato, tritó...?

Fa molts anys vaig veure un animalet a la vora del camí de Baix dels Partidors, poc després d’on la séquia de Baix gira a l'esquerra separant-se del camí. Recorde que era negre, amb taques grogues irregulars, igual que el de la foto. Mentre el mirava no es va moure gens. Jo estaria tan sols a un parell de metres de distància. L’animalet estava absolutament quiet en el fons humit d’un escorredor o séquia de terra, i potser faria al voltant d’uns vint centímetres. Llavors em va sorprendre molt, i segons el que molts anys després vaig veure, no tinc clar si es tractaria d’una salamandra, un gallipato, un tritó o què; encara que el gallipato i el tritó em sembla que són subespècies de la salamandra.

El cas ben cert és que quan el vaig veure em vaig quedar bocabadat durant uns instants. Era la primera vegada que veia un animalet com aquell. Però en aquella època (potser tindria jo uns 20 anys) no hi havia les possibilitats de fer fotos com ara, que si dus un telèfon mòbil en pots fer alguna encara que siga d’una forma apressada.

La bona qüestió és que aquella visió amb el pas del temps se’m va oblidar, fins que molt després em vaig retrobar amb ell en alguna revista, llibre o documental per la tele. Total, que, un dia li ho vaig comentar a Lluís Seguí, barxetà gran coneixedor de les plantes, dels arbres i de la fauna més pròxima a nosaltres, si més no. Però Lluís em comentà que devia tractar-se d’un fardatxo jove, perquè segons ell -si no recorde mal el que em va dir- al poc de nàixer o sent jovenets tenen unes taques grogues a la pell.

En fi, siga com siga, pose ací unes fotos que he tret d’internet del que vaig veure a mitjans dels anys 70, al sud del nucli urbà de Rafelguaraf, només a uns 300 de distància de la població. Mai més n'he tornat a veure un altre.

Breu escapada a Roma

Com diem per València, "pensat i fet" és que hem fet un viatge a Roma. I això perquè la meua filla Flàvia ens va acomboiar a Empar i a mi a fer una visita a l'antiga capital de l'imperi romà. Així que, malgrat les meues prevencions a viatjar en avió, i alguna qüestió personal més, és que no m'he pogut resistir a anar-hi. Així que del 24 al 29 d'agost hem estat a Roma, ciutat que és tot un monument allà per on vages, més una excursió que férem d'un dia a Nàpols i Pompeia.

He de dir que el pitjor del viatge, tot i que ja m'ho imaginava, ha sigut patir bastant calor. De fet no vos recomane anar a Roma al ple de l'estiu, perquè feia un caldo gairebé sufocant (quasi el ferragosto), encara que el grau d'humitat era prou més suportable que el que estem acostumats a patir a València.

Doncs bé, com podeu imaginar hem estat a alguns llocs típics de la ciutat que és inevitable de visitar: fontana de Trevi, el panteó d'Agripa, plaça Navona, illa Tiberina, Galeria Borghese, Sant Pere (al Vaticà)... i molts altres llocs més. A més de l'excursió a Nàpols i Pompeia, i dinar a Ercolano.
En fi, al meu parer les persones que som dels països de cultura llatina, mediterrània, està bé que fem, si més no, una visita almenys durant la nostra vida a l'antiga capital de l'imperi. Perquè no és el mateix veure documentals, que viure en directe la forta impressió que causa veure el Coliseu, l'arc de Constantí... i qualssevols altres restes arqueològiques.

Per cert, em pregunte si la famosa família Cornelia, que tenia casa a Pompeia, seria a la que pertanyia el propietari de la nostra vil·la romana de Publius Cornelius Iunianus, ubicada als Alters de l'Énova (en el traçat de la Via Augusta, de la província Tarraconensis).