Francesc Colomer Sánchez

Francesc Colomer Sánchez, president de les Corts Valencianes

Actualització a data 26 de juny.

M'assabente ara pel feisbuc que Francesc Colomer dimitirà perquè siga president de les Corts Valencianes Enric Morera. I em pregunte per què no el van fer president en la sessió constitutiva? En fi, poc ha durat la meua alegria per Francesc Colomer. Supose que són eixes coses de la política que ignore ni m'interessa massa tampoc, la veritat. En tot cas no em desdic de la nota que hi ha baix d'aquestes primeres línies. No tinc el plaer de conéixer Enric Morera, però vos puc assegurar que Francesc Colomer és un dels diputats més adequats per al lloc.

Francesc Colomer Sánchez, president de les Corts Valencianes en la IX Legislatura, és membre del PSPV però abans ho va ser d'EUPV. Ha sigut alcalde de Benicàssim en tres etapes diferents i també ha estat portaveu socialista a la Diputació de Castelló, on va tindre enfrontaments amb Carlos Fabra (ara a la presó de Aranjuez) per les denúncies continuades pel comportament poc transparent d'aquest últim.

Llicenciat en Filosofia i Ciències de l'Educació per la Universitat de València i doctorat en Humanitats per la Universitat Jaume I de Castelló. Compta amb un màster en Dret Internacional i Relacions Exteriors. I té experiència docent en ensenyament secundari com professor d'Ètica.

Recorde especialment les seues intervencions a les Corts Valencianes. I entenc que per la seua educació, i sobretot formació, és que quan estava en ús de la paraula, més prompte o més tard, bastant vegades acabava citant Aristòtil. Per a mi destacava –i açò ho vull recalcar molt– per les seues intervencions sempre amb moltíssima educació, gens plagades de la “mala llet” que sovint feien alguns demagogs, ni intervenint en un to enfadat o bé allò que diem perdent fàcilment els papers. Un dels darrers records que tinc d'ell és que feia de guia d'un diputat invident de Castelló a qui sovint acompanyava agarrat del braç per dins del Palau de Benicarló.

Ara mateix em ve a la memòria una intervenció seua en què li va contestar el diputat del PP, Rafael Maluenda, que li retreia el seu canvi de jaqueta d'EUPV al PSPV. Quan Maluenda haguera fet millor en callar, o almenys no utilitzar eixe argument, per tenir entre les seues pròpies files diputats trànsfugues; un d'ells, per cert, entrarà en la presó el dilluns que ve (Rafael Blasco).

En fi, ja m'agradaria a mi que molts dels diputats i diputades tingueren l'educació i bones maneres de Francesc Colomer. Per això és que m'alegre molt que el president de les Corts Valencianes siga una persona amb tan gran formació humanística. Enhorabona, senyor Colomer, s'ho mereix. Em considere representat per vosté.

Joan Ribó Canut

Joan Ribó Canut, un polític pròxim a les persones

L'any 2003 vaig tindre la sort que el jurat del premi de narrativa juvenil Ciutat de Torrent atorgara el premi a la meua novel·la El repòs del sobirà. Doncs bé, supose que seria Jesús Ros (del Partit Socialista del País Valencià), que llavors era l'Alcalde de Torrent i em lliurà el premi, qui informaria de tal fet a Joan Ribó. Després, al cap d'uns dies o setmanes aquest últim va proposar a la Mesa de les Corts Valencianes que l'òrgan de la cambra em felicitara pel premi. La Mesa no va prendre en consideració la proposta. Amb majoria del PP, a més de passar olímpicament del valencià, dic jo si és que també els va semblar inadequat molestar-se per un simple treballador de la casa.

En tot cas jo em vaig assabentar de la proposta, i un dia, en la cafeteria de les Corts, vaig tindre l'atreviment de dirigir-me a ell i agrair-li el detall; jo el coneixia de vista però mai havia parlat amb l'home. Res més. Això va ser tot. I el cas és que ara no vull deixar de dir que des d'aleshores em cau especialment bé. (Què hi farem! És de persones educades ser agraïts). A més a més, perquè Joan Ribó era, i pense que continuarà sent, un diputat d'aquells que paren pròxims al ciutadà. Recorde que anava amb bicicleta a les Corts i en l'entrada que diuen de l'Olivera la deixava.

Ah, per cert, em va faltar dir-li que potser fins i tot som un poquet família. No debades li diuen Joan Ribó Canut, i jo tenia una besàvia carcaixentina amb aqueix segon cognom, Carme Canet Canut. Total, xe, que m'alegre que siga el pròxim Alcalde de València. Enhorabona, senyor Ribó. Li retorne a la meua vegada la felicitació. Ja era hora que València tinguera un alcalde pròxim a les persones.

Imatges amb "drons"

Ací teniu una mostra del que l'ontinyentí Lluís Pérez està fent amb uns vídeos molt curtets (massa curtets) que ha començat a publicar en youtube sobre pobles i diversos paratges de la Vall d'Albaida. En aquest cas en concret es tracta d'unes imatges molt boniques de Llutxent: comença amb una vista de la part superior del campanar de l'església, tot seguit es veu el Castell o Palau dels titulars de la senyoria, a continuació el castell musulmà de Xiu, seguit d'unes vistes de l'ermita de la Consolació i del convent dominicà. Al meu parer, magnífic.

I és que les possibilitats que permeten els "drons" obrin un camp nou, molt interessant, per a fer tot tipus de vídeos i documentals i mostrar aspectes històrics, etnogràfics, etc., etc., dels pobles. A vore quan en veiem de la nostra zona: Carcaixent, Castelló i les Énoves, Rafelguaraf, Berfull... Els qui sabeu de so i d'imatge no s'animeu?

Escapada a Itàlia

Entre els dies 8 i 12 de maig he tingut l'immens plaer de visitar una part del nord d'Itàlia que m'ha encantat. Què dic, encantat, m'ha deixat bocabadat!

Empar i jo acompanyàrem en una escapada a la nostra filla Flàvia que ha d'estar d'au pair amb una família italiana de per allà.

Estiguérem a un hotel de Bolonya, i ens desplaçàrem el dissabte 9 a Venècia. Què dir-vos d'aquesta ciutat? Que és bellíssssimaaaa! Que ja em fa ganes de tornar a visitar-la. El diumenge 10 gaudírem del centre antic de Bolonya, uauuu, una passada també. I el dilluns anàrem a Florència. Què dir de Florència? Mare de Déu!

I és que, encara que sabíem un poc el terreny que anàvem a veure per les pel·lícules, etc., la veritat és que quan estàs davant de tants monuments i tant d'art junt et quedes sense paraules, impressionats que no ens ho acabavem de creure estar davant de tantes meravelles.

Per altra banda, en qüestió de l'idioma ens va donar la sensació que estàvem gairebé com si fóra a casa nostra. Açò de tenir llengües derivades d'una mateixa llengua mare, la llatina, fa això, que des del primer moment no tingues una sensació estranya, com de trobar-te tan lluny de casa, tan foraster. En fi, supose que m'enteneu. Ah, per cert, el bitllet del tren de Bolonya a Venècia només 24 euros anar i tornar, en un tren molt còmode. Ací a València, el de rodalies enguany l'han augmentat una barbaritat. Encara diuen, visca Itàlia!

Autores i autors carcaixentins

Entre els dies 6 al 14 de maig han tingut lloc a la Biblioteca Pública Municipal les XIII Jornades Literàries de Carcaixent.

El dimecres 6 de maig tingué lloc una conferència titulada Carcaixent literària a càrrec del professor Enric Salom Ramón i Josep Antoni Fluixà, que va ser seguida d'una lectura de textos per part d'algunes autores i autors carcaixentins entre els quals tinc el plaer de ser considerat.

El divendres 8 hi hagué una vetllada literària amb la lectura dramatitzada de l'obra Terentius, de Juanjo Prats, a càrrec d'Àgora Grup de Teatre.

El dimarts 12, una sessió d'experiències didàctiques sobre L'art en primera persona, projecte interdisciplinar de l'IES Arabista Ribera, a càrrec dels professors Alfred Aranda, Pasqual Pastor, Àngels Doménech i Fernando Rodríguez.

I finalment, el dijous 14 va tenir lloc la presentació del poemari Hores ingrates, de Robert Cortell, Premi de Poesia Ibn Jafadja, Ciutat d'Alzira 2014, a càrrec del professor d'Història Econòmica de la UV Salvador Calatayud Giner, amb la participació de Josep Antoni Fluixà, del propi autor i del rapsode David Vidal que va recitar uns poemes.

Per cert, en uns marca-pàgines que feren hi ha una llista de 19 autores i autors, que jo allargaria a 20, perquè el fill de Pasqual Peralt va fer una obra de teatre i no hi figura. També podeu veure en la foto del grup que participàrem en la lectura de textos, que hi ha el qui podríem dir seria el degà del grup, Domènec Canet. Però em vaig adonar que a continuació els més veterans som Vicent Pardo i jo mateix.

I una altra reflexió. Perdoneu-me la immodèstia, però jo crec que quan vaig començar a publicar les primeres obres, és possible que d'una forma o altra també vaig contribuir a animar a altres persones a escriure, que potser es plantejarien "xe, si Vicent escriu i li publiquen... per què no a mi?" En fi, siga com siga, m'alegre de la quantitat de gent que escriu i tenen obra publicada ara mateix a Carcaixent. Perquè, com a mínim, donades les circumstàncies de la societat tan banal en què vivim, és com una flama encesa a Carcaixent i símbol d'un poble que, malgrat tot, encara manté viva la flama de la cultura. Açò darrer, és clar, pel que fa al món de les lletres literàries. Perquè també a Carcaixent hi ha altres aspectes culturals dignes de destacar, com ara Àgora Grup de Tearre, l'Associació Pictòrica, i una quantitat gran de geògrafs, historiadors, economistes, etc., sense dubtes, tots mereixedors també de reconeixement.

Els tres més veterans a l'esquerra de la foto: Domènec Canet, Vicent Pardo i jo mateix

XIII Jornades literàries a Carcaixent

El promer dimecres 6 de maig participaré en un acte de lectura de textos propis de diversos autors i autores de Carcaixent. Per la meua part, dir-vos que he pensat llegir un breu fragment d'Adéu a Berfull (Fàtima de Berfull), per ser la primera novel·la que vaig escriure i em publicaren (Edicions La Xara, de Simat de la Valldigna), i un altre de Carta a Wassenaar, un relat curt que forma part de Dellà lo riu Xúquer, la meua darrera obra publicada (Edicions 96, de Carcaixent). 
En principi sembla que serà a partir de les 20,00 hores quan llegirem els textos. Esteu totes i tots convidats. Si teniu interés i vos és possible vindre, compartirem uns moments d'esplai al voltant del món de la literatura d'ara i ací. I, si a més a més vos interessa obtenir un certificat d'assistència, el Cefire de Xàtiva vos lliurarà el document corresponent. Ah, i no cal pagar res ni per apuntar-se o senzillament assistir a qualsevol dels actes.

Esmorzar a les Corts Valencianes

Amb Miquel, Belén i Anna, acabant d'esmorzar

A l'hemicicle, camp de batalla de paraules

Des del dia 7 de febrer de 2013 que no havia tornat pel palau de Benicarló a fer-los una visita a les companyes i companys de treball. Açò de ser com un vehicle que no passa la ITV, és el que fa, que perds el contacte amb persones que han format part de la teua vida durant molts anys, tants com vint, en què feia diàriament el trajecte de Carcaixent a València en els trens de rodalies de Renfe, ara l'Adif.

Però el cas és que, ahir mateix, Empar i jo esmorzàrem a la cafeteria de les Corts Valencianes amb Miquel Boronat (de Tavernes de la Valldigna), Anna Llinares (de Sollana) i Belén Llinares (del Campello). Allí mateix vaig tenir el plaer de saludar altres companys i companyes, d'alguns dels quals ja no recorde bé els noms, i també els companys cambrers: Fernando, Ximo i Isabel. Després, com no podia ser d'altra manera, vàrem passar pel Servei de Publicacions on vaig saludar a Josep Maria, Dani, Maria, Mònica, Mati, Rosanna, Paulí...

La veritat: per a mi sempre és un plaer molt gran retrobar tantes cares conegudes a pesar de tant de temps i de tantes coses com m'han passat. En fi, els vaig trobar a totes i a tots molt bé; el pitjor de tots jo, que estic fet un carrossa.

A propòsit de la 50 Fira del Llibre de València

Compartisc les activitats previstes per Edicions 96 de Carcaixent a la 50 Fira del Llibre de València. I a propòsit de la xarrada que he de fer el pròxim 1 de maig, dir-vos que ara mateix estic preparant-la. A veure si és possible fer-la amb projecció d'imatges, que sempre és molt més entretingut pels assistents, però també per a mi.

La tasca més immediata

El dia 1 de maig tindré el plaer de participar en la 50 Fira del Llibre de València, amb una xarrada sobre les comarques centrals, on estan ubicades la novel·la Cendres de Ternils, el recull de contes El geperut del Buixcarró i altres contes i el recull de relats curts Dellà lo riu Xúquer (El País de les Muntanyes). Aquest acte tindrà lloc a la sala d'audiovisuals dels Vivers, a les 19,30 hores.

El dia 6 de maig, participaré en un acte de lectura de textos propis a la Biblioteca Municipal de Carcaixent, dins de les jornades literàries de 2015. Pel temps de què disposaré estic pensant en llegir un parell de fragments de la meua primera novel·la, Adéu a Berfull (ara Fàtima de Berfull) i de la darrera obra de narrativa publicada, Dellà lo riu Xúquer.

I encara sense data -espere que siga més prompte que tard-, estic preparant la presentació del llibre Toponímia de Rafelguaraf. Per a aquest acte tindré la sort de gaudir de la companyia de la carcaixentina Aigües Vives Pérez Piquer, funcionària de la Conselleria de Cultura que és una de les persones que més en saben de la nostra toponímia i que farà uns comentaris sobre l'obra. En tot cas, en saber més coses al respecte ja vos les faré saber.

La lliçó del fillet o L'avi i el net

  Quan estava fent el primer de batxiller –ara fa d'això cinquanta anys–, en el llibre de l'assignatura de Lengua Española (de l'editorial Edelvives) hi havia alguns contes al final de les lliçons. Un d'ells és el que m'he pres la llibertat de traduir ara i ací. I encara que allí li posaren de títol de La lliçó del fillet, sembla que en realitat és L'avi i el net, segons que he vist per internet, dels germans Jacob i Wilhelm Grimm, amb el segon dels quals, per cert, compartisc també data de naixement: 24 de febrer). En tot cas vos pose la meua traducció del text castellà d'aquell llibre.

Dibuix que acompanyava el conte

Això era un ancià tan dèbil que si a penes podia donar un pas. Els seus ulls estaven quasi cecs i les mans li tremolaven de tal manera que, estant a taula, part de la sopa li queia sobre les estovalles quan intentava posar-se la cullera a la boca.

El seu fill i la seua nora s'enutjaven en veure el trist espectacle. Així que decidiren que l'avi menjara a part en un racó del menjador. Els fills desagraïts li proporcionaren una escudella de fang i fins i tot li escatimaren l'aliment. El pobre ancià, ple d'aflicció, dirigia els seus ulls negats de llàgrimes cap a la taula on menjaven els seus fills.

I va succeir que un dia les mans tremoloses de l'avi no pogueren sostenir l'escudella, que li va caure i es va fer a miquetes. La nora li va renegar asprament. I després li compraren per quatre cèntims una escudella de fusta.

Mentrestant, el fillet, de quatre anys, assegut en terra, s'entretenia jugant amb uns llistons de fusta. Veient-lo en aquella operació, son pare li va preguntar:

–Què fas, fill meu?

–Estic –va replicar el xiquet– fent un plat de fusta perquè mengeu amb ella quan jo siga major i s'hàgeu fet vells.

En escoltar aquestes paraules el pare i la mare es miraren en silenci. Comprengueren com de mal que s'havien portat amb l'ancià, i determinaren asseure'l a la taula en la seua companyia i assignar-li el lloc de preferència.

De capa caiguda?

A Barxeta, amb Manel Arcos i Toni Cucarella

Dissabte passat vaig tenir el plaer d'esmorzar a Barxeta amb l'amic (i ja famós investigador del fenomen del bandolerisme valencià del segle XIX) Manel Arcos, i un dels millors escriptors valencians actuals, Toni Cucarella. La veritat és que el lloc potser no va ser el més adequat, perquè o jo m'estic quedant més sord que una rella o era el to de veus tan fort que hi havia al bar que potser alguna de les coses que es comentaren em vaig quedar un poc a mitges. En tot cas una cosa clara que vaig detectar és que comença a haver un ambient de desengany (no sé si és la paraula més adequada) i cansament que d'una manera o altra, en més o menys, crec que compartim tots tres. Sembla que escrivim per a ningú i realment no sé si té molt de sentit continuar... No sé si és una qüestió de mercat, de país incult amb una societat que llig ben poc, de falta de promoció de les escriptores i escriptors en la nostra llengua... Ara, dit això, jo, de moment, continuaré.

A propòsit de l'ensenyament de la llengua

A propòsit de l'ensenyament de la llengua que compartim amb mallorquins i catalans, feia dies que volia enllaçar aquest vídeo d'una entrevista de TV Girona a un dels valencians, una de les persones de per ací mateix que són competents per parlar-ne del tema. Encara com que hi ha les universitats, persones com Vicent Pascual i entitats com Escola Valenciana.