(Diumenge 15 de maig -dia de Sant Isidre- fa tres anys de la mort d'aquesta excel·lent professora. Aquest article va a la seua memòria)
«Necessitàvem
un perquè
i
ens donares el pensament»
Els
records del temps de l’adolescència són inoblidables per a la
majoria de persones. Jo sempre en recorde un molt especialment perquè
ha determinat la meua vida. Va passar entre els anys 1971/72, quan,
amb setze-dèsset anys, estava estudiant el 6é curs del que
aleshores s’anomenava Batxiller Superior a l’Institut Josep de
Ribera de Xàtiva. I el fet tan especial va ser la influència que va
tindre en mi Leonor Sanz Pons, catedràtica d’Història; i això a
pesar d’una mala experiència prèvia –en 4at curs– amb un
professor d’aquesta mateixa matèria que donava les classes quasi
que manu
militari.
Però, com deia, aquella professora va ser més que providencial per
a mi. Tal com si, ja des de les primeres classes haguera espetegat
els dits –clec!– despertant la meua ment i encomanant-me
l’interés i la volença cap a les ciències socials, sobretot la
Història.
I
el motiu més concret, primigeni, va ser quan en una de les classes
la professora ens va demanar que férem un treball fotogràfic
d’aquelles coses antigues que a parer nostre foren dignes de
retratar. És a dir, ens demanava fotografiar les construccions més
velles dels pobles i termes de residència respectius, perquè al
Josep de Ribera llavors anàvem de tota l’àrea d’influència de
Xàtiva. I això férem: fotos d’ermites, ponts, assuts, séquies,
escuts nobiliaris, cases senyorials, etc. Cosa que va fer que em
plantejara dubtes i interrogants de tot el que anava retratant.
D’aquelles coses que, alhora que les fotografiava, m’adonava que
no tenia ni idea sobre els seus orígens ni del seu passat. I així,
què li podria dir a la professora en mostrar-li les fotos? Com li
podria explicar res de Berfull, del Tossalet, etc.?
«I
si ara sóc ací, bregant amb les paraules,
sé
que t'ho dec, car res no tindria sentit
de
no descansar sobre un ferm propòsit»
Òbviament
tinc més records sobre
la professora Leonor Sanz Pons. I ara en referiré alguns més,
encara que siga solament apuntats i a manera d’un simple recull
d’anècdotes:
El
dia 24-XII-1971, uns amics de curs anàrem a València i passàrem
per Pueblo, una llibreria situada al carrer de la Pau, propietat de
José Luís López –mecenes de la pilota valenciana, relacionat
aleshores amb Rafelguaraf pels seus pares. El cas és que, encara que
la professora no ens ho havia demanat, em vaig interessar per un
llibre del qual li havia sentit parlar elogiosament: Combates
por la historia,
obra de Lucien Febvre… Xe, i el vaig comprar... Mare meua!, no vaig
passar més enllà de fullejar-lo per damunt damunt, perquè llavors
el
seu nivell era massa elevat per a mi; era
un
recull d’articles de la revista Annales
d’Histoire Économique et Sociale,
fundada en 1929 per Marc Bloch i Lucien Febvre, dos
historiadors
francesos dels més reeixits de la primera meitat del segle XX.
Recorde
també diversos comentaris de la professora estant en classe. Però
tan sols en referiré uns quants encara que siga només esbossats,
sense explicar la finalitat o on volia anar a parar. Perquè són
records de fa mig segle i no recorde ara mateix les coses amb tant de
detall com si hagueren passat fa poc. Per exemple, un dia comentava
que les persones caminem per pobles o ciutats, i cadascú es fixa i
dona importància a coses ben diferents els uns dels altres: així,
qui mira edificis o construccions des del punt de vista d’un
arquitecte; altres que sols miren característiques del mateix
edifici, etc., en la seua vessant artística; altres que potser ho
fan només en els colors, dimensions, alçada, etc. I tot això,
aquesta diversitat, traslladada a tantíssimes altres coses de la
vida, pel ventall amplíssim de sabers, oficis i professions del tot
punt inabastable per al més competent dels mortals. Evidentment es
referia a
la gran varietat de ciències i sabers de tota mena, diferències,
diversitat, etc.
Però
pel que acabe d’apuntar recorde també el que potser era una
excepció per a ella. I és que la professora va citar i destacar el
cas de Leonardo da Vinci; tanta era l’admiració que li produïa
aquell gran geni italià. I això per l’obra ingent i
multidisciplinària d’aquell
home, autènticament superdotat intel·lectualment, perquè havia fet
quasi que de tot. La professora deia que da Vinci havia estat un
autèntic ésser humà en tota la seua màxima expressió:
arquitecte,
científic, dibuixant, enginyer, escriptor,
escultor, filòsof, pintor…
Una altra cosa, la curiositat
que va despertar en mi i en altres companys/es de curs, la descripció
que ens va fer bastant detallista, en explicar-nos l’anorreament de
la ciutat romana de Pompeia per l’erupció del Vesuvi. I com
descrivia el treball dels arqueòlegs quan tingueren la intuïció
per a, reomplint amb algeps els buits deixats pels cossos sepultats
pels materials volcànics, poder traure les figures –com formades
en un motle– dels que havien estat els darrers pompeians/es; és a
dir, tal com moriren en el seu últim instant de vida.
I
una més. Impartia les classes en castellà, però ens deia que li
parlàrem en valencià tant dins com fora de l’institut. Perquè si
ens creuàvem pel carrer amb ella, com va ser el cas en més d’una
ocasió, ens saludava amb tota normalitat i parlàvem en valencià.
Supose que, a més de per la seua pròpia convicció, potser també
seria pels efectes de la publicació en 1962 de Nosaltres
els valencians,
de Joan Fuster, que tenia conseqüències en el col·lectiu de
l’ensenyament i del món universitari en general; i ignore si
arribaria a tractar a Joan Fuster.
Recorde també un comentari,
o més bé una reflexió molt personal de la professora, un dia que
va dir una cosa així com que «per tal que la humanitat –jo vaig
entendre la gran majoria de les persones– arribem a ser i
comportar-nos com a autèntiques persones, encara caldrà que passen
molts molts anys, moltíssims anys més»…
També
ens deia i aconsellava que havíem de llegir, llegir bona cosa, i, si
ens era possible, viatjar i conéixer altres cultures, altres
mentalitats. I ens va parlar algunes voltes de la Weltanschauung,
allò de l'Espanya profunda i
la mentalitat carpetovetònica.
 |
Excursió per Andalusia del 6é. curs de Batxillerat 1971/72. Entrada a la cova de Nerja (Málaga)
|
I
recorde el viatge inoblidable de fi de curs a Andalusia i Ceuta:
passant per Córdoba, Sevilla, Ceuta, Málaga, Granada. ¿Què dir
d’un viatge així, en un període de la vida en què les hormones
van revolicades que només teníem ganes de veure i de viure coses?
Encara que la professora d’Història –i la de Literatura, Maria
Angeles Villora Nicolau– portaven una agenda-guia per repassar-nos
la lliçó sobre el que consideraren, com ara a la Mesquita de
Córdoba,
Reales Alcázares, la Giralda a
Sevilla –on, a la nit, ens acompanyaren a una disco, La
quadra!–,
o a Málaga, les coves de Nerja, l’Alhambra de Granada, etc.
Per
cert, segons em recordava l’estimat amic de
Llanera de Ranes, Vicent
Estrela –en tota seguretat l’apotecari més afable entre Alzira i
Xàtiva i molt més enllà–, diu
que estant a
Ceuta la professora Leonor i la de Literatura, Maria
Villora, es jugaren amb ell cent pessetes cadascuna que no era capaç
d’afaitar-se el bigot… Xe, que poc el coneixien! Vicent se’l va
afaitar i els va guanyar dues-centes pessetes que li pagaren
religiosament.
El
curs següent, 1972/73, mitjançant el meu cosí Bernat Juste, vaig
consultar l’opinió de la professora sobre Las
ruinas de Palmira,
del Comte
de Volney, un
il·lustrat
francés de finals del segle
XVIII, llibre
en què
fa
un al·legat contra les idees fanàtiques religioses, obra destacada
del
temps de la Revolució Francesa, i no recorde què va dir sobre
l’anarquisme.
Finalment, uns pocs anys més
tard, quan jo estava fent el servei militar a Logroño, organitzat
pel Regiment d’Artilleria ens portaren d’excursió al monestir de
San Millán de la Cogolla i al de Suso. Monestir aquest últim, on,
segons historiadors i filòlegs, s’escriviren o aparegueren els
primers textos que són l’origen de la llengua castellana; a penes
uns comentaris al marge de textos escrits en la llengua mare de totes
les llengües romàniques: el llatí. Total que, des de la Rioja, li
vaig enviar una postal del monestir de Suso amb unes paraules de
record i salutació.
«El
temps passa, i anem escrivint
la
nostra petita història. Potser
hom
dirà que és una de tantes:
la
lluita contra el present pel demà,
i
el pòsit amarg de cada desfeta»
Per
aquests records, i sent així que jo
no havia de continuar
estudis, amb dèsset anys em vaig plantejar fer una investigació
històrica més endavant,
per donar resposta als
interrogants plantejats en el treball fotogràfic citat al principi;
treball
que es va materialitzar en unes fotos dels nuclis de població del
terme de Rafelguaraf: Berfull, Rafelguaraf, el Riurau i el Tossalet.
Plantejament que molts anys després, com un autodidacta o un intrús,
vaig dur a terme amb una monografia d’història d’aquest àmbit
geogràfic que em va costar quasi deu anys d’enllestir. I dic
intrús, perquè l’única qualificació acadèmica que tinc
d’Història és l’apte en l’examen d’accés per a majors de
25 anys de la Facultat de Geografia i Història de València, en
abril de 1988; estudis que al remat no vaig fer, i en canvi vaig
tirar endavant amb la investigació històrica i posteriorment amb
l’afició literària.
Però, retornant a la
professora Leonor Sanz Pons, i pel que fa a la seua trajectòria
professional, puc apuntar ara que gràcies a la premsa, a la internet
i al facebook he pogut saber que va formar part del grup Germania 75
–perquè es va fundar l’any 1975– per un grup de professors
innovadors, entre els quals estava la professora Leonor, que
intentaven en temps de la transició renovar els vells textos
«tradicionals» d’ensenyament de la Història, crec que bàsicament
per despertar l’esperit crític dels alumnes.
Recorde, igualment, perquè
la mateixa professora ho va comentar, que va fer la seua tesi –no
recorde si era tesina o tesi doctoral– sobre la Reial Societat
Econòmica del País de València, que possiblement li dirigiria el
professor de la Universitat de València, Joan Reglà; a qui va citar
en diverses ocasions.
També,
i gràcies a una còpia digital de Noulas
(Boletín Mensual de
Información Municipal,
Nules, Noviembre 1969, nº 10), he pogut saber que l’institut
d’aquella població de la Plana Baixa
va ser inaugurat el curs
1969-70. I en el primer
curs de l’institut d’aquella localitat la
professora Leonor Sanz
Pons apareix com a catedràtica de Geografia i Història, a
més de figurar
com a secretària del nou institut, que fa
temps es diu Gilabert de
Centelles.
Per tot això és que, entre
unes coses i altres, sembla que la seua tasca d’ensenyant va
transcórrer al llarg d’un total de trenta-huit anys als següents
instituts:
Any: Institut: Població:
1962 Infanta
Isabel d’Aragó Barcelona
1969 Gilabert
de Centelles Nules
1970? Gandia/Borriana?
1971 Josep
de Ribera Xàtiva
1979 Clot
del Moro Sagunt
2000 Ferrer
i Guàrdia València
 |
Del facebook IES Clot del Moro (Sagunt)
|
«Però
conservem el record del teu entusiasme,
i
això també és l'esperança:
creure
en aquells que ens estimen,
aprendre
dels que transmeten
la
seua humana experiència»
Malauradament,
a mitjans de maig de 2019 em vaig assabentar de la seua mort per la
premsa. Així, el divendres 17 de maig el periòdic Levante,
EMV, edició de la
Costera, va publicar aquest article d’Agustí Garzó, que
reproduïsc ara i ací en valencià.
«Mor
la catedràtica d'Història Leonor Sanz, referent de l'IES Ribera.
Recordada com una dona renovadora i avançada al seu temps, va passar
la dècada dels 70 en l'institut de Xàtiva.
Va estar només huit anys
en el Josep de Ribera de Xàtiva. Però va deixar una petjada
inesborrable. Ahir tenia lloc en el Tanatori Municipal de València
el sepeli de Leonor Sanz Pons, catedràtica d'Història i activista
pedagògica que va arribar a l'institut de Xàtiva en 1971 i el va
deixar en 1978. Van ser anys clau, «de grans canvis en política que
es van viure molt intensament a les aules; jo ho vaig viure igual a
Gandia en aquella època», va comentar ahir Antoni Martínez,
coneixedor de la figura de Leonor però que va arribar al Ribera just
quan ella se’n va anar. Sí que va coincidir Maria Villora,
coneguda dirigent veïnal de Salvem el Cabanyal que va donar
Literatura i després Història a Xàtiva, i que la va qualificar
ahir de «mestra de mestres» i de persona «extraordinàriament
compromesa».
Leonor Sanz, amb orígens
a Xàtiva per via paterna, va arribar al Ribera després de breus
etapes a Gandia i Borriana. Abans, havien sigut clau per la seua
formació com a docent renovadora els anys en el Infanta Isabel
d'Aragó, de Barcelona, inaugurat en 1962 en el barri de la Verneda i
pioner de la integració perquè era un institut on una minoria local
convivia amb l'al·luvió migratori andalús. Leonor tenia a gal·la
ser deixebla de l'emblemàtic historiador català Joan Reglà, el seu
professor a la Universitat de València.
Durant
els seus anys a Xàtiva, i sense que li faltaren problemes amb la
superioritat, Leonor Sanz va organitzar els aplecs nacionalistes de
l'institut o va fundar amb altres professors a València l'emblemàtic
Germania 75, grup d'innovació en la didàctica de la Història.
L'escriptor de Rafelguaraf Vicent Sanxis contava que el seu amor al
territori li ho va inculcar «la magnífica professora» que va ser
Leonor. Record similar tenen d'ella altres alumnes de Xàtiva,
encisats per aquesta professora tan semblant a l'inoblidable John
Keating del club dels Poetes Morts que els inculcava una altra manera
d'estudiar i l'entusiasme per aprendre. De Xàtiva va passar al Clot
del Moro, de Sagunt. I es va jubilar en 2000 en el Ferrer i Guàrdia
de València. Ha mort amb 84 anys. Tenia un fill, Manel.»
Així
mateix, en el periòdic Las
Provincias, edició
del dimecres 22 de maig, va aparéixer un article del qual reproduïsc
només una part,
també en valencià:
«La
catedràtica d'Història, gran pedagoga i exprofessora del Josep de
Ribera entre 1971 i 1978 Leonor Sanz Pons, morta la setmana passada a
València, descendia d'un industrial de licors d'Aielo de Malferit
que es va establir a Xàtiva. En concret de Ricardo Sanz, qui, en
companyia d’E. Ortiz Garrigós i B. Aparici Belda, va fundar en
1880 a Aielo una fàbrica de licors i anisats. En societat amb
Aparici s'instal·là a Xàtiva en 1884 i, ja en solitari, va crear
la Destil·leria del Carme, una de les dotze licoreries que van
arribar a existir a Xàtiva, segons publica Vicent Ribes Iborra en
'La industrialització en la zona de Xàtiva'. Un pas previ a
l'obertura d'una segona fàbrica de licors i xarops en el Grau de
València. Els destil·lats de la firma obtingueren huit diplomes
d’honor i dotze medalles d’or abans que la raó social passara a
pertànyer a Sanz Hermanos y Cía, SL.»
La
relació
a què es referia
el periodista de
Las
Provincias
era
a
l’avi
patern
de la professora, que
estava relacionat amb la ciutat de Xàtiva sent
originari
d’Aielo de Malferit, el Sanz aquell famós
de
la Cola
Coca.
Aspectes
que
em confirma
Vicent Estrela, tot
i que amb certs dubtes respecte a la ubicació exacta
de
la destil·leria, que
es
diu que estava
a la Baixada del Carme. En tot cas imagine
que a aquell
Ricardo
Sanz
li anirien les coses bé, i que més endavant
o
bé ell
o un fill, pare
de
la professora, arribaria
a comprar
un pis situat
entre
el carrer Colón i la zona de l’Example,
a València, molt
probablement
on ella mateixa va viure. I
dic que ho imagine,
perquè
al carrer Comte de Salvatierra, prop del mercat de Colom, aniria
a recollir-la
algun
company o companya per
traslladar-la a Xàtiva amb motiu del
sopar
que
férem l’any
1997, amb
ocasió
del
25 aniversari de
la promoció del Batxillerat 1971/72.
Sopar
que celebràrem
al
restaurant
Casa la Abuela, al
que també vingueren altres professors com
José Tormo, Maria
Villora o Mariano.
En
aquell
sopar
li
vaig donar
un
exemplar del
meu llibre Introducció
a la història de Rafelguaraf, el
Tossalet i Berfull,
que
al
mateix
temps
que
li’l entregava li
vaig demanar que fóra benevolent en la crítica. Em
contestà que ho seria. Què
anava a dir, la
dona?
Vull
pensar que
dies després
li
faria una mirada, i, donades les meues
circumstàncies
de
falta de formació acadèmica,
malgrat
tot, crec
que seria
benevolent i
m’atorgaria un aprovat, encara
que fora només
per la meua constància
i bona
voluntat
esmerçades en
l’intent.
 |
Casa la Abuela, Xàtiva, 1997. Sopar de celebració del 25 aniversari del Batxillerat 1971/72
|
I
vull fer constar igualment, que en
la pàgina del facebook
de l’IES Clot del Moro, de Sagunt, on
també va exercir, quan
va
aparéixer la notícia de
la seua mort,
de
seguida va
haver-hi una quantitat gran de missatges de condol, amb
molts
comentaris
elogiosos i emocionats. Tot
per la qualitat humana
i professional de
la professora,
per la gran
estima
que li mostraren
molts dels
seus exalumnes,
que
s’hi
referien tant
a
la
seua
vessant
d’ensenyant
com
a
la seua humanitat.
«No
hi ha molt més que dir: callar a temps
és
una bona manera de concloure.
La
vida ens separa, mes la memòria
tot
ho empara, com la celístia la nit.
Que
no és injust l'adéu, sinó l'oblit»
De
manera que, amb la professora Leonor Sanz Pons, catedràtica
d'Història, sempre he tingut la sensació de tindre com un cert
deute d’agraïment. I és perquè ha sigut la persona a qui li dec
la meua dedicació a la Història –i
ho
dic
amb cert rubor–, perquè atrau el meu interés més que cap altra
cosa i al remat és el motiu pel qual escric. I a més, per les meues
obres que han arribat a publicar-se, tant d’història com textos
literaris que tinguen algun mèrit, si és que algun mereix tal
consideració. Fins i tot em sembla que si soc com soc, vull dir, la
meua manera de ser en general, és gràcies a aquesta excel·lent
professora i persona.
Així
que, per aquest deute, només assabentar-me del seu traspàs li vaig
dedicar una novel·la meua que estava llesta i a punt per a
publicar-se, Roders.
I ara, quan fa tres anys de la
seua
mort,
vaja com un recordatori més in
memoriam,
aquestes últimes lletres i síl·labes, ajuntades en paraules,
lligades en frases i formant paràgrafs, precedits per les estrofes
d’una bellíssima poesia de l’estimat amic i escriptor
carcaixentí Robert Cortell –Petita
història,
es diu; més afinitat impossible!– perquè
a parer meu expressa a la perfecció i amb la qual em sent del tot
identificat en el que vol transmetre: l’estima i el reconeixement
que mereixen totes i tots els ensenyants que, amb el seu bon
mestratge, ajuden als seus alumnes per tal que
arriben
a ser persones.
