Taronja i caos econòmic

Taronja i caos econòmic és el títol d'una obra, ja clàssica, de Lluís Font de Mora, que va ser conseller d'Agricultura de la Generalitat Valenciana, d’això fa molts anys. I, malauradament, hui continua igual la cosa, si no pitjor o molt pitjor, en realitat. Perquè és de veure, per a plorar, l'estat dels conreus agrícoles valencians; del camp en general, vaja. Almenys per aquesta part de Castelló i les Énoves, el sud de la Ribera Alta. Que tothom ha anat i va cercant solucions alternatives a la desesperada. Que per això el xicotet llaurador ha canviat la producció de les seues parcel·les, empeltant els camps amb les varietats més prometedores… Però, roda i volta, a seguir igual. De fet, l’altre dia, vérem les penoses imatges d’una xica que ha arribat a regalar la producció. I el mateix problema amb els caquis, una de les alternatives que hom creia més prometedores fa uns anys. 

Un cosí germà meu, Isidre Martínez (de Vivers Vismart, membre de Proval), en vespres de les fetes de Nadal passades, va tindre l'amabilitat d'obsequiar-me amb un plató de taronges. Xe, sense exagerar. No sé si és que va triar les més grosses de totes, o si és una nova classe o què, però una d’elles pesava 650 grams. I direu, que eren tot corfa? No, tenien corfa, però normal; i a més, les taronges estaven boníssimes de suc. I pense, no és una vertadera llàstima que aquest problema dels cítrics continue igual? I això mane qui mane, ni esquerra ni dreta, a açò ningú és capaç de donar-li solució? Evidentment hi ha molts aspectes que ajuden al desastre: la dimensió xicoteta de les parcel·les, els intermediaris i moltes altres coses que ara que estic escrivint aquesta nota no em venen al pensament, ni soc jo tampoc persona competent per parlar-ne del tema. Però, només com a observador, em pregunte, ¿a Europa hi ha zones agrícoles que estiguen en condicions semblants? És a dir, ¿amb un alt percentatge de propietats o parcel·les abandonades perquè els propietaris no poden tirar endavant?

En l'obra citada de Font de Mora, indicava que fa cent anys ja es parlava del problema de la taronja valenciana. O siga, que no venia de nou en 1971, quan es publicà el llibre. Però és que, amb tant de temps com ha passat, el problema només que ha anat empitjorant, que sols ha fet que augmentar, i per això l'estat de la qüestió és el que és. Que crida l'atenció la quantitat de camps abandonats, perquè els seus propietaris fa anys que han perdut tota esperança de cultivar res que els done una renda mínima que els faça atractiu continuar treballant-los. Jo tinc un camp de 4,5 fanecades perdut, que per cert, si us pot interessar ben barat el venc (6.000 euros). Clar que, amb un poc de sort o mala sort, igual un dia me l'expropien per fer una rodona per anar enlloc, per buscar petroli amb el fracking, posar plaques solars o qualsevol altra barbaritat d'aquesta època de la globalització.

En fi, només se m'ocorre dir-vos, als qui continueu mantenint la il·lusió en el conreu de les vostres parcel·les, que potser l'única alternativa és... continuar buscant alternatives. En la citada obra, Font de Mora avançava la possibilitat del conreu de l'ametller. En concret deia que: "...l'ametller. Tots els economistes coincideixen a assenyalar-lo com un arbre de gran futur. La riquesa alimentària del seu fruit, la demanda cada vegada més selecta, la possibilitat d'emmagatzemar la producció durant molt de temps i a un cost mínim per a esperar el moment més favorable del mercat, i les seues múltiples aplicacions són causes de la creixent atenció per part dels agricultors més progressistes del món que en les seues terres reuneixen condicions climàtiques per a conrear-lo." I m'ha vingut al record la finca o Masia de Galindo, pels Francs de l'Énova, on hi ha una prova d'aquest conreu que es veu molt prometedor. He d'apropar-me a veure la florida.

Doncs… això. Igual cal tornar a aquest com a altres conreus clàssics de secà de la Mediterrània: figueres, oliveres, vinya, ametllers, garrofers... No sé, però és una gran llàstima i una pena molt gran el que passa amb la taronja i el caos econòmic dels petits propietaris.

Bon Nadal 2021 i Feliç Any Nou 2022

 Fa uns moments la meua filla Flàvia m'ha passat aquest dibuix. Així que, encara que siga un tant a hora hora, com aquell que diu, ací el pose per desitjar-vos, una vegada més -perquè ja us he felicitat pel feisbuc-, però no està de més que vos diga una altra vegada a totes i a tots, familiars, amics, coneguts i saludats que passeu un BON NADAL 2021. I això, malgrat la maleïda pandèmia, o precisament per això, perquè en aquesta mena de guerra contra el coronavirus, mentre estem vius hem de ressistir i continuar endavant, sempre endavant. I ja posats també desitjar-vos que l'ANY NOU 2022 siga millor en tots els aspectes, però sobretot que vinga ben carregat de salut.

BON NADAL I FELIÇ ANY NOU 2022

Però a més a més, també pose el procés de dibuix. Vaja que està fet, sembla, en un "instantet", o siga, en menys que dura una "escorribanda", dit d'una altra manera "rapidet rapidet"... Xe, no res, en vint-i-nou segons!

Al riurau de Canor (Benissa)

Al matrimoni format per Diego Fluxà i Tonica Ivars, de Benissa, persones treballadores i de bon tarannà, els va fer goig tindre un tros de terra. Un bancalet, en realitat, per sembrar o plantar quatre faveres, tomaqueres, albergineres, unes flors o el que fora. Productes per a casa, no un camp gran per treballar amb més pretensions la terra. I com de vegades passa, amb el temps en van aconseguir un. Era un tros abancalat de poc més de quatre fanecades i mitja a la partida de Canor. Aleshores un secà pedregós on a penes n’hi havia mitja dotzena de garrofers, unes oliveres, un parell d’ametllers i uns ceps per a raïm de taula, a més de llicsons, ravenells, crespinells, etc. Per això és que Diego va construir de primeres una caseta senzilla, bàsica; només un cobert per a ferramentes del camp amb un xicotet riurau adossat, que en passar un temps tancaren per a tindre un menjador.

Anys després –havent faltat Diego– Tonica amb prou feines se les va veure per tirar la família endavant, que a més de portar casa treballava de perruquera fins que per l’edat i la salut, sobretot, la va fer fora de treballs. Així que, de fa uns anys s’han fet càrrec de la caseta els estimats amics Xaro Fluxà i Paco Montagut. I per això és que, d’uns anys ençà, quan anem Empar i jo a veure’ls solem anar allí; encara que en principi hàgem anat al pis on viuen, a l’avinguda de l’Alcúdia. Perquè el riurau de Canor s’ha transformat en el seu raconet preferit. Com el lloc ideal on trobar-se ben a gust i tranquils amb la família i amics, cosa natural i comprensible. I no, no penseu que és un xalet. És sols això: una caseta amb un riurau xicotet, però que no per això –o precisament per això–, és que té el seu encant més íntim i acollidor. Com un petit refugi tant per l’hivern com per l’estiu.

I just és que diga ara, que fa molts anys vaig tindre el plaer de mantindre una certa relació d’amistat per correspondència amb un homenot benissenc, que per extensió també ho va ser de la Marina i igualment del País Valencià: el senyor Bernat Capó García; exemple de persona enamorada i apassionada pel seu poble i per la seua terra. Durant alguns anys em vaig escriure amb ell. I Bernat sempre, sempre, em contestava a totes les meues cartes i em donava informació, bé per carta –a mà o a màquina, no per internet–, bé enviant-me publicacions relacionades amb temes històrics o etnogràfics diversos; temes que m’interessen molt. I la qüestió és que, uns anys després vaig tindre la sort de guanyar el Premi 25 d’abril, Vila de Benissa de narrativa, amb la meua segona novel·la, Memòries d’un alamí; motiu que em va portar a la població i retrobar l’amic i company de «batalles de la mili».

En efecte, a Paco Montagut, que va nàixer a Montcada (son pare era d’allí), però que amb el temps es va quedar a viure a Benissa (d’on era sa mare), el conec del temps del servei militar. Servei militar que férem entre Gasteiz (Vitòria, País Basc), on férem el campament –ell a Araca i jo a Gamarra–, i després a Logroño els dos, al quarter del Regiment d’Artilleria de Campanya n.º 46. Aleshores Paco festejava amb Xaro, benissera de la nostra quinta tan bonica com amable és. De manera que són una parella que fan molts anys junts. I molts més que esperem i desitgem que en facen, ara, a més, amb els seus fills, netes i nets. Perquè Paco i Xaro tenen una filla i un fill ben templats: Patrícia i Franc. Que ja s’han casat també, Patrícia amb Jose i Franc amb María. Matrimonis que han tingut tres xiquetes i un xiquet: Carla, Emma, Marc i Alejandra, segons com han anat venint al món.

El cas és que des de 1998 que els hem visitat en nombroses ocasions. Com ells ens han visitat a nosaltres pel nostre espai vital: el sud de la Ribera. I amb ells hem tingut el plaer de passejar per les proximitats de la «catedral de la Marina», o per qualsevol dels seus carrers vells encara ben conservats, així com per altres indrets com cala Fustera, Benimarco, etc. I és que, a Benissa, han tingut el bon gust de conservar la part més antiga d’una població que va haver de sobreviure en èpoques passades amb una economia ajustada, de secà, que obligava les benisseres i benissers a fer molts sacrificis per viure. Però una població que, a partir dels anys de desenrotllament turístic, ha arribat o s’ha transformat en una «xicoteta ciutat» amb una economia puixant; tot i les circumstàncies negatives actuals. Una ciutat de la qual sempre destaque d’una manera molt especial la seua gran vitalitat cultural.

I com el món és com un petit mocador, he trobat certa relació entre Canor o Benissa i Tossalnou o Rafelguaraf. Tossalnou –agregat en 1870 a Rafelguaraf– dit així després de l'expulsió morisca. Tot i que allí i als pobles de l'entorn l'ús del nom més antic (el Tossalet) continua viu alhora que l'oficial. I aquesta relació, com dic, existia si més no des del segle XVIII. Així, en un document de l’arxiu del Comte de Ròtova, i tal com diu ací molt extractat: En la Ciudad de San Phelipe (Xàtiva), a los diez y ocho días del mes de Agosto del año mil setecientos cinquenta y quatro, ante mi el Escrivano... parecieron el señor Dn. Pasqual Andres Bellvis y Verastegui… en nombre y como Apoderado de Dn. Joseph Ygnacio Faus... Baron de Zenija, Dueño de los Lugares de Tosalnou, Rotova, Benillup, Cenijola, Berdica, Benimallull y Canor, vezino de la Ciudad de Valencia…

Però em venen al record més coses relacionades entre Benissa (la Marina) i Rafelguaraf (la Ribera). Com que la meua àvia materna vivia al Riurau de Rafelguaraf. Ara un llogaret dit així per l’ús que se’n feia per fer panses i arrecerar els canyissos. Per tant, en aquesta raconada sud-est de la Ribera del Xúquer hi havia un dels riuraus més cap al nord de les terres valencianes. Bé, això pensava jo, perquè hi ha un riurau en les proximitats de València (l’Horta), que em sembla que és el més gran de tots els riuraus. I està a prop de Montcada, just al Mas Fondo de Massarrojos. I si parlem de persones, el mateix director actual de la banda de música de Benissa (Miguel Ángel Grau Martínez, de Xàtiva), que per a vindre ací va deixar de ser-ho de la banda Ateneu Musical de Rafelguaraf, on és molt recordat i volgut. O un rafelguarafí que va ser alcalde de Xàbia: Rafael Peiró Fayos. O un conegut de l’Énova... 

A més, també a Benissa hi ha multitud de tossalets, que l’orografia dona per a això i molt més. Però ja no m’enrotlle més, xe. Total, que Paco i Xaro són iaios que els cau la «bava» amb els seus nets/es de pagats que estan; que ara mateix se senten com uns «avis torroneros» que diuen en alguns llocs. I amb motius. I per això creiem que són una família ben bonica, que a hores d’ara són en total sis xiques guapes i quatre xics templats de diferents edats. Enveja sana que els tenim, ja ens agradaria a nosaltres. Total és que, en el riurau dels nostres amics, als quals estimem com si foren família, passem alguns dies d’aquells molt agradables, que ja es queden gravats als arxius de la memòria com dels més entranyables i inoblidables, per a sempre. Per això és que, als Montagut Fluxà i llur descendència, vaja tot el nostre afecte i agraïment per mantindre una amistat tan bonica al llarg del temps.

Vicent Sanxis i Empar Jurado

A la XIX Assemblea d'Història de la Ribera (Alberic)

Amb l'admirat "mestre" Tomàs Peris Albentosa

Aquest cap de setmana passat, entre divendres 5 a la vesprada i diumenge 7 a migdia, he tingut el plaer de participar en la XIX Assemblea d'Història de la Ribera que ha tingut lloc a Alberic.
Com que el tema monogràfic era "Patrimoni immaterial a la Ribera: festes, tradicions i cultura popular", és que he presentat una llegenda popular, relacionada amb un topònim i que és compartida entre els pobles de Barxeta i Rafelguaraf. D'això i la seua relació amb la història tractava Història i llegenda: el barranc dels Dos Germans, que vos avance que si ningú em demostra el contrari, estic convençut que es va tractar d'un fet de violència en temps de la Segona Germania (1693). Així, per tant, no estaríem parlant de "dos germans" sinó més aïna de "dos agermanats" els protagonistes involuntaris del succés que va donar origen al topònim del barranc i a la llegenda. D'açò vaig parlar dissabte al matí.
En segon lloc, després de dinar tenint al costat a un dels més prestigiosos historiadors de la Ribera del Xúquer (l'alzireny Tomàs Peris Albentosa, especialista, entre molts altres temes, en les xarxes de reg), vaig parlar de Monedes romanes de Rafelguaraf. Es tracta de monedes trobades més o menys en el triangle format entre Berfull, el Tossalet i Rafelguaraf. I com que al terme municipal de Rafelguaraf no hi ha o no hi havia, ara per ara, troballes d'època romana, és per això que a la vista d'una seixantena que em deixaren veure i estudiar-les un poc, he considerat la meua obligació posar-ho en coneixement del col·lectiu d'investigadors i historiadors/es, per si volen prendre nota.
Finalment, diumenge al matí vaig parlar de la molt probable (a parer meu) ubicació del que era El molí de la Senyoria del Tossalet, que era el títol de la comunicació. Fins fa poc, jo almenys no tenia ni idea ni tan sols de la seua existència. Tot i que era d'imaginar que hauria existit un molí per als tossaletins i tossaletines en temps d'època Moderna i Contemporània. Doncs bé, el cas és que estic convençut que estava sobre la séquia Mare del Tossalet, tot just baix a continuació del molí de l'Énova (el molí dels Viles).

Comunicacions a la XIX Assemblea d'Història de la Ribera (Alberic)

Durant els dies 5, 6 i 7 del pròxim mes de novembre tindrà lloc a Alberic la XIX Assemblea d’Història de la Ribera, a la qual he presentat tres comunicacions. Una a la secció monogràfica: Història i llegenda: el barranc dels Dos Germans, i dues a la secció miscel·lània: Monedes romanes de Rafelguaraf (dins l’apartat d’Història Antiga), i El molí de la Senyoria del Tossalet (dins l’apartat d’Història Moderna).

La primera, Història i llegenda... assenyala en quin context històric va succeir probablement un fet que, amb el pas del temps, originaria el topònim del barranc dels Dos Germans, així com una llegenda relacionada; llegenda que forma part de la cultura popular i fins i tot literària. I açò darrer ho dic per la meua novel·la RODERS (publicada per Edicions 96, de la Pobla Llarga).

Camí i barranc dels Dos Germans

La segona, Monedes romanes... comunicació en què, com a cronista oficial de Rafelguaraf, em veig en l’obligació moral de donar a conéixer la troballa de nombroses monedes d’època romana al terme rafelguarafí. Totes elles trobades bàsicament en el triangle comprés entre Berfull, el Tossalet i Rafelguaraf; zona de reg de la séquia Comuna de l’Énova.

AS de Tiberi aparegut prop de Berfull

I la tercera i última, El molí de la Senyoria... tracta de l’existència del molí de la Senyoria del Tossalet, del qual fins a dates recents, jo, almenys, no en tenia ni la més mínima referència a la seua existència, tot ubicant-lo en el lloc concret del terme de l’Énova on crec que estava.

El Tossalet (Tossalnou) en primer terme i al fons l'Énova i Manuel

Sí. Ja sé que tot açò hui en dia no són més que “rotllos” que no interessen a ningú o quasi. Però trobe que almenys a alguns historiadors/es potser sí que els despertarà la curiositat. I em sembla una llàstima que no desperte la curiositat de gent jove, o de tants altres més adults que creuen saber molt de la història dels “seus” pobles. Però... què hi farem!, és lamentable que siga així. I no ho dic per les meues comunicacions, sinó pel conjunt, pel global que acabarà publicant-se en les actes corresponents. Perquè a parer meu la informació que es genera en aquests actes, és a dir, els llibres que es publiquen, hauria de despertar l'interés de molta gent.

En fi, si a algú li burxa la curiositat, encara que siga només una miqueta, i us podeu apropar a Alberic...

Vil·les, alqueries i cases de camp...

Em faig ressò d'un acte molt interessant per a tots aquells i aquelles a qui agrada la història.

L’Ajuntament de la Pobla Llarga i l'amic i company cronista de la població, Joan Català, us inviten el proper divendres 8 d’octubre, a les 19 hores, a la Casa de la Cultura de la Pobla Llarga, a la presentació del llibre

Vil·les, alqueries i cases de camp. Poblament dispers, noves poblacions i urbanitzacions a la Ribera del Xúquer

obra que recull els 24 articles que se varen presentar a la Pobla Llarga en novembre de 2016 en la XVII Assemblea d’Història de la Ribera, que tenia per tema monogràfic el mateix títol del llibre.

Intervindran Ximo Vidal, Regidor de Cultura, el coordinador de l’obra, Joan Català, cronista local, i Aureliano Lairón, cronista oficial d’Alzira.

I només uns comentaris sobre la portada del llibre, que trobe molt encertada. M'agrada molt eixe blau tan net amb un contrast roig per al fons del títol.

El que es veu és l'hort de la Pedrera, fotografiat des de baix, a l'entrada sobre el barranc de Matilde (ant. de la Casa dels Frares), abans de les darreres reformes, quan encara hi havia un parell de pins d'enfront de la caseta i del porxe del costat.

Aquest hort està sobre un alteró, lloma o tossal en terme de Rafelguaraf, just en la cara que mira al nord, tal com es veu. Des de la redona de la carretera a la Pobla Llarga i Sant Joanet es veu perfectament. L'altra banda, que dona a migdia, és terme de l'Énova (per l'antic terme de Sans). A l'esquerra, més darrere, es veu una serra en color blau fosc, que és el Puig de Xàtiva. I les pedres en primer terme, a la dreta, potser es tragueren de la mateixa "pedrera" que li dóna nom a l'hort. Pedrera que durant un temps es faria servir per a això, per traure pedra per a les parets de les cases, dels horts, etc.

Comentari sobre la novel·la EL SURDO (maulet), de Vicent Hernández Sancho

A finals d'aquest mes de juliol passat (divendres 28) va ser presentada a Manuel la novel·la EL SURDO (maulet), de l'autor Vicent Hernández Sancho, publicada per DENES Editorial, amb la col·laboració de l'Associació Cultural Mitja Galta. Encara que en principi la meua intenció era anar a l'acte, arribada l'hora no em va ser possible. De tota manera, el dimarts següent, 31 de juliol, em vaig fer amb un exemplar a la papereria de Manuel.

 Doncs bé, tot i que m'haguera agradat més llegir-la en valencià, vull comentar breument que el manuelí Vicent Hernández ha escrit una narració històrica a partir de fets reals del temps de la Segona Germania (1693) que enllaça amb altres de la Guerra de Successió (1706). Fets succeïts alguns a Manuel (especialment el final dramàtic ocorregut allí) i a altres llocs del territori valencià. Àmbit geogràfic que hom anomena les Comarques Centrals; és a dir, el sud de la província de València i nord de la d'Alacant, zona que en més o menys en temps de l'època foral es deia la Governació dellà lo Xúquer o Governació de Xàtiva. 

El relat enllaça les velles reivindicacions dels vassalls que vivien en pobles de senyoriu, quan es rebel·laren durant la Segona Germania, i uns anys més tard continuaren la lluita amb les esperances d'un govern millor promés per l'Arxiduc Carles d'Àustria, que no el que podien esperar del Borbó Felip V, d'ingrata memòria; les tropes del qual acabaren protagonitzant un fet dramàtic al poble de Manuel poc més d'un any abans que cremaren Xàtiva, a més de massacrar entre 30 i 50 hòmens que lluitaren en defensa de la població. I no vull ser més explícit per no desvetlar massa.

Ara bé, també es fa referència a un cas extrem, que no estalviaré de comentar: la violació d'una dona de Manuel per un militar borbó en el mateix altar de l'església de la població (vegeu la il·lustració de baix, penúltim paràgraf de la pàgina de l'esquerra). Sí, com se sol dir, de vegades la realitat supera la ficció. I en aquest cas concret, com malauradament haurà passat tantíssimes vegades en tantíssimes guerres, veiem que quan es desferma la barbàrie la bèstia en què es transforma l'home (home?... l'animal mascle, vull dir) no respecta res de res. 

A parer meu està molt bé publicar narracions històriques, malgrat que siga d'un món xicotet com és el nostre: el territori de les Énoves, i altres zones al seu entorn més o menys pròximes. Perquè a les lectores i lectors, encara que siga picats per la curiositat d'un relat narratiu, potser això faça que s'interessen per saber més de la nostra història real. En fi, la història pareix com una mena de contínues guerres i revolucions, amb algunes glòries i molts fracassos, però és la nostra i està molt bé que la coneguem. I no desvetle res més, perquè del que es tracta és, si us agrada un poc la història, que llegiu la novel·la, cosa que us recomane. Enhorabona a l'autor manueler Vicent Hernández.

Un refrany -crític- sobre els rafelguarafins i rafelguarafines

Fa molt vaig escoltar un refrany sobre Rafelguaraf, si bé no recorde més explicacions sobre el tema (el motiu, els protagonistes, etc.), i que diu:

Con permiso de la autoridad y de los que llevan corona,

al pueblo de Rafelguaraf que les divierta una mona!

Sospitava que devia tractar-se d’una dita d’aquelles que es feien entre pobles veïns, quan per qualsevol motiu sovint es treien burla, es criticaven i fins i fot feien harca... Cal dir, però, que més enllà de ser una rima fàcil en castellà, i que per tant pot ser aplicable a qualsevol poble, pel que fa als rafelguarafins/es no deixa de ser una crítica als habitants d'una època concreta: la dels primers temps de la Dictadura franquista.

Perquè fa poc que m'he assabentat un poc més del tema. I això ho he sabut perquè l’altre dia vaig veure pel YouTube una actuació del gran Pep Botifarra a Énguera. I entre cançó i cançó va contar que en certa ocasió un parell de versadors que devien ser de renom, en concret es tractava del tio Llorenç (de Novetlè) i el tio Pedro el de las Vacas (d’Énguera), diu que vingueren a Rafelguaraf a versar i quan estaven a la plaça de l’Església se’ls va ocórrer dir:

No sé en qué pueblo estoy, ni tampoco en qué lugar

que estoy frente de la iglesia y no veo el campanar…

Xe, i va continuar dient el Botifarra que els van acaçar a pedra! I quan estaven a l’eixida de Rafelguaraf, que ja anaven calentets, és que va afegir finalment el tio Pedro el de las Vacas:

Con permiso de la autoridad y también de la Corona,

al pueblo de Rafelguaraf que lo divierta una mona!

Això es conta com un succeït real. Sense dubte seria a finals dels anys 40 o principis dels 50 del segle passat, després de la construcció de l’església que feren en substitució de la que va ser incendiada en vespres de la guerra civil.

Perquè, en efecte, l'església només té una espadanya, amb tres campanes, que l'església antiga sí que tenia un campanar, amb rellotge i tot.

 

L'antiga església, amb campanar

Un carcaixentí que ja és un mite!

En efecte, Joan Baptista Llopis Llopis (Batiste), un carcaixentí i home de bé que va viure la seua infantesa a l'hort de les Parres (terme de l'Énova) a tan sols un quilòmetre escàs de Rafelguaraf, a parer meu aquesta persona ja ha entrat en el terreny dels mites. I quan això passa, tothom volem dir, amb orgull, eixe home té o ha tingut una relació o altra amb tal o qual poble o el que siga; com és el cas. I és que no debades té 105 anys complits el passat 20 de maig, que es diu prompte. Però el millor de tot és que, com molt encertadament diu el seu fill, es troba en un estat de salut que ho contes i no s'ho creuen! Ahir mateix vaig estar al seu pis, per saludar-lo i donar-li un exemplar del llibre de Festes de Rafelguaraf, en què he col·laborat enguany amb un article titulat Un xiquet de l'hort de les Parres: Batiste Llopis, porter del Barça.

Precisament per això és que, membres de l'actual directiva del Barça anaren a visitar-lo l'11 de maig, tal com podeu veure en aquestes reproduccions de la pàgina 16 del periòdic SPORT, en l'edició del dia 22 de maig d'enguany (la vicepresidenta Elena Fort, el director de relacions institucionals Guillermo Amor, el president de la Confederació Mundial de Penyes, Antoni Guil, i el "descubridor" del tio Batiste, Salvador Torres). I és que des que els màxims responsables del Barça descobriren aquest home, la veritat és que no han deixat d'estar en contacte amb ell, segons que em conta el seu fill Juanjo, i per això és que, ara i en acabant s'interessen pel seu jugador més veterà de tots. Un comportament que els honra en veritat. I en veritat que el tio... què dic? el senyor Batiste Llopis s'ho mereix! L'home estava molt desvanit pel reconeixement que li fan, tot i que siga des que va superar els 100 anys. Encaixàrem les mans i li vaig dir que ell és un monument viu. I ell somrient i tan feliç! Enhorabona pel senyor Batiste i per la família que tenen la sort de gaudir d'ell.

Diumenge 27 farà cinc-cents anys

  Diumenge 27 farà cinc-cents anys d'uns fets colpidors ocorreguts a l'Énova, en concret el saqueig de la població i la profanació de l'església. Fets succeïts, per tant, el 27 de juny de 1521 en el context de la primera Germania.

L'Énova en el llibre d'Abel Soler

Sobre això, La Bellota, revista d'opinió i informació de Manuel i l'Énova, publicada amb ocasió de la festa del Porrat d'enguany, va publicar un article que vaig escriure al respecte a partir d'un document que vaig trobar molt interessant en la monografia d'Abel Soler sobre la nostra població veïna. I ho vaig fer perquè els protagonistes eren molts d'ells de les Énoves i voltants (entre Xàtiva i Alzira) i, per tant, també de Rafelguaraf i Berfull, o directament relacionats. Almenys a mi em va fer reflexionar sobre la violència dels bàndols enfrontats i em vaig endur alguna sorpresa. Total que vos la recomane, i si podeu fer-se amb un exemplar de la revista, potser us agradaria llegir-lo; a més d'altres articles, poesies i escrits diversos que es publiquen en la revista que ja fa 25 anys de vida, amb 43 números editats, i en la qual tinc el plaer de col·laborar.

En l'any de Berlanga: Cendres de Ternils, una novel·la berlanguiana

 Demà faria cent anys Luis García Berlanga, guionista i director de cinemà valencià. I per això és que vos recorde que aquelles situacions tragicòmiques que tan bé dibuixava en les seues pel·lícules, també en podeu trobar en la meua novel·la:

 

 Cendres de Ternils

–ISBN: 978-84-92763-87-0. Depòsit legal: V-1.739-2012. Edicions 96, la Pobla Llarga 2012. Col·lecció de 6 a 96; rústica amb solapes, 21 x 14 cm, 256 pp; amb un pròleg de Vicent Pascual i il·lustracions de Pau Àlvarez.
Comentari en la contracoberta:
Vicent Sanchis ha bastit amb aquesta novel·la –un poc a l'estil García Berlanga– una crònica en què s'esdevenen històries que passen a Ternils, un poble fictici de la Ribera del Xúquer, durant la dictadura franquista i la transició democràtica. Els protagonistes són membres de les famílies més destacades de la població, tant dretanes com esquerranes, així com alguns personatges neutrals. I encara que el relat no segueix un ordre cronològic estricte, la narració comença l'1 d'abril de 1939, dia en què finalitza la Guerra Civil Espanyola, i acaba poc després de la Transició, amb la pantanada de Tous.
Cendres de Ternils està plantejada en un to irònic per reflectir el desconcert que provoquen les situacions tan absurdes i injustes que s'hi conten, esdevenint així una narració tragicòmica de la realitat quotidiana del poble de Ternils. Tanmateix, el lector o lectora observaran com, per sota de l'aparent comicitat, subjau el tarannà d'un poble que és força representatiu de la manera d'ésser dels valencians: perquè tant les històries com els protagonistes són perfectament versemblants i extrapolables a tot el País Valencià.

Roders a la biblioteca de Manuel

Divendres 28, a les 20 hs. tindré el plaer de participar en un encontre amb el Club de Lectura de Manuel. Es tracta sobretot de parlar de la meua novel·la RODERS, encara que, si es dóna el cas, igual tractem d'arreglar el món si cal, encara que tot continue igual com sempre. Si us abelleix vindre... sereu molt ben rebuts. Ah! l'acte serà en el terrat, per allò de les prevencions de seguretat contra la covid19 i tot això.