Dies bons

La veritat és que em fa vergonya posar una nota d'alegria com és aquesta. Però... ¿per què no posar coses bones, notícies positives, entre tanta tristor i desesperança, entre tanta misèria i corrupció que ompli les portades de la premsa, tots els dies i pertot arreu? Segons que em diuen, i jo també ho pense, és bo i esperançador fer saber que també passen coses bones, encara que siga només per donar ànims i bastir esperances en altres persones que també necessiten que els passen coses bones en aquests temps que corren.
Aquests darrers dies són dies bons, molt bons per a mi. Sense anar més lluny, ahir mateix m'assabentava de la notícia referida a l'estimat mestre i amic Vicent Pascual. Divendres passat vaig participar en el programa Plèiades de la Universitat Politècnica de València, a propòsit sobretot de Cendres de Ternils. També sé que Cendres de Ternils figura entre les que el jurat del premi de la Crítica dels Escriptors Valencians haurà de decidir. Més prompte que tard estaran a punt de penjar el programa Un país de llibre en què vaig participar en desembre passat sobre Cendres de Ternils. I si em permeteu que afegisca una nota familiar, dilluns passat al meu fill li posaren en l'examen final de grau en Òptica i Optometria un 10 i Matrícula d'Honor. Si a més, tot i que la meua filla està en l'atur (com tanta gent més), així com que el meu fill treballa en precari, però no obstant això, tota la família estem bé de salut, què més puc demanar? Doncs... que tant de bo continue la "ratxa".

De fet, a penes fa uns minuts m'ha comunicat Ramon Guillem, vicepresident de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana pel País Valencià, si vull participar durant la Fira del Llibre, a València, en un acte en què tres autors valencians lligen textos seus, segurament el dia 4 o 5 de maig. De moment no puc precisar més. Més endavant ja sabré què, com i de quina manera. I, a més a més, m'ha comentat que la seua sogra, una dona sense estudis ni gran formació, com tantíssimes altres als nostres pobles i ciutats, s'ha llegit Cendres de Ternils... i diu que li ha agradat molt, tant que va recomanant-la a uns i altres, començant pels fills. Xe, avui és com si m'haguera tocat la loteria. La bona, vull dir, que de l'altra ja vaig servit.

Vicent Pascual, nou membre de l'IEC

Sant Roc de Ternils (Carcaixent), amb Pau Àlvarez i Vicent Pascual

No puc deixar passar la notícia tan bona que acabe de saber i no posar una nota, per mínima que siga, de com d'orgullós i content estic que a Vicent Pascual l'hagen incorporat com a membre de l'Institut d'Estudis Catalans. Sens dubte s'ho mereix. La constància, l'esforç i el treball ben fet, no sempre, però de vegades tenen la seua recompensa. Jo no sé ara mateix com es trobarà ell de content, però jo sí que vos assegure que ho estic i molt.
Vicent Pascual, que en bastants ocasions ha participat en presentacions dels meus llibres, i a qui tinc la sort de conéixer i gaudir de la seua amistat, vos assegure que és una d'aqueixes persones admirables, un exemple a seguir, un homenot en el millor sentit de la paraula. Per això, ara i ací, em limite a dir, amb orgull, de poble com sóc... i jo el conec!

Entrevista a UPV-Ràdio

Al programa Plèiades de la UPV-Ràdio, amb Aida, Elisa, Antoni i Débora

http://mediaserver01.upv.es/UPRTV/Radio/Pleiades/2013-02-22%20pl%C3%A8iadesss%20PL%C3%88IADES%2022%20FEBRERO%2013.mp3

Divendres passat em feren una entrevista a UPV-Ràdio, en el programa Plèiades que s'emet en directe els divendres, a partir de les 13 hores, encara que l'altre dia va començar amb un poc de retard. En tot cas i pels qui pugueu estar interessats en escoltar-lo, ací penge l'enllaç que m'ha facilitat Vicent, d'Edicions 96. Vos avance que pel que fa a l'entrevista dura fins el minut 34. Les entrevistadores són Débora Escrivà i Elisa Giner, i l'entrevistador és Antoni Martínez, de l'Àrea de Promoció i Normalització Lingüística de la Universitat Politècnica de València.

Per cert, al final del programa, pensat i fet, em vaig descarar a suggerir la possibilitat de fer un programa per tractar de Berfull. Ja sabeu que vaig començar a escriure narrativa amb la novel·la Adéu a Berfull (a hores d'ara Fàtima de Berfull), tot per intentar fer alguna cosa que evite que acabe sent un muntó de pedres, que per desgràcia em sembla que ja és gairebé impossible.

58 aniversari

Si els meus pares hagueren sigut persones d'aquelles que diem "més d'església", probablement a mi m'hagueren posat de nom Modest, o bé Matíes, que crec que són els sants del dia d'avui, 24 de febrer; que, per cert, fan un porrat allà a l'exconvent dominicà de Llutxent. El cas és que sóc Vicent, seguint la tradició. I encara que estiga lleig que ho diga jo mateix, però he tingut, tinc i segurament per la resta de la meua vida tindré un caràcter més o menys modest. És la veritat. Tot i que hi ha altres raons, crec, que em fan ser així.
Per altra banda, malgrat que sembla que hui ha de fer fred i tot això del mal temps, segons que asseguren les persones que anuncien el temps, o siga, l'oratge, la realitat és que ara mateix quan escric aquesta nota fa un solet molt agradable que en aquests precisos instants entra per la finestra del balcó de l'habitació de la meua estimada Flàvia, i m'escalfa els peus i les cames per sota de la taula del meu estudi. Xe, de meravella. Mira, no cal ni que enxufe el calefactor. I a més, acabe d'escoltar aquesta cançó, que em sembla bellíssima i que m'ha emocionat, més encara, quasi m'ha fet plorar. I és que sóc tan ignorant, per desconeixedor, del que altres persones fan... Vull dir, desconeixia l'existència d'aquest conjunt i tants altres.
Bé, pel que fa al meu 58 aniversari, ja sé que algunes i alguns dels qui potser llegireu aquesta nota s'alegrareu molt i tot això. Doncs bé, jo també, interpretant els vostres desitjos, espere que durant molts anys més em feliciteu com jo mateix vos felicite, per endavant o endarrerit. Perquè una de les millors coses que té la gràcia de viure és conéixer a persones que fan que la vida valga la pena. I, mira, vaig a penjar la cançó d'Els Pets, Bona nit. Que dolçor de cançó.

Demà, dia 22 de febrer, en el programa Plèiades

Per si de cas fa temps que no heu visitat la pàgina Agenda i +, vos recorde que demà, dia 22 de febrer, a les 13'00 hores, participaré en directe en el programa Plèiades, d'UPV Ràdio (dial 102,5 de la FM). És un programa en què, entre altres coses, tres entrevistadors/es de la Universitat Politècnica de València, Débora Escrivà, Antoni Martínez i Elisa Giner m'entrevistaran, sobretot per la novel·la Cendres de Ternils. M'acompanyarà Aida Lastras, que fa els seus primers passos en el món de l'escriptura. Aida és també nascuda a Rafelguaraf, i per a mi és quasi com una fillola que m'ha eixit en la nostra dèria d'escriure. Aida comentarà un parell de qüestions a propòsit de l'activitat desenrotllada per Pau Àlvarez, que ha estat l'afortunat maquetador, dissenyador de la portada i il·lustrador a raó d'un dibuix per cada un dels vint-i-tres capítols de què consta l'obra. Pau no podrà vindre perquè acaba de ser pare. Des d'ací la meua més sincera enhorabona a tota la família. Caram, la rapidesa en la redacció d'aquesta nota m'ha quedat com molt familiar o d'anar per casa, no?

Dijous passat, dia 7

Dijous passat, dia 7, en una visita quasi d'arrapa i fuig –per no destorbar el personal en la seua tasca–, vaig tindre el plaer d'esmorzar novament a la cafeteria de les Corts Valencianes amb Anna, Miquel i Belén. En acabant em vaig assomar uns instants al Servei de Publicacions, per fer una visita i veure després de tant de temps (exactament 6 anys, 7 mesos i 10 dies) a altres companyes i companys: Merxe, Josep Maria, Isabel, Cala, Jordi, Dani, Rosanna, Amparo, Mati, Amparo, Paqui, Mònica... Abans, només entrar al Palau de Benicarló, ja havia vist a Felip, Asun, Jordi, Josep Antoni, Dolors i Javi, amb molts dels quals vaig compartir moments agradables i, també, algun que altre instant que no ho va ser tant. Però ara, com respecte el temps de la mili, sobretot recorde les coses bones, i, en canvi, els mals tràngols quasi ni em venen  la memòria, i encara aquestos en blanc i negre; cosa absolutament normal en la quotidianitat del dia a dia durant vora vint anys, des que vaig entrar a treballar a les Corts Valencianes a finals de la primera legislatura. Igualment vaig tenir oportunitat de saludar a altres coneguts com Isabel, Ximo i Fernando, treballadors companys de la cafeteria.
Per atzar, també vaig vore algun imputat d'eixos amb un gran historial, un d'ells ha passat per tot l'arc de Sant Martí polític. Així com tres diputats més, a un dels quals qualificaria dels més grans demagogs i populista que puguen existir al nostre país. En fi, al meu parer, entre tantes coses que caldria reformar del sistema, una d'elles hauria de ser una obligatòria renovació en les llistes dels partits i limitar el temps que es puguen dedicar a la cosa pública; pel contrari, alguns acaben sent només que això: uns vividors que fan de la política la seua professió.

Amor patern (I)

Amb aquesta nota vull deixar constància de com em sent d'orgullós de la meua filla. Potser és massa obvi dir que els pares volem sempre el millor per als nostres fills i filles. Potser aquesta obvietat es pot comprendre més fàcilment quan a nosaltres mateixos ens haguera agradat estudiar, anar a la universitat i tot això... i no va ser possible. El cas és que estic molt desvanit que ella sí que haja pogut fer estudis superiors. La meua filla Flàvia és Llicenciada en Filologia Anglesa, amb un Màster de Professorat de Secundària, certificat de Grau Superior de Valencià de la Junta Qualificadora, etc. Malauradament, però, tal i com està el país ara mateix ho té ben complicat per trobar treball...

Però, deixe la negativitat. I com no he d'estar desvanit d'ella? I tant que ho estic. I, a més a més, quan de fa poc ens ha sorprés ben gratament a familiars i amics amb una fins ara desconeguda aptitud seua (abans hom deia "tenir un do", i estava ben dit) com a dibuixant, ja que no ha fet estudis de Belles Arts. I no vull dir jo que siga, ja, especialment bona ni que estiga al nivell de cap artista. Però sempre m'ha cridat molt l'atenció totes aquelles persones que d'una forma, anem a dir... "no acadèmica" -potser autodidacta?-, demostren tindre virtuts sobretot per les arts o altres qualssevol dedicacions creatives. Doncs bé, ara i ací penge un parell d'il·lustracions de les que té en facebook amb l'entrada de La Luce Ninú. I encara que siga per un mínim de curiositat i sols per un breu instant, vos recomane que li féu una ullada als seus àlbums.

Ara mateix està fent a València un curs de maquillatge creatiu o artístic, per estar molt relacionat amb el dibuix, i perquè alguna cosa ha de fer mentre lluita com qualsevol altra persona per fer-se un lloc sota el sol, per aconseguir un treball amb que poder viure en dignitat en aquesta selva en què està transformant-se la societat. En fi, es nota molt que és com la nineta dels meus ulls i que la vull més que a mi mateix?

Crec oportú recordar

Salt d'aigua al barranc de la Font del Perelló (Rafelguaraf)

Crec oportú recordar que a Notes de l'exili i sense una periodicitat fixa, pose de tant en tant Notes (notícies breus, comunicacions concises) sobre tota mena de coses que en un moment donat m'abelleix. Ara bé, amb preferència per qüestions sobre geografia, història, toponímia i etnografia de l'àmbit geogràfic comprés entre Alzira i Xàtiva, així com algun que altre comentari sobre aspectes literaris, sobretot per donar a conéixer la meua activitat narrativa. I açò darrer, perquè massa que sabem que qui no ix pels mitjans de comunicació (especialment per la tele) és com si no existira. O siga, en aquest sentit l'existència del blog és per fer publicitat de la meua obra. Per tant, que no espere ningú llegir reflexions més o menys "profundes", de normal seran més bé coses superficials. Ho repetisc, és per tenir un aparador de les coses que escric.

I són de l'exili (allunyament, voluntari o forçós, del territori d'un estat, especialment per motius polítics) -tot i que exili "interior", òbviament- per dues raons bàsiques. Una primera, voluntària, perquè de fa temps que em sent un poc fora d'aquesta societat tan banal i meninfota en què vivim. I una segona, per motius de força major, que pel que fa a relacions socials em fan estar bastant al marge de la vida "normal" de qualsevol persona. Ara, quant a les ganes d'escriure... no les perd de cap de les maneres. Així que, en la dèria d'escriure, continue.

Dissabte i bon dia també

Prompte farà dos anys vaig posar una nota a propòsit de les xicotetes alegries de què vivim, anímicament, els escriptors aprenents com jo. I deia, o escrivia, llavors, que havia vist que a la llibreria de la Universitat de Yale tenien la meua obra Memòries d'un alamí (ara Històries d'un alamí en l'edició de Tabarca), motiu pel qual em vaig quedar més desvanit que un xiquet amb sabates noves (un xiquet del temps de la meua adolescència, és clar). Doncs bé, ahir mateix he vist que també ha arribat allí... Cendres de Ternils! Quasi res porta el diari! En fi, perdoneu-me una vegada més la meua vanitat, però ¿de què m'he de sentir més orgullós (a banda la meua família) si no d'aquests xicotets reconeixements a les coses que escric, sobretot per persones que no conec i que demanen una obra meua? I dic açò perquè m'imagine que allí deu haver un professor/a o lector/a de català, que és qui sol·licita o fa arribar l'obra fins una universitat nord-americana.

Per cert, mentre escric aquesta nota, comprove que allí també hi ha entre altres obres en la nostra llengua, dos poemaris de la senyora de les lletres, A les palpentes del vidre i Remor alè. Caram, quina alegria, Maria Josep! Bona companyia es faran els llibres allí tots junts. En tot cas, ara que ho pense... espere que no estiguen allí les meues per una confusió amb el meu homònim Vicent Sanchis... També fóra cas... a veure si he d'anul·lar aquesta nota... Com ho podria saber? Caram... ara estic dubtós...

Dilluns i bon dia

Dilluns i bon dia m'han enviat d'Edicions 96 una ressenya que ha fet l'estimat mestre i amic Vicent Pascual, a qui, per cert, mai li agrairé prou el seu bon mestratge. Com deia, és una ressenya que apareix en el darrer número de la revista Caràcters, revista de llibres, diu, o siga, de literatura, publicada per la Universitat de València. Doncs bé, ací penge la ressenya per si vos abelleix llegir-la... Bé, no sé si es pot llegir directament, o haurà de ser  imprimir-la i llegir-la.

Maria Josep Escrivà a Tele 7 Safor

http://www.tele7safor.com/index.php/ts-magazine?videoid=56996487 (des del minut 3 al 18, aprox.)

Els primers 18 minuts d'aquest programa de Tele 7 Safor són dedicats a la poetessa Maria Josep Escrivà, a la qual tinc la sort i el plaer de conéixer de no fa molt perquè treballa per a Edicions 96. Encara que ara per ara no sóc molt lector de poesia (mea culpa), sé que és una de les més reeixides poetesses en la nostra llengua, i això ja és dir molt al seu favor. Doncs bé, Maria Josep Escrivà, del Grau de Gandia, des que la conec m'ha sorprés molt gratament perquè, tot i el seu nom, és una persona senzilla, que no ho té cregut en absolut i, per tant, em sembla una personalitat accessible, cosa que em recorda altres personalitats de les nostres lletres com ara l'estimat mestre i amic  Josep Lozano. A més a més és una gran activista cultural. Per fer-nos una idea als qui vivim per la Ribera del Xúquer, és un cas paregut al de Josep Antoni Fluixà, que també ho és.

En fi, quasi segur que quan haja polsat en "actualitza" se m'ocorrerà alguna altra cosa que ara hauria de posar. I és que una de les coses que més valore en les grans persones és la seua senzillesa de tracte i que no es pensen que són Déus, que d'aquests superbiosos també en conec uns quants. I encara que forme part del seu treball, cal que vos diga que entre les obres citades a Tele 7 Safor, Maria Josep ha tingut l'amabilitat de fer esment de Cendres de Ternils. Moltes gràcies, senyora de les lletres. Vaig a penjar una foto en què estic amb ella a la plaça anomenada popularment del Poll (oficialment d'España), de Rafelguaraf, un dia que vingueren Pau i Maria Josep a veure el meu estudi.

Fotos i més

De vegades quasi em creme les parpelles llegint documents històrics

De fa temps que volia posar unes quantes fotos, i és el que he fet a falta d'un parell o tres més que inclouré més endavant. Així que, si vos abelleix, podeu veure unes fotos de les presentacions dels meus llibres, i algunes amb escriptors/es i altres persones del món dels llibres; òbviament, pel temps aniré afegint-ne més.

Per altra banda, ara mateix estic rematant garbes en un article titulat L'hort de Miquel. Un establiment de terres del segle XVIII. A veure si com a molt en el que queda de més el tinc completament enllestit, i em puc posar en la novel·la Bandolers, que li tinc moltes ganes perquè em vaig deixar els personatges fent tota classe de maldats i ara mateix no sé ni per on pararan. 

I en un altre ordre de coses està en marxa el tema de la meua proposta d'escut municipal. També tinc entés que a l'arxiu històric de Gandia potser algú ja està treballant en el tema de la documentació referent al Tossalet (Tossalnou) de l'arxiu nobiliari dels Comtes de Ròtova. I a més a més, vaig embotinar el meu veí de Carcaixent, Paco, a veure si s'anima per anar a Sant Miquel dels Reis a fer-li una ullada a la documentació històrica sobre Berfull. Com veieu, feina no me'n falta.