dissabte, 7 de febrer del 2015

L'obsolescència programada o el silenci de les ovelles





Tinc un ordinador a Carcaixent i un altre a Rafelguaraf; els dos són de “sobremesa”. També tinc un portàtil d'aquells de la poma mossegada, però fa molt de temps que m'apareixien missatges dient-me que no s'actualitzarien els arxius, etc., i el tenia deixat a banda. Total, que ara mateix em veig en la necessitat de fer-me amb un ordinador portàtil, entre altres coses per fer una presentació amb projecció d'imatges, etc. De manera que pense el que pense, i aquesta setmana passada se m'ocorre anar a València a la tenda de la poma mossegada. Pensava, però amb poques esperances -ingènuament- que poc em costaria fer un preguntat: si tindria reparació l'ordinador portàtil, que resulta que no s'il·lumina la pantalla, i m'imagine que deu ser qüestió de canviar alguna peça... i a funcionar, no?

Ah! amics, fins ací podíem arribar. Total que, dimecres passat per la vesprada vaig a València i em diuen que he de demanar cita -xe, sí, igual que si anara al metge. I no és administració pública-. Bé, doncs demane cita per al dijous següent a les deu del matí. Així que l'endemà allí que estava jo puntual i m'atén un xicot molt correcte i amable que amb un esbós de somriure em dóna a entendre que per tenir el meu portàtil més de cinc anys ja no fan peces. No obstant això, m'informa d'una tenda per Campanar, unes direccions dels USA on aconseguir uns manuals d'instal·lació i comprar jo la peça a canviar; que si la peça pot valdre uns 200 euros.... Clar i ras: només li va faltar dir-me que me'n compre un nou i no perda el temps. Per part meua, res que objectar; el xicot estava complint amb la seua feina i moltes gràcies.

Està clar. Açò és l'obsolescència programada o el silenci de les ovelles. ¿Quin títol dels dos preferiu per a aquesta mena de pel·lícula de terror / consum / robatori? Sí. Al meu parer les empreses fabricants d'equips informàtics són uns LLADRES, perquè programen els productes perquè duren un temps ben curt... I els soferts clients (les ovelles) que els tornen a comprar una altra vegada i una altra i una altra els equips que calguen. Clar, com són tan barats. En fi, que ens roben (ens munyixen) tot el que volen i més. I dic jo, ¿la troika, els governs, la senyora Merkel, Obama, el Papa de Roma o el Sumsumcorda no tenen res a dir? Puta societat de consum!

dijous, 22 de gener del 2015

Una notícia sobre Berfull en la Sexta



El proppassat dia 13, en el programa Más vale tarde de la Sexta, es va donar una notícia breu (són poc més de tres minuts a partir del minut 25 aprox.) a propòsit de l'estat actual en què es troba Berfull. I vos enllace aquest vídeo perquè se'n feu una idea de com està la cosa.
Doncs bé, a propòsit de Berfull, el pròxim dia 5 de març, per la vesprada, tinc previst acompanyar un grup de persones adultes que vindran de València a veure el llogaret, i, després d'una breu visita, anirem a la Llar dels Jubilats on els passaré algunes imatges en un projector i parlarem de la que va ser la meua primera novel·la Adéu a Berfull (ara Fàtima de Berfull, en l'edició de Tabarca Llibres).
Per cert, que he d'acordar amb l'alcalde de Rafelguaraf a veure on podem aparcar l'autobús encara que siga només per cosa d'una mitja hora. Potser en el mateix camp que dóna a migdia? Allí podria ser... si no ha plogut recentment i està la terra que s'estaca. En fi, coses que haurem de solucionar... 

divendres, 19 de desembre del 2014

Jo volia tindre un gos


Hi ha persones que tenen gossos i són respectuoses amb els seus conveïns


Jo volia tindre un gos. Fa molts anys que ho pensava. Però a Carcaixent visc en un pis i sempre he rebutjat la possibilitat de tenir-ne un. Em sembla que no és qüestió de tenir un animalet pràcticament tancat entre quatre parets tot el dia. Em feia llàstima només de pensar-ho. En canvi, m'imaginava que si vivira a Rafelguaraf, en la casa que era dels meus pares; ja sabeu, una d'aquelles cases de poble, amb pati o corral, etc., potser sí que el podria tindre.

Doncs bé, fa anys que quan estic allí els caps de setmana o bé per l'estiu, de vegades acompanye la meua dona que ocasionalment trau a passejar la gossa d'una veïna, i això fins a tres vegades al dia. La passejada consisteix en anar pels afores on l'animalet fa les seues necessitats. El cas és que un dia vaig veure un senyor, que sempre m'havia saludat, que arribava en bicicleta a un camp seu a la vora del caminal per on anàvem. I l'home ens va dirigir una mirada seriosa i sense dir-nos res se'n va entrar al seu camp. Què direu que vaig pensar? Potser m'equivoque, però amb aquella mirada vaig entendre que l'home estava més fart que Mahoma de la carn salada de tant com li embruten els animals el seu bancal.

Total, que des d'aleshores he canviat el meu desig. Tampoc a la casa del poble vull tindre un gos. Perquè, això sí, jo no estic disposat de cap de les maneres a recollir els excrements d'un animal. Perdoneu-me els qui sou incondicionals dels gossets. Jo veig algunes persones molt educades i civilitzades que recullen els excrements dels animals. Però la majoria, quan trauen a passejar el gos el que fan és embrutar la via pública o bé una propietat privada; perquè qualsevol camp, encara que estiga erm o semble abandonat, té un propietari, i em pareix que ningú deu embrutar la propietat d'un altre. De mode que, definitivament, em quedaré amb les ganes de tindre un gos.

I ara, no sé si serà una excusa, però encara de vegades pense que si vivira en una casa de camp d'aquelles que tenen al seu voltant algunes fanecades, on l'animalet fera les seues coses sense arribar a molestar a ningú... Ah, per cert, em feia goig un dàlmata. Crec que és una mena de gos... no sé si dir de senyoret, d'aquells de fer companyia només, prou tranquils. Perquè a mi no m'agraden gens els gossos molt lladradors, ni que em llepen ni em babegen o que ho òmpliguen tot de pèls. Que no me'n compraré un de ceràmica?

 

dilluns, 15 de desembre del 2014

El robatori de Benimassot



El diumenge pròxim presentaré una vegada més a Manel Arcos a Rafelguaraf. Esteu convidats si vos abelleix vindre a la xarrada-presentació del seu treball d'investigació sobre aquest robatori protagonitzat per bandolers del temps de la Primera República Espanyola. Manel ens explicarà algunes qüestions al voltant d'aquest interessant succés de bandolerisme valencià del segle XIX.
I a propòsit, aprofite per a dir que aquests tipus d'actes: presentacions de llibres, lectura de poemes, etc., no deixen de ser actes culturals en què els autors/es participen directament reivindicant i donant suport a la cultura al nostre país davant les retallades i l'evident mancança d'iniciatives per part de l'administració que hauria de ser la primera en promoure la cultura. En fi que, al mateix temps que qui vulga i sense cap compromís podrà adquirir el llibre, passarem uns moments d'esplai escoltant una història verídica a casa nostra.

diumenge, 16 de novembre del 2014

Robert Cortell, premi de poesia Ibn Jafadja

Robert Cortell i els altres premiats d'enguany als Premis Ciutat d'Alzira




Robert Cortell ha rebut el premi de poesia Ibn Jafadja dels Premis literaris Ciutat d'Alzira. Aquest és un motiu d'alegria per a mi. Potser sabeu que m'uneix una bona relació d'amistat de fa molts anys amb Robert, i potser per açò mateix vos pot semblar que la meua opinió no pot ser objectiva o imparcial. Doncs sí, és cert que no ho pot ser, però, a més a més, perquè jo no sóc lector de poesia i, per tant, gens entés com per a fer valoracions sobre poesia. No obstant això, malgrat la meua ignorància he de dir que, en general, la poesia de Robert no cal llegir-la vàries vegades per desxifrar què ens vol transmetre l'autor, i això és una cosa que juga a favor d'aconseguir que el públic no entés com jo ens apropem a la poesia.

De totes formes no vull deixar de fer constar en el meu blog la meua satisfacció que, per fi, Robert haja estat reconegut merescudament en un dels principals premis que encara hi ha al País Valencià. Ja en tenia un altre, que també és important en la mesura que té continuïtat i van passant per la seua nòmina de premiats autors/es de rellevància: el premi Marc Granell, d'Almussafes, que va guanyar Robert en 2009; a més de tenir altres poemaris editats. Per això és que no vos ha d'estranyar que ara haja arribat a tocar la glòria d'un premi dels més destacats, pensant que darrere hi ha una gran editorial que treballa molt bé els textos.

Però vull dir també que Robert no és només un gran poeta, que escriu igualment narracions curtes, molt bones si heu tingut ocasió de llegir algunes de les seues obres editades per La Xara, o bé en el seu blog, que vos recomane visiteu (Robert Cortell BLOC-QUEIG. http://rcortellg.blogspot.com.es/). Així mateix és autor de teatre infantil o per a adolescents que transmet missatges que poden commoure els adults. Així que... ací tenim l'autor que s'afegeix a la nòmina d'autors/es carcaixentins més destacats o amb obra editada darrerament o a editar per a la primavera pròxima: Salvador Lauder, David Oliver, Domènec Canet, Conxa Rovira i Robert Cortell... i no sé si me'n deixe algun (demane disculpes, per si de cas).
Amb Salvador Álvarez i Robert Cortell el dia de la presentació de Dellà lo riu Xúquer a Rafelguaraf

diumenge, 9 de novembre del 2014

Posar en valor



Fa uns anys vaig fer una escapada de cap de setmana amb Empar i els nostres amics poblatans Joan i Eva. Anàrem a la Vall d'Aiora, on estiguérem allotjats a Jalance en l'Hotel del Valle (ara tancat). Visitàrem els pobles de la vall, sobretot Jalance. Però també férem una excursió fluvial pel Xúquer, des de Cofrents fins a Cortes de Pallàs que va resultar molt bonica i que vos recomane. També estiguérem en un mirador del Xúquer i en la cueva de don Juan.
Entre altres aspectes em va cridar molt l'atenció que hi havia panells ceràmics representant escenes del passat històric, i no recorde ara mateix si sobretot eren referides al temps de l'expulsió dels moriscos. O siga, els pobles de la comarca de la Vall d'Aiora han sabut posar en valor la seua natura, història, gastronomia, etc., per a oferir als visitants els aspectes d'interés dels seus pobles respectius.
També en altres llocs he vist coses paregudes. A Benissa recorde que hi ha en alguns llocs de la part vella de la població taulells ceràmics o inscripcions i monuments referits a fets històrics o etnogràfics, etc. I a un poble més pròxim a nosaltres, El Genovés, fins i tot hi ha algun tipus de referència en la casa on va nàixer un dels més famosos jugadors de pilota valenciana haguts i per haver, etc. En fi, els motius a destacar poden ser ben diversos.
Doncs bé, ¿per què no traure-li el màxim profit a tot allò que es pot oferir dels aspectes culturals, naturals, gastronòmics, etnogràfics, etc., de la subcomarca de Castelló i les Énoves?

dissabte, 18 d’octubre del 2014

Contes de Riurau, de Pepa Guardiola


Només la coberta fa ganes de llegir-los
Fa no res, Edicions 96 ha publicat Contes de Riurau, de Pepa Guardiola, autora de la Marina Alta nascuda a Xàbia. La veritat és que encara no he llegit el llibre, però sols així, per damunt damunt, em dóna la sensació que m'agradarà; i és per això que, ja d'entrada, vos el recomane. A més a més de perquè crec que m'agradarà, perquè intente ser agraït, i, en la mesura de les meues possibilitats correspondre a les persones que d'una manera o altra recolzen o donen suport a les coses que jo mateix escric. I al respecte vos he de dir que quan l'he fullejat un poc, és que he recordat que Pepa Guardiola era una de les persones que formaven part del jurat del Premi 25 d'abril Vila de Benissa de l'any 1998, en què vaig tenir la sort que em premiaren Memòries d'un alamí.
Però hi ha una altra cosa. I és que jo mateix vaig escriure molts anys després que es publicaren per primera vegada els contes de Pepa, un recull de contes que vaig posar de títols provisionals Contes del crepuscle o Contes vora llar. Però que finalment vaig titular Contes del Riurau, que va ser Premi de narrativa breu Poble de Barxeta, modalitat juvenil, en 2007. I potser pensareu que és el mateix títol. Però no, evidentment hi ha una xicoteta diferència: que el meu recull porta la contracció "del" perquè estan referits al lloc del Riurau (al terme municipal de Rafelguaraf). I reconec una cosa, que quan li vaig posar el títol ja sabia (pel registre de l'isbn) de l'existència de l'obra de Pepa. Però no em vaig poder resistir a titular-lo així, perquè volia dedicar-li una obra a aquest llogaret on viuen vora setanta persones, i també perquè la família de ma mare (en part) procedia d'allí.
En fi, en tot cas vos recomane la lectura de Contes de Riurau, de Pepa Guardiola.
Contes del Riurau està en les pàgs. 65 a 120
Ah!, només per als rafelguarafins i rafelguarafines: a que no sabíeu que a Rafelguaraf va nàixer un senyor que va ser alcalde de Xàbia?

diumenge, 12 d’octubre del 2014

Botifarra a banda

Un moment de l'actuació en una foto de Marco's (Nova Imatge)

Divendres passat vaig tindre el plaer de veure a l'auditori de Rafelguaraf l'espectacle "Botifarra a banda", que vos recomane de totes totes si és que no l'heu vist encara. El cantant xativí Pep Gimeno, Botifarra, va estar acompanyat per la banda Ateneu Musical de la localitat. Una actuació d'un i altres magnífica, fantàstica...
I em va fer rememorar una cançó que m'agrada moltíssim, El silenci d'estimar cantada per Eliseo Parra i Pep Gimeno, a Torroella de Montgrí, l'agost de 2008. Ací vos pose un enllaç i la lletra:

Vol sortir la meua veu
i cantar,
que és el fet el que pregona,
no el parlar.
Si estimem el vent que ens porta
la paraula,
el silenci d'estimar
mai se'n va.
Jo no sé quan dius t'estimo
si és veritat,
però bé que ho sap el meu cos
quan hi sent la teua mà.
I amb aquesta jota
vull cantar
i vull ser la veu que el vent et durà,
el meu crit d'amor serà un abraç.
Vol sortir la meua veu
i cantar
que és el fet el que pregona
no el parlar. 

Perdoneu que em repetisca un poc, però és que aquesta cançó té un no sé què que què sé jo... A que m'enteneu?

dilluns, 22 de setembre del 2014

Societats musicals. Cultura, malgrat les retallades








Dissabte passat va tenir lloc a Rafelguaraf el II Aplec de bandes de música de la Ribera Alta. Les societats musicals participants foren les d'Alberic, Benifaió, la Barraca d'Aigües Vives, Alcàntera de Xúquer, Benimuslem, l'Énova, Benimodo, Castelló, la Pobla Llarga, Carlet (l'Artística), Alginet, Sant Joanet, Carcaixent, Carlet (la Unió Musical), Alzira, Veterans de la Ribera i la de Rafelguaraf.
En total participarien prop d'un miler de músics que feren una desfilada des de l'Albereda, passant pels carrers Jaume I, Major, la Ribera i Diputació fins a concentrar-se en el pati de les Escoles Velles, on a cadascuna se li va entregar un llaç d'aquells que es posen en les banderes respectives (ara mateix no sé com es diu exactament), i on després d'uns breus parlaments totes les bandes juntes interpretaren el pasdoble Rafelguaraf, sota la direcció del mestre Miguel A. Grau.
Comentari breu, concís i ràpid: un acte cultural magnífic que em fa pensar que a pesar de totes les retallades i la manca de recursos, les societats musicals dels pobles de la Ribera del Xúquer encara mantenen la flama de l'educació musical, que forma les persones amb una especial sensibilitat. Encara com que tot no són només que bous, burrera i fanatisme pel futbol, o programes de televisió que només serveixen per entretindre la "massa votant".
Les dues fotos: una de la meua senyora i l'altra l'he copiat pel feisbuc de Nova Imatge. I ací baix mateix, teniu la interpretació del pasdoble Rafelguaraf (del youtube).



dimarts, 9 de setembre del 2014

Presentació Dellà lo riu Xúquer a Carcaixent



Benvolguts i benvolgudes:

Tinc el plaer de fer-vos saber que el proper dimecres, dia 24 de setembre, presentaré el meu darrer llibre de relats curts, Dellà lo riu Xúquer (El País de les Muntanyes). L'acte tindrà lloc a la Biblioteca Pública Municipal de Carcaixent, C/Jaume I, núm. 33.
Hi intervindran Robert Cortell (escriptor), Dolors Pedrós (editora), Salvador Álvarez (il·lustrador) i jo mateix.
Per la meua part faré una presentació diferent a les que solc fer (menys ajustada a un guió escrit), i amb projecció d'imatges que estic segur que vos agradarà.
Així que ja ho sabeu, si vos abelleix vindre... amb molt de gust xarrarem uns instants de la dèria de l'escriptura i, si es presenta, d'alguna que altra cosa més.

dilluns, 8 de setembre del 2014

A propòsit dels Dos Germans



El dia 4-IX-2013 vaig posar una entrada amb el títol Història i Literatura a propòsit del topònim del barranc dels Dos Germans, un xicotet estudi que vaig fer, Bandolerisme a Barxeta, més una novel·la, Bandolers, que porte entre mans des de fa alguns anys.
En aquella entrada feia referència al fet que el topònim sembla que té molta més antiguitat que em pensava. Així, si en l'estudi citat arribava a la conclusió -entre altres que podríem considerar provisionals- que el fet que va motivar el topònim podria haver ocorregut entre 1824 i 1827, uns 190 anys aproximadament. El cas és que des de l'estiu passat, en què per atzar vaig veure un document en què un testimoni barxetà parla en 1734, però referint-se a un fet que va ocórrer en 1697, de "la Peña y el barranco llamado de los dos hermanos". És a dir, que com a mínim ens aniríem a uns 320 anys d'antiguitat de l'existència del topònim.
La qüestió és que aquesta última dada em va fer pensar en la possibilitat que l'enterrament dels dos germans protagonistes dels fets, potser amb un poc de sort estigueren registrats en el primer o segon Quinque Libri de la parròquia de Barxeta. De manera que fa uns pocs dies els vaig consultar, però no he trobat els registres dels enterraments de dos germans durant el segle XVII o principis del XVIII (entre 1626 i 1734).
Per altra banda, però relacionat amb tot açò, la novel·la que ja tinc acabada l'he hagut de modificar puntualment i en la mesura que vull que estiga basada en la major mesura possible en fets "reals" o, millor dit, documentats.
I com a il·lustració de l'entrada vos posaré un parell de fotos amb una arma de foc fabricada a principis del segle XIX per un tal R. Hollis, anglés, que en algun moment sembla que va pertànyer a una persona anomenada J.V., potser de Barxeta, perquè a Barxeta va aparéixer no fa molts anys. I ara i ací vull recordar que en Bandolerisme a Barxeta parle del cap de la quadrilla de bandolers que era conegut com a Bernat Bonaventura (o Ventura, i també potser que fóra un Josep Ventura). En fi, a partir d'ací la imaginació és lliure. Per cert, el "retaco" que hom diu en castellà o escopeta curta és propietat de Lluís Seguí, barxetà.


dijous, 28 d’agost del 2014

Acudits, facècies i succeïts (6)





A mena de recordatori, vull fer-vos memòria d'açò:
El dia 12-VIII-2013 vaig iniciar la publicació al blog d'una sèrie de relats curts que duu per títol Acudits, facècies i succeïts i per subtítol Caràcters ternilencs, que diuen ben clar de què tracten i per on s'ubiquen els relats, en estar referit al gentilici de les persones nascudes o residents a Ternils, poble fictici que em vaig inventar en la novel·la Cendres de Ternils, sent Ternils un lloc molt destacat del terme de Carcaixent.
Una característica comuna a tots és que són relats curts entre un i dos fulls. En la majoria d'ells, sobretot, primer que res plantejaré l'escenari i els protagonistes, deixant a mode d'esclat final una frase o diàleg breu que a vegades serà graciós i altres no tant, però que explica ben a les clares una determinada manera de ser, és a dir: el caràcter ternilenc.
En alguns casos potser requeriria una certa explicació aqueixa frase final. Però en la mesura possible intentaré evitar-ho, perquè el que m'interessa és descriure uns determinats comportaments (tarannàs) i res més. I avance que alguns són poc o gens políticament correctes per masclistes, bròfecs, etc. Però és que són així, tal com és la vida. Ja sabem que la realitat supera la ficció i, fins i tot, sovint la supera amb escreix.
Algunes de les coses que es conten en els relats els he viscut jo mateix i altres me'ls han contat. En algun cas, al lector o lectora podran resultar-li coneguts per ser una mena d'acudits, facècies o succeïts que moltes persones conten com a propis del seu poble o bé d'un altre poble més o menys pròxim o popular on s'ubiquen els fets narrats.
I ara passe a posar el relat número 6.




6. La vedet


Fa uns quants anys, durant les festes d'un barri d'Algemesí, a més dels tradicionals passacarrers d'una banda de música, traques, missa i processó, etc., una cosa que no mai podia faltar –sense dubtes l'acte més esperat– era una vetlada de... varietés. Per això és que a la plaça del barri muntaven tots els anys l'entarimat, que des de dies abans les persones adultes ja estaven desitjant que arribara l'hora de començar l'actuació dels artistes, de "categoria internacional", segons que deia la publicitat dels pasquins apegats per ací i allà.
Total, que arriba la desitjada nit de varietés i quan estaven tothom asseguts, l'orquestra ataca una primera peça musical alhora que hi ha un joc de llums de colors i ix una xica ben plantada i agraïda que ha de fer de presentadora i donar pas a les actuacions del selecte elenc d'estrelles de la faràndula. I comença l'espectacle. En principi l'orquestra interpreta un parell de peces més per anar ambientant la cosa. Tot seguit, la presentadora dóna pas a un humorista que aconsegueix fer encanar de riure a uns i altres. Actuació que és seguida per unes quantes actuacions més de l'orquestra, i de nou intervé la presentadora mentre rep xiulets d'admiració perquè el tall del vestit li arriba vora la cintura. Però continua l'espectacle, i intervenen una parella d'artistes de flamenc, seguits per un mag, que és l'única novetat, de moment, segons que s'esdevé la nit més important de la festa del barri.
El cas és que quan ja és una hora un poc avançada i amb alguna que altra peça més de l'orquestra, pareix que allò va de perles, i el personal estan il·lusionats només de pensar que no pot tardar en aparéixer ella, el plat fort de la nit: Coral del Caribe, l'estrella que tancarà l'actuació espectacular, la vedet. Una vedet que actua allí per primera vegada i que en les fotos publicitàries es veu que és una dona bonica amb un cos atractiu i una sina més que abundant, encara que se li nota que no ja no és una artista molt jove.
I la presentadora, que en les dues últimes intervencions pareix un poc nerviosa, va i s'encara al públic quan toca presentar la vedet de categoria internacional Coral del Caribe.
Estimado público...
–Bééé! –fan hòmens majors que per moments s'han tornat com adolescents.
Estimado público... –i vinga xiulets i reclamar la vedet.
...Gracias, muchas gracias. Por fin ha llegado el momento tan esperado...
–Bééé!...
Estimado público, señoras y señores... lamento decirles que nuestra vedet internacional Coral del Caribe no podrá intervenir...
Tothom es queden muts, quasi paralitzats de les cordes vocals per un instant.
...Nuestra artista se halla indispuesta y no puede actuar. Así que, en su lugar, intervendrán una pareja de baile clásico español...
Què m'has dit? Ni pensar-ho! “Volem la vedet. Que mos tornen els diners. Fora, fora”, diuen uns i altres que insisteixen en veure la vedet per tot i per tot. Però algú de l'empresa parla amb la presentadora i aquesta diu:
–Estimado público... les presento a Coral.
I apareix en l'escenari ella. La vedet, Coral del Caribe vestida en roba de feina. Hom se la pot imaginar: una senyora de molt bon veure que va poc vestida. Bé, en realitat no va vestida, que si a penes duu unes plomes que li tapen les vergonyes... i amb un mocadoret al coll. I Coral que s'apropa al micròfon i sols amb un fil de veu els confirma que pateix una afonia ben forta i que li és impossible actuar. Però entre el públic tot són cares de decepció, que de seguida es transformen fins i tot en reclamacions de tornar-los els diners. Total que allà dalt de l’escenari tens a la vedet, a la presentadora i a un membre de l'empresa sense saber què fer per donar solució a les protestes del públic. I la gent que tampoc sap què fer, si anar-se’n o que. I en això que se sent una veu d’entre el públic que a mode de proposta diu:
–Xe, no passa res! Que mos ensenye la figa i en pau!