En l'últim número de Lletres Valencianes (gener de 2015)
apareix una ressenya de la meua obra Dellà lo riu
Xúquer,
publicada l'any passat per Edicions 96. La firma Manel
Alonso, escriptor, editor i periodista, que
comença parlant de la geografia en què transcorre l'obra
“...on
la llengua, els vells costums i les tradicions s'han sabut valorar i
conservar, a pesar de tot.” Continua dient que sobre aquest espai
és “una miscel·lània formada per dotze proses, algunes de
ficció, com ara "Carta a Wassenaar" –una
de les més interessants–,
i altres que no són més que cròniques d'incursions viatgeres per
paratges de gran bellesa.” Però... afegint al remat que “un
dels grans pecats que comet l'autor és que de vegades s'adreça a un
lector molt concret, massa pròxim, al qual li té un excés de
confiança, i s'oblida que un llibre és com una botella al mar que
pot caure en un moment determinat a les mans de qualsevol.”
Evidentment,
sobre gustos no hi ha acord possible, i encara que entenc el
que vol dir, vaig a defensar-me un poc.
En primer lloc i pel que fa a la part positiva,
agrair-li que parle en plural quan destaca “Carta a Wassenaar”
com una de les proses més interessants. Això em dóna peu a suposar
que entre les qualificades com a tals potser estaran, si més no, les
ben considerades pels jurats a Carcaixent, a Igualada i a la Vila
Joiosa. Mentre que, per la part negativa, lamente que parle, també
en plural, de pecats. I del que li sembla un dels grans, a l'inici del llibre –en
“A
manera de presentació”–, deixe ben clar que “...en els relats d'excursions, passejades o
xicotets viatges, hom podrà comprovar que estan escrits en un to
desimbolt i sense cap aspiració literària (tret,
això sí, d'El Cavall Verd); cosa
que canvia en els relats i el conte,
que pretenen un nivell literari el més adequat possible.”
Per tant, qualsevol pot entendre que amb la mateixa facilitat en
què vaig redactar en el seu moment unes simples notes sobre els
viatges, confie que els lectors/es llegiran un text senzill, escrit
amb naturalitat, sense ostentació i exempt de
complicacions estilístiques. I, pel contrari del que troba com a
pecat, jo crec que hom pot valorar precisament eixa proximitat. Perquè d'alguna manera també és com una
forma de despullar-me o mostrar les intimitats. O siga, jo sóc així de simple,
elemental i sense impostures. No estic en el món de la narrativa per “epatar” a ningú. El continent americà fa molts anys que va ser descobert, ni tampoc pretenc ara descobrir la
penicil·lina. Només vull contar unes històries: les meues i a la
meua manera.
Si no em falla la memòria, de Manel Alonso només he llegit En
el mar de les Antilles, una novel·la curta sobre la Guerra de
Cuba, publicada l'any 1998 quan s'acomplia el primer centenari de la
contesa; novel·la de la qual no guarde mal record i vos
recomanaria. Per cert, tinc previst escriure'n una sobre la mateixa
conjuntura històrica; si arribe a escriure-la es dirà Arròs
a la cubana. Finalment, dubte de l'encert que una revista de l'administració publique crítiques fetes per editors; pot haver contradicció d'interessos amb altres editorials.
El dia 1 de maig tindré el plaer de participar en la 50 Fira del Llibre de València, amb una xarrada sobre les comarques centrals, on estan ubicades la novel·la Cendres de Ternils, el recull de contes El geperut del Buixcarró i altres contes i el recull de relats curts Dellà lo riu Xúquer (El País de les Muntanyes). Aquest acte tindrà lloc a la sala d'audiovisuals dels Vivers, a les 19,30 hores.
DEFINITIVA(1).jpg)
