dijous, 16 d’abril del 2015

La tasca més immediata


El dia 1 de maig tindré el plaer de participar en la 50 Fira del Llibre de València, amb una xarrada sobre les comarques centrals, on estan ubicades la novel·la Cendres de Ternils, el recull de contes El geperut del Buixcarró i altres contes i el recull de relats curts Dellà lo riu Xúquer (El País de les Muntanyes). Aquest acte tindrà lloc a la sala d'audiovisuals dels Vivers, a les 19,30 hores.





El dia 6 de maig, participaré en un acte de lectura de textos propis a la Biblioteca Municipal de Carcaixent, dins de les jornades literàries de 2015. Pel temps de què disposaré estic pensant en llegir un parell de fragments de la meua primera novel·la, Adéu a Berfull (ara Fàtima de Berfull) i de la darrera obra de narrativa publicada, Dellà lo riu Xúquer.


I encara sense data -espere que siga més prompte que tard-, estic preparant la presentació del llibre Toponímia de Rafelguaraf. Per a aquest acte tindré la sort de gaudir de la companyia de la carcaixentina Aigües Vives Pérez Piquer, funcionària de la Conselleria de Cultura que és una de les persones que més en saben de la nostra toponímia i que farà uns comentaris sobre l'obra. En tot cas, en saber més coses al respecte ja vos les faré saber.

dimecres, 8 d’abril del 2015

La lliçó del fillet o L'avi i el net





  Quan estava fent el primer de batxiller ara fa d'això cinquanta anys, en el llibre de l'assignatura de Lengua Española (de l'editorial Edelvives) hi havia alguns contes al final de les lliçons. Un d'ells és el que m'he pres la llibertat de traduir ara i ací. I encara que allí li posaren de títol de La lliçó del fillet, sembla que en realitat és L'avi i el net, segons que he vist per internet, dels germans Jacob i Wilhelm Grimm, amb el segon dels quals, per cert, compartisc també data de naixement: 24 de febrer). En tot cas vos pose la meua traducció del text castellà d'aquell llibre.

Dibuix que acompanyava el conte

Això era un ancià tan dèbil que si a penes podia donar un pas. Els seus ulls estaven quasi cecs i les mans li tremolaven de tal manera que, estant a taula, part de la sopa li queia sobre les estovalles quan intentava posar-se la cullera a la boca.
El seu fill i la seua nora s'enutjaven en veure el trist espectacle. Així que decidiren que l'avi menjara a part en un racó del menjador. Els fills desagraïts li proporcionaren una escudella de fang i fins i tot li escatimaren l'aliment. El pobre ancià, ple d'aflicció, dirigia els seus ulls negats de llàgrimes cap a la taula on menjaven els seus fills.
I va succeir que un dia les mans tremoloses de l'avi no pogueren sostenir l'escudella, que li va caure i es va fer a miquetes. La nora li va renegar asprament. I després li compraren per quatre cèntims una escudella de fusta.
Mentrestant, el fillet, de quatre anys, assegut en terra, s'entretenia jugant amb uns llistons de fusta. Veient-lo en aquella operació, son pare li va preguntar:
Què fas, fill meu?
Estic va replicar el xiquet fent un plat de fusta perquè mengeu amb ella quan jo siga major i s'hàgeu fet vells.
En escoltar aquestes paraules el pare i la mare es miraren en silenci. Comprengueren com de mal que s'havien portat amb l'ancià, i determinaren asseure'l a la taula en la seua companyia i assignar-li el lloc de preferència.

dilluns, 23 de març del 2015

De capa caiguda?

A Barxeta, amb Manel Arcos i Toni Cucarella
Dissabte passat vaig tenir el plaer d'esmorzar a Barxeta amb l'amic (i ja famós investigador del fenomen del bandolerisme valencià del segle XIX) Manel Arcos, i un dels millors escriptors valencians actuals, Toni Cucarella. La veritat és que el lloc potser no va ser el més adequat, perquè o jo m'estic quedant més sord que una rella o era el to de veus tan fort que hi havia al bar que potser alguna de les coses que es comentaren em vaig quedar un poc a mitges. En tot cas una cosa clara que vaig detectar és que comença a haver un ambient de desengany (no sé si és la paraula més adequada) i cansament que d'una manera o altra, en més o menys, crec que compartim tots tres. Sembla que escrivim per a ningú i realment no sé si té molt de sentit continuar... No sé si és una qüestió de mercat, de país incult amb una societat que llig ben poc, de falta de promoció de les escriptores i escriptors en la nostra llengua... Ara, dit això, jo, de moment, continuaré.

dissabte, 14 de març del 2015

A propòsit de l'ensenyament de la llengua

A propòsit de l'ensenyament de la llengua que compartim amb mallorquins i catalans, feia dies que volia enllaçar aquest vídeo d'una entrevista de TV Girona a un dels valencians, una de les persones de per ací mateix que són competents per parlar-ne del tema. Encara com que hi ha les universitats, persones com Vicent Pascual i entitats com Escola Valenciana.

dimecres, 11 de març del 2015

Una crítica a Dellà lo riu Xúquer





En l'últim número de Lletres Valencianes (gener de 2015) apareix una ressenya de la meua obra Dellà lo riu Xúquer, publicada l'any passat per Edicions 96. La firma Manel Alonso, escriptor, editor i periodista, que comença parlant de la geografia en què transcorre l'obra “...on la llengua, els vells costums i les tradicions s'han sabut valorar i conservar, a pesar de tot.” Continua dient que sobre aquest espai és “una miscel·lània formada per dotze proses, algunes de ficció, com ara "Carta a Wassenaar" una de les més interessants, i altres que no són més que cròniques d'incursions viatgeres per paratges de gran bellesa.” Però... afegint al remat que “un dels grans pecats que comet l'autor és que de vegades s'adreça a un lector molt concret, massa pròxim, al qual li té un excés de confiança, i s'oblida que un llibre és com una botella al mar que pot caure en un moment determinat a les mans de qualsevol.”

Evidentment, sobre gustos no hi ha acord possible, i encara que entenc el que vol dir, vaig a defensar-me un poc. En primer lloc i pel que fa a la part positiva, agrair-li que parle en plural quan destaca “Carta a Wassenaar” com una de les proses més interessants. Això em dóna peu a suposar que entre les qualificades com a tals potser estaran, si més no, les ben considerades pels jurats a Carcaixent, a Igualada i a la Vila Joiosa. Mentre que, per la part negativa, lamente que parle, també en plural, de pecats. I del que li sembla un dels grans, a l'inici del llibre –en “A manera de presentació”, deixe ben clar que “...en els relats d'excursions, passejades o xicotets viatges, hom podrà comprovar que estan escrits en un to desimbolt i sense cap aspiració literària (tret, això sí, d'El Cavall Verd); cosa que canvia en els relats i el conte, que pretenen un nivell literari el més adequat possible.

Per tant, qualsevol pot entendre que amb la mateixa facilitat en què vaig redactar en el seu moment unes simples notes sobre els viatges, confie que els lectors/es llegiran un text senzill, escrit amb naturalitat, sense ostentació i exempt de complicacions estilístiques. I, pel contrari del que troba com a pecat, jo crec que hom pot valorar precisament eixa proximitat. Perquè d'alguna manera també és com una forma de despullar-me o mostrar les intimitats. O siga, jo sóc així de simple, elemental i sense impostures. No estic en el món de la narrativa per “epatar” a ningú. El continent americà fa molts anys que va ser descobert, ni tampoc pretenc ara descobrir la penicil·lina. Només vull contar unes històries: les meues i a la meua manera.

Si no em falla la memòria, de Manel Alonso només he llegit En el mar de les Antilles, una novel·la curta sobre la Guerra de Cuba, publicada l'any 1998 quan s'acomplia el primer centenari de la contesa; novel·la de la qual no guarde mal record i vos recomanaria. Per cert, tinc previst escriure'n una sobre la mateixa conjuntura històrica; si arribe a escriure-la es dirà Arròs a la cubana. Finalment, dubte de l'encert que una revista de l'administració publique crítiques fetes per editors; pot haver contradicció d'interessos amb altres editorials.

dissabte, 7 de març del 2015

Colors festius

Totes i tots els músics de l'Ateneu Musical de Rafelguaraf que participaren en la gravació

Diumenge passat va tindre lloc a l'auditori de Rafelguaraf la presentació d'un CD de música festera de Moros i Cristians que duu per títol COLORS FESTIUS. Són composicions del busoter Ernesto García Climent (amb qui compartisc dia de naixença: 24 de febrer), i la interpretació és de la banda Ateneu Musical de Rafelguaraf, sota la direcció del mestre Miguel Angel Grau Martínez, que a la marxa que va s'està guanyant que li dediquen un carrer a Rafelguaraf, amb la qual cosa seguirà els passos del mestre Josep Ripoll, xativí també, que ja en té un dedicat.
La gravació del CD va tindre lloc els dies 4, 5 i 6 d'abril de l'any passat al mateix auditori. I ha estat possible gràcies a diversos patrocinadors i amb la col·laboració dels ajuntaments de Busot i de Rafelguaraf.
Jo no sé de solfeig ni entenc de música, però vos he de dir que em vaig emocionar. Ja sé que no puc ser imparcial en la valoració, però diré el que pense, i és que la banda rafelguarafina és una de les millors bandes de música de Moros i Cristians. Estic convençut d'això i bé que ho saben pertot arreu de la geografia de la festa: Alcoi, Ontinyent, l'Olleria, Elda... Em sembla que des de fa alguns anys la música festera està guanyant molt de prestigi quant a les seues composicions, encara que si se'm permet un mínim però és que algunes peces les trobe un poc difícils per a desfilar. Ara bé, com a música, evidentment les trobe magnífiques.



En fi, tant em va agradar que fins i tot els músics traspassats (entre ells mon pare) estarien emocionats allà en la seua banda celestial. Vos recomane que el compreu i l'escolteu. Si vos agrada la música festera aquest CD vos emocionarà. Són en total dotze peces: 1. Atmuraf (Marxa mora). 2. La Penya la Bromera (Pasdoble dianer). 3. Keldia (Marxa cristiana). 4. Croydon (Marxa mora). 5. Paisatge bucòlic (Pasdoble). 6. Cavall i navaixa (fantasia contrabandista). 7. José Grau (Marxa mora). 8. Amanéixer dianer (Pasdoble dianer). 9. Avis meis (Marxa cristiana). 10. Marco (Marxa mora. 11. Para Elena (Pasdoble simfònic). 12. Colors festius (Marxa cristiana).
Per cert, aquesta darrera peça, Colors festius, impressionant, serà una de les interpretacions amb que la banda Ateneu Musical de Rafelguaraf intentarà quedar el millor possible en el certamen d'Elda d'enguany mateix. Sort i a pel primer premi.


dissabte, 7 de febrer del 2015

L'obsolescència programada o el silenci de les ovelles





Tinc un ordinador a Carcaixent i un altre a Rafelguaraf; els dos són de “sobremesa”. També tinc un portàtil d'aquells de la poma mossegada, però fa molt de temps que m'apareixien missatges dient-me que no s'actualitzarien els arxius, etc., i el tenia deixat a banda. Total, que ara mateix em veig en la necessitat de fer-me amb un ordinador portàtil, entre altres coses per fer una presentació amb projecció d'imatges, etc. De manera que pense el que pense, i aquesta setmana passada se m'ocorre anar a València a la tenda de la poma mossegada. Pensava, però amb poques esperances -ingènuament- que poc em costaria fer un preguntat: si tindria reparació l'ordinador portàtil, que resulta que no s'il·lumina la pantalla, i m'imagine que deu ser qüestió de canviar alguna peça... i a funcionar, no?

Ah! amics, fins ací podíem arribar. Total que, dimecres passat per la vesprada vaig a València i em diuen que he de demanar cita -xe, sí, igual que si anara al metge. I no és administració pública-. Bé, doncs demane cita per al dijous següent a les deu del matí. Així que l'endemà allí que estava jo puntual i m'atén un xicot molt correcte i amable que amb un esbós de somriure em dóna a entendre que per tenir el meu portàtil més de cinc anys ja no fan peces. No obstant això, m'informa d'una tenda per Campanar, unes direccions dels USA on aconseguir uns manuals d'instal·lació i comprar jo la peça a canviar; que si la peça pot valdre uns 200 euros.... Clar i ras: només li va faltar dir-me que me'n compre un nou i no perda el temps. Per part meua, res que objectar; el xicot estava complint amb la seua feina i moltes gràcies.

Està clar. Açò és l'obsolescència programada o el silenci de les ovelles. ¿Quin títol dels dos preferiu per a aquesta mena de pel·lícula de terror / consum / robatori? Sí. Al meu parer les empreses fabricants d'equips informàtics són uns LLADRES, perquè programen els productes perquè duren un temps ben curt... I els soferts clients (les ovelles) que els tornen a comprar una altra vegada i una altra i una altra els equips que calguen. Clar, com són tan barats. En fi, que ens roben (ens munyixen) tot el que volen i més. I dic jo, ¿la troika, els governs, la senyora Merkel, Obama, el Papa de Roma o el Sumsumcorda no tenen res a dir? Puta societat de consum!

dijous, 22 de gener del 2015

Una notícia sobre Berfull en la Sexta



El proppassat dia 13, en el programa Más vale tarde de la Sexta, es va donar una notícia breu (són poc més de tres minuts a partir del minut 25 aprox.) a propòsit de l'estat actual en què es troba Berfull. I vos enllace aquest vídeo perquè se'n feu una idea de com està la cosa.
Doncs bé, a propòsit de Berfull, el pròxim dia 5 de març, per la vesprada, tinc previst acompanyar un grup de persones adultes que vindran de València a veure el llogaret, i, després d'una breu visita, anirem a la Llar dels Jubilats on els passaré algunes imatges en un projector i parlarem de la que va ser la meua primera novel·la Adéu a Berfull (ara Fàtima de Berfull, en l'edició de Tabarca Llibres).
Per cert, que he d'acordar amb l'alcalde de Rafelguaraf a veure on podem aparcar l'autobús encara que siga només per cosa d'una mitja hora. Potser en el mateix camp que dóna a migdia? Allí podria ser... si no ha plogut recentment i està la terra que s'estaca. En fi, coses que haurem de solucionar... 

divendres, 19 de desembre del 2014

Jo volia tindre un gos


Hi ha persones que tenen gossos i són respectuoses amb els seus conveïns


Jo volia tindre un gos. Fa molts anys que ho pensava. Però a Carcaixent visc en un pis i sempre he rebutjat la possibilitat de tenir-ne un. Em sembla que no és qüestió de tenir un animalet pràcticament tancat entre quatre parets tot el dia. Em feia llàstima només de pensar-ho. En canvi, m'imaginava que si vivira a Rafelguaraf, en la casa que era dels meus pares; ja sabeu, una d'aquelles cases de poble, amb pati o corral, etc., potser sí que el podria tindre.

Doncs bé, fa anys que quan estic allí els caps de setmana o bé per l'estiu, de vegades acompanye la meua dona que ocasionalment trau a passejar la gossa d'una veïna, i això fins a tres vegades al dia. La passejada consisteix en anar pels afores on l'animalet fa les seues necessitats. El cas és que un dia vaig veure un senyor, que sempre m'havia saludat, que arribava en bicicleta a un camp seu a la vora del caminal per on anàvem. I l'home ens va dirigir una mirada seriosa i sense dir-nos res se'n va entrar al seu camp. Què direu que vaig pensar? Potser m'equivoque, però amb aquella mirada vaig entendre que l'home estava més fart que Mahoma de la carn salada de tant com li embruten els animals el seu bancal.

Total, que des d'aleshores he canviat el meu desig. Tampoc a la casa del poble vull tindre un gos. Perquè, això sí, jo no estic disposat de cap de les maneres a recollir els excrements d'un animal. Perdoneu-me els qui sou incondicionals dels gossets. Jo veig algunes persones molt educades i civilitzades que recullen els excrements dels animals. Però la majoria, quan trauen a passejar el gos el que fan és embrutar la via pública o bé una propietat privada; perquè qualsevol camp, encara que estiga erm o semble abandonat, té un propietari, i em pareix que ningú deu embrutar la propietat d'un altre. De mode que, definitivament, em quedaré amb les ganes de tindre un gos.

I ara, no sé si serà una excusa, però encara de vegades pense que si vivira en una casa de camp d'aquelles que tenen al seu voltant algunes fanecades, on l'animalet fera les seues coses sense arribar a molestar a ningú... Ah, per cert, em feia goig un dàlmata. Crec que és una mena de gos... no sé si dir de senyoret, d'aquells de fer companyia només, prou tranquils. Perquè a mi no m'agraden gens els gossos molt lladradors, ni que em llepen ni em babegen o que ho òmpliguen tot de pèls. Que no me'n compraré un de ceràmica?

 

dilluns, 15 de desembre del 2014

El robatori de Benimassot



El diumenge pròxim presentaré una vegada més a Manel Arcos a Rafelguaraf. Esteu convidats si vos abelleix vindre a la xarrada-presentació del seu treball d'investigació sobre aquest robatori protagonitzat per bandolers del temps de la Primera República Espanyola. Manel ens explicarà algunes qüestions al voltant d'aquest interessant succés de bandolerisme valencià del segle XIX.
I a propòsit, aprofite per a dir que aquests tipus d'actes: presentacions de llibres, lectura de poemes, etc., no deixen de ser actes culturals en què els autors/es participen directament reivindicant i donant suport a la cultura al nostre país davant les retallades i l'evident mancança d'iniciatives per part de l'administració que hauria de ser la primera en promoure la cultura. En fi que, al mateix temps que qui vulga i sense cap compromís podrà adquirir el llibre, passarem uns moments d'esplai escoltant una història verídica a casa nostra.

diumenge, 16 de novembre del 2014

Robert Cortell, premi de poesia Ibn Jafadja

Robert Cortell i els altres premiats d'enguany als Premis Ciutat d'Alzira




Robert Cortell ha rebut el premi de poesia Ibn Jafadja dels Premis literaris Ciutat d'Alzira. Aquest és un motiu d'alegria per a mi. Potser sabeu que m'uneix una bona relació d'amistat de fa molts anys amb Robert, i potser per açò mateix vos pot semblar que la meua opinió no pot ser objectiva o imparcial. Doncs sí, és cert que no ho pot ser, però, a més a més, perquè jo no sóc lector de poesia i, per tant, gens entés com per a fer valoracions sobre poesia. No obstant això, malgrat la meua ignorància he de dir que, en general, la poesia de Robert no cal llegir-la vàries vegades per desxifrar què ens vol transmetre l'autor, i això és una cosa que juga a favor d'aconseguir que el públic no entés com jo ens apropem a la poesia.

De totes formes no vull deixar de fer constar en el meu blog la meua satisfacció que, per fi, Robert haja estat reconegut merescudament en un dels principals premis que encara hi ha al País Valencià. Ja en tenia un altre, que també és important en la mesura que té continuïtat i van passant per la seua nòmina de premiats autors/es de rellevància: el premi Marc Granell, d'Almussafes, que va guanyar Robert en 2009; a més de tenir altres poemaris editats. Per això és que no vos ha d'estranyar que ara haja arribat a tocar la glòria d'un premi dels més destacats, pensant que darrere hi ha una gran editorial que treballa molt bé els textos.

Però vull dir també que Robert no és només un gran poeta, que escriu igualment narracions curtes, molt bones si heu tingut ocasió de llegir algunes de les seues obres editades per La Xara, o bé en el seu blog, que vos recomane visiteu (Robert Cortell BLOC-QUEIG. http://rcortellg.blogspot.com.es/). Així mateix és autor de teatre infantil o per a adolescents que transmet missatges que poden commoure els adults. Així que... ací tenim l'autor que s'afegeix a la nòmina d'autors/es carcaixentins més destacats o amb obra editada darrerament o a editar per a la primavera pròxima: Salvador Lauder, David Oliver, Domènec Canet, Conxa Rovira i Robert Cortell... i no sé si me'n deixe algun (demane disculpes, per si de cas).
Amb Salvador Álvarez i Robert Cortell el dia de la presentació de Dellà lo riu Xúquer a Rafelguaraf

diumenge, 9 de novembre del 2014

Posar en valor



Fa uns anys vaig fer una escapada de cap de setmana amb Empar i els nostres amics poblatans Joan i Eva. Anàrem a la Vall d'Aiora, on estiguérem allotjats a Jalance en l'Hotel del Valle (ara tancat). Visitàrem els pobles de la vall, sobretot Jalance. Però també férem una excursió fluvial pel Xúquer, des de Cofrents fins a Cortes de Pallàs que va resultar molt bonica i que vos recomane. També estiguérem en un mirador del Xúquer i en la cueva de don Juan.
Entre altres aspectes em va cridar molt l'atenció que hi havia panells ceràmics representant escenes del passat històric, i no recorde ara mateix si sobretot eren referides al temps de l'expulsió dels moriscos. O siga, els pobles de la comarca de la Vall d'Aiora han sabut posar en valor la seua natura, història, gastronomia, etc., per a oferir als visitants els aspectes d'interés dels seus pobles respectius.
També en altres llocs he vist coses paregudes. A Benissa recorde que hi ha en alguns llocs de la part vella de la població taulells ceràmics o inscripcions i monuments referits a fets històrics o etnogràfics, etc. I a un poble més pròxim a nosaltres, El Genovés, fins i tot hi ha algun tipus de referència en la casa on va nàixer un dels més famosos jugadors de pilota valenciana haguts i per haver, etc. En fi, els motius a destacar poden ser ben diversos.
Doncs bé, ¿per què no traure-li el màxim profit a tot allò que es pot oferir dels aspectes culturals, naturals, gastronòmics, etnogràfics, etc., de la subcomarca de Castelló i les Énoves?